Els Assad: mig segle d'autocràcia en una Síria en ruïnes

El 13 de novembre del 1970, Hafiz al-Assad va fer un cop d’Estat sense vessar ni una gota de sang. Semblava un altre més dels aixecaments militars que canviaven abruptament la història de Síria des de la seva independència de França el 1946. Però no va ser així. Aquest militar, que llavors tenia 40 anys, va arribar al poder per quedar-s9hi. En el seu afany, va investir membres de la seva confessió alauita, una minoria entre una població majoritàriament sunnita, i va instal·lar l’estat policial del partit únic Baaz.

Amb la mà dura de Hafiz, es van crear moltes aliances que avui mantenen Bashar amb vida. El que era conegut com ‘el carnisser de Hama’, per la matança del 1982 en aquesta ciutat siriana per les protestes antigovernamentals liderades pels Germans Musulmans, va erigir Síria com una potència del Pròxim Orient. El seu recolzament a l’Iran durant la guerra contra l’Iraq (1980-1988) i la seva defensa de la intervenció nord-americana a Kuwait (1990) li van valer amistats molt valuoses amb el règim dels aiatol·làs i els Estats Units.

Trinitat antiisraeliania 

Líder del món àrab, Hafiz va rebre sempre elogis per la seva ferma posició als alts del Golan, territori sirià ocupat per Israel en la guerra del 1967. Juntament amb l’Iran i la milícia xiïta Hezbol·là del Líban, formaven la trinitat antiisraeliana. Actualment, les dues forces mantenen el seu recolzament a Bashar en la seva longeva guerra. Alhora que el seu pare, governant repressiu i autocràtic, l’actual president sirià, de 55 anys, se li assembla en brutalitat.

Quan el 2000 Hafiz al-Assad va morir als 69 anys després de gairebé tres dècades en el poder, el seu segon fill, l’oftalmòleg  Bashar, el va succeir en el càrrec. Educat a Londres, com si Occident fos una garantia de més obertura, la societat siriana esperava d’ell reformes i moderació. «Quan una persona que no té sentit de la responsabilitat assumeix un mandat, no pot treure’n res excepte el poder, i el poder sense sentit de la responsabilitat únicament porta caos, distracció i la destrucció de les institucions», va dir en el seu discurs inaugural.

Repressió o reformes

Bashar es presentava al món com un líder laic i liberal, que portaria el final de la corrupció al país, trencaria amb l’hermetisme  heretat del seu pare i impulsaria l’economia siriana. I així va ser, al principi. Malgrat una repressió política inherent a la dinastia dels Assad, sí que van arribar millores econòmiques i una obertura al món, que va presentar la diversa i rica Síria al turisme.

Però aquest jove president que va assumir el poder amb 34 anys representa ara la imatge d’una guerra cruel i despietada amb la població civil. A diferència del seu predecessor, Bashar, que ha passat la meitat del seu mandat en conflicte, no és l’abanderat del nacionalisme àrab ni del socialisme. Més aviat, representa la dependència dels líders autocràtics de potències estrangeres, com Rússia i l’Iran, en el seu cas, i governar perquè una oligarquia s’enriqueixi a expenses del seu poble. 

Retorn dels refugiats

Notícies relacionades

El fràgil alto el foc a Idlib

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

En la setmana de l’aniversari de 50 anys de la dinastia Al-Assad a Síria, Bashar perd un dels seus pilars. La mort del ministre d’Afers Exteriors, Walid al-Muallem, aquest dilluns, el deixa orfe del seu gran defensor; no va tardar a acusar de «terroristes» els manifestants que van sortir al carrer el 2011 exigint la seva caiguda. Inspirats per la Primavera Àrab, van patir la brutalitat de Bashar en forma de mort, destrucció i desplaçament.

Gairebé 10 anys després, les forces de Bashar al-Assad dominen més de la meitat del territori sirià. La setmana passada, Damasc i Moscou van organitzar la conferència per al retorn dels refugiats sirians, boicotejada pels Estats Units i la Unió Europea per la falta de seguretat al país per a la seva tornada. Aïllat al seu luxós despatx, Bashar va acusar les potències occidentals de bloquejar el retorn dels refugiats. Sota l’atenta mirada del seu pare Hafiz, els Assad governen Síria com si els pertanyés. Després de 50 anys a les seves mans, Síria els pertany.