Wuhan, any u

Wuhan és la ciutat més segura i sap com vèncer el virus. Aquesta fórmula, amb variants mínimes, aquests dies es repeteix com un mantra. Wuhan és la ciutat que concentra el gruix dels morts a la Xina (3.869 de 4.635), la dels hospitals desbordats i els cadàvers en bosses. També és la que suma vuit mesos sense contagis, la de les recents festes a macropiscines i celebracions multitudinàries d’any nou. Wuhan sintetitza el triomf xinès contra una pandèmia que encara turmenta el món.  

El remei va ser aplicat fa un any. Els seus 11 milions d’habitants, tants com catalans i valencians junts, van ser tancats en un experiment social sense precedents en la història moderna. Sense trens ni avions per entrar ni sortir, reclosos a casa durant 76 dies, sense visites al supermercat ni a l’estanc, sense passejar el gos. El món va ser escèptic en vista d’una mesura que després adoptaria. Serà ineficaç, deien alguns; és l’enèsima violació de drets humans d’una dictadura, deia tothom. Els últims estudis de seroprevalença indiquen que van frenar l’expansió del virus a la resta del país. Xangai o Pequín, amb una vintena de milions d’habitants cada una, han registrat tot just un grapat de morts.

PACIENTS PER TERRA

Ningú ha oblidat aquelles setmanes de plom. El Liang, de 44 anys i amb diabetis, va patir una tos incessant a finals de gener. El Liang integrava els comitès de districte que portaven el menjar a domicili i que, juntament amb la xarxa de voluntaris, van permetre l’estricta quarantena.  Ho recorda la seva germana Yang. «Va trucar a l’hospital però li van dir que estaven desbordats, que hi havia 500 persones en espera. Jo li telefonava cada dia i em repetia que estava bé, fins que una vegada va contestar el meu pare i em va dir que l’havien ingressat perquè estava molt malalt», diu, i afegeix: «Vaig anar a visitar-lo a l’Hospital Xiehe i em vaig espantar. El terra dels passadissos estava cobert per pacients, no hi havia prou metges ni infermeres. Vaig aconseguir colar-me a la seva habitació. Estava inconscient, amb prou feines obria els ulls. No em va poder contestar. Vaig arribar a casa una hora després i em van trucar. Havia mort».  

La Yang comparteix un judici estès. Sap que la realitat no s’ajusta a la propaganda. Que les autoritats locals van minimitzar la gravetat del virus en les primeres setmanes i van organitzar imprudents banquets quan ja se sospitava del contagi humà. Però també que després el Govern va prendre mesures audaces i sense precedents, que va improvisar la logística per atendre’ls i va donar consells vàlids quan encara se sabia poc del virus. Un cop d’ull al pertinaç naufragi global un any després que Wuhan mostrés el camí decanta la balança. «El meu germà sabia que estava malalt i va decidir arriscar-se per ajudar els altres. Era la seva feina i el seu desig. No li guardo rancúnia a ningú», diu la Yang en un bar de música estrepitosa mentre beu una cervesa. 

El forrellat va generar reaccions diverses. Chen Li, de 27 anys, va entrar en pànic i va necessitar diverses setmanes per racionalitzar la situació. «Estava convençuda que em moriria en qualsevol moment. Acabava de llicenciar-me després de molts anys de durs estudis i vaig pensar que era molt injust», afirma. Chen Liu, inversor en la trentena, només lamenta aquell tedi compartint sostre amb la dona, fill i sogres. «No teníem prou temes de conversa, els dies se succeïen sense res a fer. Només els que llegien els rumors a les xarxes socials van tenir por aquells dies, nosaltres sabíem que a casa estàvem segurs», diu.

QUARANTENA RIGOROSA I LLARGA

Aquella quarantena no és comparable amb les que després replicaria el món. Va ser més rigorosa i llarga i, sobretot, més inquietant. Els wuhanesos s’enfrontaven a un virus del qual encara se’n desconeixia l’índex de mortalitat o les vies d’infecció, ignoraven si n’hi hauria prou amb la tancada per vèncer-lo o quant duraria aquesta. Molts van patir estrès, ansietat, insomni o pensaments suïcides. Aquells dies també van servir per vèncer clixés sobre la psicologia, desdenyada per Mao com un deliri petitburgès, i que es deixés d’estigmatitzar el que demana ajuda com un boig. El 2014, quan un vol malaisi va desaparèixer amb desenes de xinesos a bord, va ser descoratjador veure els seus familiars en un hotel pequinès sense armes per combatre la notícia, consumits per l’ansietat, sense l’equip de psicòlegs que a Occident és enviat d’urgència a qualsevol tragèdia. Molts d’ells seguien anys després negant la pèrdua, agafant-se a teories delirants. 

Un servei d’ajuda telefònica funcionava el primer dia de la tancada amb equips de 20 psicòlegs comandats pels més experimentats. Les primeres setmanes van ser un frenesí, recorda un professor de psicologia de la Universitat de Wuhan que demana l’anonimat. «Teníem tantes trucades que hi havia un temps màxim per a cada una. El pànic va desaparèixer quan la gent va començar a veure que la majoria de malalts es curaven», explica. Explicaven com funcionen els sentiments i recomanaven exercici físic, meditació o ioga. Els quadros més seriosos, assegura, estan vinculats a problemes sedimentats. «La depressió necessita molt temps d’acumulació, no va ser provocada per la pandèmia, sinó activada», afirma. Un any després les seqüeles són rares en els joves, però algunes persones grans les continuen arrossegant.  

Wuhan no té de contagis des que al maig se’n van detectar mitja dotzena i les autoritats van ordenar analitzar als seus 11 de milions d’habitants en una setmana. En aquesta empenta en vista de qualsevol espurna descansa la calma dels wuhanesos. La setmana passada es va saber que un turista infectat de la província septentrional de Hebei havia passejat per Hanjie, el principal carrer comercial de Wuhan. Les autoritats el van tancar i no el van reobrir fins a les 4 del matí, després d’haver testat 8.000 persones.  

«Aquell dia s’havia omplert el local durant el dinar i no va venir ningú a sopar. Els carrers es van quedar deserts i molts locals van tancar. L’actitud de la gent varia: si escolten que hi ha un cas, es tanca a casa. Si no, fa vida normal», diu Gao Yaqi, propietària d’un restaurant a Lihuangpi, el bufó districte colonial. A Hanjie i Lihuangpi els separen 45 minuts en taxi i el Yantsé: una ciutat sobtadament buida per un contagi explica la victòria de Wuhan. 

VELLES CAUTELES

VELLES CAUTELESAquesta setmana la vida passa sense més contratemps que el seu clima eixut i amb les velles cauteles. A Wuhan tothom porta mascareta, alguns restaurants ofereixen dos parells d’escuradents perquè els que et poses a la boca no toquin el plat comú i els taxistes desconfien dels estrangers. Un baixarà les finestretes en un trajecte per la gèlida nit wuhainesa i un altre preguntarà quan he arribat i si he complert la quarantena. El rebrot al nord del país ha liquidat aquells alegres amuntegaments juvenils sense mascareta de recents festejos.  

Wuhan exerceix de nou com a motor comercial i manufacturer de la Xina central i la seva economia va al mateix ritme que la nacional. Molts negocis, no obstant, no es van recuperar del tancament prolongat. A Lihuangpi, on mai van faltar multituds, abunden les persianes abaixades: un bar, un hotel, un local de casaments...  

Dos segles de tragèdies han forjat la resiliència xinesa. Wuhan compleix un any des d’aquell trauma sense mirar enrere més del necessari i amb la seva vitalitat intacta. La Yang, la jove que va perdre el seu germà, li troba el costat positiu. «El meu restaurant de menjar sa funciona molt millor que abans. La pandèmia ha convençut la gent que cal cuidar-se», diu.