13-N: la nit en què es va apagar París

El número 20 de la rue Bichat i el número 18 de la rue Alibert, ubicació del restaurant Le Petit Cambodge i del bar Le Carillon, apareixen com una referència, tan simbòlica com tràgica, en la història del terrorisme islamista a França: el 13 de novembre del 2015, 15 persones van ser assassinades a les seves terrasses sota el crit «Allahu akbar» –«Déu és gran». Cinc anys després, el furgó blau fosc i els seus ocupants recorden no només la tragèdia, sinó la continuïtat d’una amenaça latent.

Han passat cinc anys des de la nit del 13 de novembre del 2015, una nit convertida en desgràcia: en total, 130 persones van perdre la vida i més de 400 van resultar ferides en mans de tres comandos de l’Estat Islàmic. «Dones i homes [que] eren a París [...] una ciutat que vibra de dia i brilla de nit. Estaven a les terrasses dels cafès [...] en aquella nit en què la tardor semblava no tenir final. Estaven cantant al Bataclan al so d’un grup americà [...] en un lloc que durant dos segles ha sigut l’encarnació de l’esperit de París», va resumir François Hollande, en aquell moment president, durant l’homenatge nacional dedicat a les víctimes dels atemptats.

Aquell «acte de guerra executat amb fredor» –reprenent les paraules de l’expresident socialista–, va començar als voltants de l’Estadi de Saint Denis, al nord de la capital, on tres explosions van interrompre el partit amistós que enfrontava França i Alemanya. Bilal Hadfi, Ahmad al-Mohammad i Mohammad al-Mahmud acabaven d’immolar-se, i s’emportaven amb si la vida d’una persona i deixaven una desena de ferits. Eren un quart i cinc de deu de la nit.

Cinc minuts després, un segon comando es va posar en marxa. A l’interior d’un Seat Leon, Abdelhamid Abaaoud, Chakib Akrouh i Brahim Abdeslam van posar rumb al centre de la capital, als freqüentats barris parisencs a prop de la plaça de la República i el bulevard Voltaire, on els bars són plens de gom a gom de gent jove. Primer van desembarcar a les portes de Le Petit Cambodge i Le Carillon, les ràfegues de kalàixnikov van arrasar les seves terrasses.

Van tenir temps de tornar a pujar al cotxe i escollir dues noves víctimes: la pizzeria Cosa Nostra i la cerveseria La Bonne Bière.  Van continuar la seva etapa pel bulevard Voltaire fins a arribar al bar La Belle Équipe. No gaire lluny, a Le Comptoir Voltaire, Brahim Abdeslam va activar la seva armilla explosiva i va ferir una desena de clients. En menys de mitja hora, el segon comando va acabar amb la vida de 39 persones. El malson no havia fet més que començar.

El teatre Bataclan es va convertir en l’objectiu del tercer comando. Jesse Hughes, el vocalista del grup nord-americà Eagles of Death Metal, entonava ‘Kiss the devil’ quan Samy Amimour, Ismael Omar Moustefai i Foued Mohammed-Aggad van irrompre a sala plena. Durant més de 20 minuts, els tres terroristes van cosir el públic.

«La gent fingia estar morta [...] teníem tanta por [...] Una de les raons per la que tanta gent va ser assassinada va ser perquè no volien abandonar els seus amics», va relatar Josh Homme, membre de la banda nord-americana i supervivent de l’atemptat, en una entrevista concedida a Vice. Noranta persones van morir a l’interior del Bataclan, centenars van resultar ferides, físicament i psicològicament. Un membre del comando va ser abatut per la policia, els altres dos es van fer saltar pels aires valent-se dels seus cinturons d’explosius. Eren gairebé les dotze i mitja de la nit.

«Ser víctima és una cosa que se’ns imposa [...] D’alguna manera, un terrorista ha decidit fer de nosaltres una víctima»

«Víctimes, ¿i després?», es pregunta cinc anys després Arthur Dénouveaux, president de l’associació Life for Paris i supervivent del Bataclan, en un petit assaig publicat el 2019. «Ser víctima és una cosa que se’ns imposa, som víctimes: és el cim de la inacció... D’alguna manera, un terrorista ha decidit fer de nosaltres una víctima [...] ¿Què he fet de la meva vida? ¿On soc cinc anys després? ¿Continuo sent una víctima, em considero més com un rescatat, com un supervivent, com una víctima jubilada...?», sospira Dénouveaux al telèfon.

París no ha tornat a ser la mateixa. «Després d’aquell 13 de novembre el nostre dia a dia ha canviat, hi ha alguna cosa que s’ha trencat [...] des d’aleshores s’ha produït un encadenament d’atemptats, que continua sense parar [...] Ha canviat la nostra relació amb l’espai públic, la nostra manera de desplaçar-nos. Personalment, quan soc en una terrassa a París o en un restaurant, el record de l’atemptat torna [...] Recordo la situació, la fragilitat en la qual ens vam trobar d’un moment un altre aquella nit, vam tenir sort de ser en un camí diferent del dels terroristes, però tinc amics que eren a Le Petit Cambodge i a La Belle Équipe, ells van assistir en directe a l’atemptat», relata Nicola Lo Calzo, que aquella nit era en un restaurant a escassos metres de la sala Bataclan.

El 13 de novembre del 2015, el Nicola, fotògraf de professió, celebrava la publicació d’un dels seus llibres. Una vetllada de celebració interrompuda pel discurs de François Hollande. Instants després, dos joves van arribar al restaurant, «tenien les sabates xopes de sang». Havien aconseguit escapar de Bataclan. El pare d’un d’ells, encarregat d’acompanyar-los al concert, havia desaparegut. «Mai sabré què en va ser d’ells, ni si van trobar el pare, és una cosa que lamento, vam ser amb ells fins a les 2.30 hores de la matinada, però no se’m va acudir demanar-los el telèfon, vam aconseguir trobar-los un taxi i els vam enviar a casa. Mai més n’he sabut res».

El cinquè aniversari d’aquell 13 de novembre arriba quan la segona onada de coronavirus colpeja amb força el país, en especial la seva capital. La crisi sanitària i el confinament impediran la celebració de les cerimònies d’homenatge en una data clau per a les víctimes. «Hi ha una temporalitat en la memòria pública d’un atemptat i el 5è aniversari és un moment essencial. Havien preparat una cerimònia, una exposició [...] [Tot s’ha hagut d’anul·lar] i per a les víctimes és molt dolorós», explica Gérôme Truc, sociòleg especialista en moviments socials postatemptats.

«Hi ha una temporalitat en la memòria d’un atemptat i el 5è aniversari és un moment especial. [La pandèmia ha obligat a anul·lar els actes] i per a les víctimes és molt dolorós»

«El que ens agrada és poder reunir-nos i trobar-nos entre nosaltres per posar-nos al dia, per passar un moment entre persones que han viscut el mateix, que són capaces de parlar del 13 de novembre sense que hi hagi res estrany en les nostres converses», explica Arthur. «Haver de prescindir d’això, a l’últim minut, és molt difícil, però no ens hem de desanimar [...] Al final del dia farem un aperitiu a través de Zoom, tots junts, mirarem d’encendre una espelma i brindarem pels morts i pels que encara som vius».

¿Són cinc anys suficients per tancar les ferides? «A títol personal veig que aquests últims cinc anys no han canviat gaire. No obstant, del judici n’espero alguna cosa, com un final de cicle», continua l’Arthur, fent referència al procés judicial que començarà l’any que ve. «És difícil saber el que pot suposar per a les víctimes un procés judicial així [...].Ens permetrà fer-nos escoltar, compartir el nostre relat davant de la justícia, llegir els fets i explicar-los, tot això està bé. Però ¿això aporta una cura per a les víctimes? Estic segur que no... ¿Què passa si els acusats principals no volen parlar, com segurament passarà? ¿El judici perd el sentit?», s’interroga.

Reconeix amb pena que només pensar en el judici li genera certa ansietat, però també esperança, «tot i que encara no sé a quin nivell he de col·locar les meves expectatives», insisteix.

«El judici ens permetrà fer-nos escoltar, compartir el nostre relat. Però ¿això aporta una cura per a les víctimes? Estic segur que no»

El cinquè aniversari, així com el judici que s’acosta a passos gegantescos, són dos esdeveniments crucials en el procés de cura de les víctimes i de la societat francesa, potser també d’un París violentat sense parar per l’ombra del terrorisme. «És necessari reobrir la ferida. El judici reobre les ferides, tornem al que va passar, [...] cavem amb profunditat, precisament per buscar tot el que pot quedar de pus, qualsevol cosa que pugui crear una infecció. Tot per poder dir, ‘voilà’, tot s’ha aclarit: tornem a cosir la ferida, cicatritza bé i podem passar pàgina», diu Gérôme Truc.

Un moment de reminiscència per girar full. ¿Serà possible? En les últimes setmanes, en un moment marcat pel desgast anímic de la pandèmia, l’amenaça terrorista ha ressorgit amb força: l’agressió a les portes de l’antiga seu de Charlie Hebdo, la decapitació del professor Samuel Paty, l’assassinat de tres persones a una basílica de Niça... L’amenaça segueix allà i continua matant.

«Constatem amb els nous atemptats que els desafiaments del 2015: la progressió del terrorisme islamista a la societat francesa, el caldo de cultiu en el qual es construeix i desenvolupa aquest tipus de terrorisme, el lloc que s’acorda a la religió en l’espai públic, la qüestió de la llibertat d’expressió, del dret a la blasfèmia... no s’han resolt», afirma Gérôme Truc, assenyalant que aquesta realitat suposa un patiment extra per a les víctimes del terrorisme.

¿Què ha canviat realment al llarg dels últims cinc anys? ¿Ha aconseguit el terrorisme el seu objectiu? «Crec que el terrorisme modern, com el veiem ara, té per objectiu separar tothom. No és una fracció contra l’altra, és tots contra tots, cada un se sent sol i diferent de la resta, i crec que aquest punt no l’han aconseguit. No obstant, han aconseguit crear una fractura molt forta en la societat que necessita una força política increïble per ser reparada», diu l’Arthur, que es nega a concedir qualsevol victòria als terroristes, fins i tot la de convertir-lo en una víctima de per vida.

«Els terroristes han aconseguit una fractura molt forta en la societat que necessita una força política increïble per ser reparada»

«Volem que la nostra associació es dissolgui després del procés, justament per marcar el final d’una certa victimització entre els nostres associats. No serà per la falta de mitjans, ni per la falta de recolzament de l’Estat, serà un acte voluntari per canviar la situació i acceptar que aquesta crossa ha de desaparèixer». Un punt final, potser.