El gihadisme, una amenaça viva a Europa

Els atacs contra la Rambla de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost del 2017 van marcar el final d’aquesta espiral macabra, però l’amenaça continua viva. En els últims mesos, el record d’aquests anys ha tornat amb força amb tres atemptats a França i un altre a Àustria.

El 25 de setembre, un pakistanès de 18 anys va apunyalar dos homes a la vora de l’antiga seu de ‘Charlie Hebdo’ mogut per la «còlera», segons va confessar, després que la revista satírica tornés a publicar les caricatures de Mahoma. Tres setmanes després, el 16 d’octubre, un altre jove de 18 anys, un refugiat rus d’origen txetxè, va decapitar el professor Samuel Paty a prop de l’institut on ensenyava geografia i història. Paty havia mostrat les caricatures de Mahoma en una classe sobre llibertat d’expressió. Finalment, el 29 d’octubre, un tunisià de 21 anys va matar el sagristà d’una església i dues feligreses a Niça. Finalment, la barbàrie terrorista es va acarnissar a Viena el 2 de novembre passat, quan un jove de 20 anys amb doble nacionalitat –d’Àustria i Macedònia del Nord– va disparar indiscriminadament amb un fusell d’assalt a vianants al centre de la ciutat matant cinc persones.

El record de la barbàrie també es manté fresc amb els judicis per l’atac contra ‘Charlie Hebdo’, que va tenir lloc el gener del 2015, i el de la Rambla, que va arrencar dimarts passat a l’Audiència Nacional i que ha tret a la llum pública un vídeo inèdit dels terroristes preparant explosius a Alcanar i proferint amenaces.

Unes amenaces que, com explica a EL PERIÓDICO el director del Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat, Manuel Navarrete, segueixen avui dia vigents tot i que el terrorisme islàmic no compti ara amb una capacitat tan sofisticada com la dels dos anys en què el terror es va apropiar d’Europa.

TEXT: Silvia Martinez

El dimarts 22 de març del 2016 Brussel·les es va despertar colpejada pel terrorisme gihadista en el considerat com l’atac més mortífer mai viscut a Bèlgica. Va ser una triple explosió gairebé simultània comesa per tres terroristes kamikazes, els germans Ibrahim i Khalid el-Bakraoui així com Najim Laachraoui, en dues infraestructures clau de la ciutat que van deixar un tràgic balanç: 32 morts i 340 ferits.

Les dues primeres explosions van tenir lloc al vestíbul de sortides de l’aeroport de Zaventem, a prop dels taulells de les companyies Brussels Airlines i American Airlines, a les 7.58 del matí, i la tercera poc després, a una altra hora punta a la capital, les 9.11, a l’estació de metro de Maalbeek, situada en ple cor del barri europeu.

Els atemptats, reivindicats per Estat islàmic a través de la seva agència de premsa Amaq, es van desenvolupar uns dies després de la detenció a la capital belga de Salah Abdeslam, l’únic supervivent del comando gihadista autor dels atemptats de París del novembre del 2015 i ja condemnat a 20 anys de presó pel tiroteig contra policies a Brussel·les tres dies abans del seu arrest al barri de Molenbeek. El procés d’instrucció d’aquest cas va acabar l’any passat i està previst que el judici oral comenci el setembre del 2021 amb 13 homes inculpats.

Des del terrible atemptat de Brussel·les, el país ha viscut altres atacs aïllats però de molta menys intensitat i comesos per persones radicalitzades sense el recolzament de l’organització terrorista. El 6 d’agost del 2016 un home de 33 anys de nacionalitat algeriana feria de gravetat amb un matxet dos policies a la localitat de Charleroi, abans de ser abatut per la policia.

Un any després, el 25 d’agost del 2017, tres militars eren agredits per un individu amb un ganivet al centre de Brussel·les al crit d’‘Allah akbar’. L’individu, d’origen somali, tampoc estava fitxat per vincles amb el terrorisme gihadista. A més, el juny del 2019 les autoritats belgues van detenir un jove belga de 22 anys sospitós de planejar un atemptat de motivació gihadista contra l’ambaixada dels Estats Units.

TEXT: Irene Casado Sánchez

El 14 de juliol del 2016, centenars de persones es van citar al passeig dels Anglesos, una extensa avinguda que voreja la costa de la badia dels Àngels, a la ciutat de Niça, per veure els focs artificials de la gran festa nacional francesa. Minuts després de l’espectacle pirotècnic, va començar el drama: Mohamed Lahouaiej Bouhlel es va precipitar entre la gentada amb un camió de 19 tones, atropellant tothom que es trobava pel camí. En total, 86 persones van perdre la vida i més de 400 van resultar ferides, arrossegades pel camió o per les bales del conductor disparades contra la multitud. França acabava de viure un nou atemptat terrorista.

La sagnant carrera de Mohamed Lahouaiej Bouhlel, tunisià de 31 anys, va acabar amb la seva mort, abatut a trets per la policia. Dos dies després del tràgic succés, Estat Islàmic va reivindicar l’atac: «La persona que va portar a terme l’operació a Niça [...] era un soldat del Daesh [...]», va reportar aleshores el portal de seguiment d’informació gihadista SITE. L’atac hauria sigut una resposta a les crides de l’organització per atemptar contra ciutadans dels països involucrats en la coalició internacional creada per combatre el grup terrorista.

El 30 d’abril passat, els jutges van donar per tancada la seva investigació. A partir de llavors, es va obrir un període d’un mes perquè les parts presentessin les seves observacions i la Fiscalia Nacional Antiterrorista formulés les seves sol·licituds. El ministeri públic va demanar la remissió de nou persones al Tribunal Penal de París, específicament compost i competent en matèria de terrorisme. Els magistrats hauran d’estudiar ara les peticions i observacions abans de prendre una decisió definitiva sobre la celebració del judici, que no tindrà lloc fins d’aquí un any, com a mínim.

Atès que l’autor material dels fets no serà present en el futur procés judicial, els magistrats hauran de determinar si els acusats, presumptes còmplices de l’atac, coneixien o no el pla macabre de Mohamed Lahouaiej Bouhlel.

TEXT: Andreu Jerez

«La veritat és que l’extremisme de dreta és l’amenaça més gran per al nostre país». Són paraules pronunciades a principis d’aquest any pel ministre federal de l’Interior d’Alemanya, el socialcristià Horst Seehofer. Era la seva resposta a les crítiques rebudes des de diferents instàncies polítiques i socials per haver subestimat el potencial del terrorisme neonazi i supremacista, responsable de diversos atemptats i atacs durant els últims anys a Alemanya. Malgrat la puntualització, Seehofer va afegir que les autoritats no s’havien d’oblidar de l’amenaça del gihadisme.

Amb més de 200 assassinats en les últimes tres dècades –segons xifres de la Fundació Amadeu Antonio–, el terrorisme neonazi és, amb diferència, el que més víctimes acumula a Alemanya. Amb tot, encara està fresc en la memòria el pitjor atemptat gihadista de la història de la República Federal: el 19 de desembre del 2016, minuts després de les vuit de la nit, el tunisià Anis Amri envestia amb un camió els assistents d’un mercat de Nadal situat a la Breitscheidplatz, en ple centre comercial del Berlín oest.

Amri va matar 12 persones i va deixar desenes de ferits greus. El terrorista també va assassinar d’un tret el conductor polonès a qui havia robat prèviament el camió. Després de l’atemptat, Amri va aconseguir fugir del lloc. Finalment, va ser abatut dies després per la policia italiana en un control de carretera a prop de Milà. Estat Islàmic va reivindicar un atemptat que va deixar seqüeles en la planificació urbana de la capital alemanya: l’escenari de l’atac, així com altres places cèntriques de Berlín, segueixen avui protegides de manera preventiva per barreres i blocs de formigó per intentar evitar episodis semblants.

L’últim informe sobre les amenaces anticonstitucionals publicat l’any passat pels serveis secrets alemanys apunta que al país hi ha prop de 28.000 persones pertanyents als cercles gihadistes, islamistes o salafistes –o de l’«islam polític», com l’anomena la intel·ligència alemanya– que suposen una amenaça potencial. Aquesta xifra significa un augment de més del 5% respecte del 2018.

TEXT: Adrià Rocha Cutiller

Era el Cap d’Any del 2016 i els turcs pensaven els seus desitjos pel nou any, que segurament es van basar en què el fatídic any que deixaven enrere realment quedés enrere. Que el 2016, l’any d’un atemptat terrorista al mes, a banda del cop d’Estat del 15 de juliol, no es repetís. Però va arribar l’1 de gener del 2017 i, en poques hores, els somnis ja s’havien trencat: un parell d’hores després de les campanades, un home va entrar dins una discoteca d’Istanbul a la vora del Bòsfor armat amb un fusell kalàixnikov i la missió de matar tantes persones com pogués. Van ser 39, incloent un policia, les que van morir al club Reina, un dels més prestigiosos de la ciutat i que ara, tres anys després, ha sigut enderrocat.

L’autor de l’atemptat, que va ser reivindicat per Estat Islàmic (EI), va ser Abdulkadir Maixaripov, de nacionalitat uzbeka, que no seria detingut fins al 17 de gener. El van trobar en un pis franc de la banda gihadista en un barri perifèric d’Istanbul.

Al principi semblava que el somni de Cap d’Any dels turcs no es compliria, però sí que ho va fer: el de la discoteca Reina va ser l’últim atemptat terrorista viscut al país anatoli fins ara. La por, no obstant, va persistir uns quants mesos: els turcs van continuar vivint amb pànic les hores de transbord al transport públic –des d’aleshores, totes les entrades al metro tenen detectors de metalls i un policia controlant–, i les multituds al centre de la ciutat, que s’evitaven tant sí com no. Qualsevol mesura era poca.

Però ara, tres anys després, la por se n’ha anat i la vida ha tornat a la normalitat a Istanbul –Covid a banda–. El Govern va assegurar fa unes setmanes haver desarticulat l’estructura d’EI a Turquia, però els turcs, preocupats per la situació econòmica i la devaluació de la moneda, ja miren cap a una altra banda. Maixaripov, per la seva banda, va ser condemnat fa dos mesos a 40 cadenes perpètues per l’assassinat de 39 persones, més 1.432 anys de presó per intentar assassinar-ne unes altres 79.

TEXT: Begoña Arce

L’aforament complet i una il·lusió desbordant. Per a centenars de nens i adolescents, el d’Ariana Grande del 22 de maig del 2017, era el primer concert de la seva vida. Seria l’últim per a 22 dels assistents. Pocs instants després de les 22.30 hores de la nit, quan menors i pares començaven a marxar del Manchester Arena, Salman Abedi, de 22 anys, va fer detonar la bomba amb metralla que portava en una motxilla a l’esquena. A més dels morts, va deixar darrere seu més d’un centenar de ferits.

Abedi era un britànic d’origen libi que vivia a Manchester i estava en contacte amb extremistes islàmics. La seva família havia tornat a Líbia, des d’on més endavant seria extradit el seu germà, Hashem Abedi. L’agost passat va ser condemnat per la justícia britànica a 55 anys de presó.

Els dos van preparar durant mesos l’atac, comprant i emmagatzemant ingredients. Un informe del Comitè d’Intel·ligència i Seguretat del Parlament advertiria posteriorment de la «caduca» regulació per a la compra de components per elaborar explosius. Abedi els va adquirir a Amazon i va aprendre a fer la bomba a Youtube.

L’atemptat havia estat precedit, dos mesos abans, per l’atac al pont de Westminster de Khalid Masood, un britànic convertit a l’islam. Va atropellar mortalment quatre persones, en va ferir més de 50 i va matar un policia a punyalades a la porta del Parlament, abans de ser abatut a trets.

TEXT: Begoña Arce

Amb la societat britànica encara en xoc per l’atemptat de Manchester, 12 dies després, la nit del 3 de juny, el terrorisme islàmic va tornar a colpejar Londres. Una furgoneta circulant a tota velocitat es va llançar contra els nombrosos transeünts que caminaven per la vorera de London Bridge, matant-ne dos. El vehicle havia sigut llogat poc abans pels tres ocupants, un pakistanès, un marroquí i un tercer amb un origen –Líbia o Marroc– que encara no s’ha aclarit. El vehicle va acabar estavellant-se i els tres agressors van continuar llavors a peu.

Armats amb ganivets de 30 centímetres que portaven lligats al canell i portant armilles explosives que van resultar ser falses, van començar a apunyalar qui van trobar al seu pas al mercat de Borough. Eren les deu de la nit i la zona, una de les més populars de la capital, plena de bars, terrasses i restaurants, era plena a vessar.

Enmig del pànic general, van assassinar unes altres sis persones més, entre les quals l’espanyol Ignacio Echeverría, que va mirar d’aturar un dels terroristes. La policia els va matar a trets, vuit minuts després d’haver rebut la primera trucada d’alerta. Les ambulàncies van atendre 48 ferits. Estat Islàmic va reivindicar l’atac.

En els tres anys següents hi ha hagut una desena d’atacs d’extremistes del mateix signe. Els autors van actuar en solitari, apunyalant, la majoria de vegades, víctimes triades a l’atzar.

TEXT: Guillem Sànchez

El 17 d’agost del 2017, un jove marroquí criat a Ripoll (Girona) va irrompre a la Rambla de Barcelona i va portar a terme una matança que va segar la vida de 14 persones que a les cinc de la tarda passejaven per l’artèria de la capital catalana. Era només el primer capítol del doble atemptat que una cèl·lula de gihadistes adolescents, radicalitzats per l’imant Abdelbaki es Satty, va improvisar després de l’explosió d’Alcanar la nit abans.

Al xalet d’una urbanització de la localitat tarragonina, Es Satty ultimava la preparació de l’explosiu casolà TATP, conegut com a ‘mare de Satanàs’, un producte habitual en atacs islamistes recents. L’objectiu era fer detonar unes quantes càrregues entre els turistes del temple de la Sagrada Família, una icona que publicacions gihadistes havien situat des de feia mesos a la diana de l’organització Estat Islàmic. Alguna cosa va sortir malament i la casa va esclatar, una explosió en què només hi va haver un supervivent, que no va badar boca al ser evacuat pels serveis d’emergència. La resta del grup va decidir atropellar persones a la Rambla i irrompre amb ganivets al passeig marítim de Cambrils per esquivar el contratemps de la mort del seu líder i la pèrdua del TATP.

A les 11 de la nit del 17 d’agost, els Mossos d’Esquadra van revelar a una societat commocionada pels fets de la Rambla que el salvatge atropellament tenia relació amb l’explosió d’Alcanar, que fins aleshores semblava tenir un origen accidental. Faltaven dues hores perquè uns altres cinc adolescents de Ripoll completessin la segona part del pla a Cambrils. Els agents desplegats en estat de màxima alerta els van poder abatre abans que culminessin la matança tot i que no van poder evitar una altra víctima, la número 16. Youness Abouyaaqoub, el conductor de Barcelona en la seva fugida havia mort la número 15, un home que aparcava al costat de la universitat. Massa morts, massa informació per pair en una jornada governada per les emocions. Quatre dies després, Abouyaaqoub va ser neutralitzat. La investigació va reunir les peces necessàries per explicar els fets. Faltava molt per entendre-ho.

Més de tres anys després, el judici per uns fets que van suposar el primer i dolorós contacte de Barcelona amb l’amenaça gihadista ha arrencat aquesta setmana a l’Audiència Nacional, amb el penediment de l’únic supervivent de l’explosió d’Alcanar, Mohamed Houli Chemlal. La tempesta política amb acusacions creuades entre els governs català i espanyol per falta de col·laboració no està tancada. I l’amenaça gihadista, avisen els policies, continua activa.