Els libanesos viuen amb angoixa l’escassetat de medicaments a les farmàcies

Hoda Al Kara viu a El Cairo amb el seu marit, egipci. Cada mes solia viatjar a Beirut per visitar la seva família i mantenir el seu negoci d’organitzadora d’esdeveniments amb la seva germana. El 12 de juliol va acudir a passar uns dies a la seva ciutat, però la situació la va atrapar durant quatre mesos. «Quan me’n vaig adonar que aviat s’acabarien els medicaments al Líban, vaig decidir quedar-me més temps i col·laborar amb una amiga que té una oenagé», explica. Des d’aleshores, cada setmana el seu marit omple les maletes de fàrmacs a El Cairo i els reparteix a Beirut. «Portem aquelles medicines bàsiques i les entreguem de manera gratuïta; sense elles, molta gent moriria».

Iniciatives individuals com les d’Al Kara són les que sostenen una terrible situació que porta mesos amenaçant el futur de la indústria farmacèutica al Líban i la salut del país. «Ara mateix estem en una situació crítica respecte als fàrmacs», explica Karim Gebara, el president de l’Associació Libanesa d’Importadors Farmacèutics (LPIA, per les seves sigles en anglès). «El 80% dels medicaments són importats i el 20% és de fabricació local, tot i que la matèria primera és importada, així que parlem d’una indústria basada en la importació en el 90%», reconeix.

«Per importar cal una divisa forta», recorda Gebara. Però la crisi econòmica ha fet desaparèixer els dòlars del país, moneda molt cobejada després de la devaluació de la lliura libanesa en un 80%. «El valor del dòlar s’ha disparat en comparació amb la nostra moneda local», reconeix Al Kara, «pel que les farmàcies no tenen capacitat d’importar perquè no disposen de dòlars». La diferència entre el dòlar i la lliura podria catapultar els preus, com ja ha fet a molts sectors. Per això, com mesura de protecció, el Banc Central aplica subsidis a la importació de diversos productes, entre ells els medicaments.

Gràcies a aquestes ajudes, el preu dels fàrmacs només ha augmentat un 1,4% en un any mentre la inflació al Líban supera el 130%. «Fins al setembre la situació estava més o menys sota control», rememora Gebara. «Llavors, el Banc Central va anunciar que li quedaven 2.000 milions de dòlars que podrien durar fins a final d’any, per la qual cosa la gent va entrar en pànic, va córrer a les farmàcies i va comprar tants medicaments com podien per guardar-los a casa», recorda. Des del setembre, molts fàrmacs ja no han tornat a les prestatgeries de les farmàcies.

Pacients desesperats

«Els medicaments per a malalties cròniques no estan disponibles», reconeix Malak Khiami, farmacèutica a Amel Association, que des dels seus 25 centres escampats per tot el país reparteixen medicines. El problema de l’escassetat de fàrmacs li toca de prop: «El meu pare és diabètic i té una farmàcia però des del setembre no ha pogut comprar nova medicació perquè els proveïdors no la hi portaven, així que com el meu oncle pren el mateix tractament van optar per dividir-se l’estoc que els quedava.» Però quan s’esgoti, ¿què passarà?

Cartells escrits a mà i penjats a les portes de les farmàcies anuncien l’absència de certs medicaments. El país es va estremir quan les càmeres de seguretat van capturar un soldat fora de servei apuntant amb la seva pistola una farmacèutica quan li va dir que no li quedava Panadol. «La gent està desesperada i reacciona de la pitjor manera», analitza Gebara, «moltes persones van fins i tot a 30 farmàcies diferents buscant el fàrmac que necessiten». Presos del pànic, els pacients amb més recursos acumulen medicaments a casa per por de l’escassetat o la pujada de preus, mentre que aquells que viuen al dia recorren quilòmetres a la recerca del seu tractament. 

«Els qui tenen coneguts o familiars fora del Líban els porten medicines de l’estranger», explica Khiami, «però els que no els tenen, estan patint i recorren a altres vies». Des de publicacions a les xarxes socials fins a acudir als serveis religiosos de caritat i a les organitzacions d’ajuda humanitària, fins i tot perillosos viatges a la veïna Síria, els libanesos busquen qualsevol opció amb tal de sobreviure. «Molta gent ha deixat de prendre el seu tractament; algunes ja hauran mort quan es prengui una decisió», reconeix Al Kara.

Inacció del Govern

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

La situació és insostenible a tots els nivells. «Abans, solíem assistir de manera gairebé exclusiva a la comunitat de refugiats sirians al Líban», rememora Khiami, «ara el nombre de libanesos que acudeixen als nostres centres a la recerca de medicaments s’ha duplicat». Després del pànic que va arrasar amb l’estoc de les farmàcies el setembre, el Ministeri de Salut, al costat de la LPIA i els sindicats de doctors i farmacèutics, van acordar limitar els tractaments a un mes. «Els farmacèutics només donen medicaments als pacients que coneixen de la seva pròpia comunitat», explica Gebara, «no és ideal però, ¿què podem fer?».

URGENT: An elderly family member needs heart medication but we can't find it anywhere!

We're looking for either CORDARONE (200 mg) or SEDACORONE (200 mg). Can anybody direct me to pharmacies in Lebanon or somewhere that has it?

— Laudy Issa (@laudyissa) 6 de octubre de 2020

L’anunci d’un imminent aixecament dels subsidis per part del Banc Central va despertar la ira als carrers libanesos la setmana passada. «La gent no confia en el Govern, ni en els proveïdors que subornen al Govern; per això, hem de trobar solucions nosaltres mateixes», defensa Al Kara. Sense els subsidis els preus augmentaran i, en conseqüència, apujarà el preu del dòlar al mercat negre davant la seva demanda més gran. «El Govern se sent còmode sense fer res, ja que tot continua funcionant gràcies a la feina de les organitzacions i les iniciatives individuals», reivindica aquesta libanesa que omple maletes amb medicaments. «Ara les oenagés som el Govern».