Esclat social al Líban després d’una caiguda històrica de la moneda

«Cada vegada sembla que hem tocat fons, però al cap de poc tornem a tocar-lo: ¿quan tocarem fons de veritat i començarem a recuperar-nos?», es pregunta Lidia Helou, de 24 anys. Des del 1990 –final d’una guerra civil que va durar tres lustres–, la lliura libanesa ha estat fixada artificialment en 1.507 per dòlar. La setmana passada, el valor real d’un dòlar era de 10.700 lliures libaneses. Davant aquesta caiguda mai vista, els libanesos es van llançar als carrers de tot el país moguts per la ira cap a una classe política absent.

Cansats després de gairebé any i mig de mobilitzacions sense resposta, van optar per bloquejar les principals vies del Líban i l’accés a la capital. El president, Michel Aoun, va denunciar unes accions que van «més enllà de la llibertat d’expressió», perquè és «un acte organitzat de sabotatge amb l’objectiu d’amenaçar l’estabilitat». Des del palau presidencial, va exigir a les forces de seguretat que actuessin amb contundència. Però l’Exèrcit s’hi va negar. «Els soldats passen gana, com la gent», va respondre el comandant en cap, el general Joseph Aoun.

Revolució de la fam

Més del 50% dels libanesos estan en situació de pobresa, i el 25%, de pobresa extrema. «Ara ja no es tracta només dels revolucionaris del Moviment 17 d’Octubre, veiem tota mena de gent als carrers», reconeix Akram Hajj. Aquest músic de 33 anys surt a les places des que l’octubre del 2019 milers de libanesos van reclamar el desmantellament del sistema sectari que regeix la política. Instats per la pitjor crisi econòmica des de la guerra civil, ara la societat libanesa protagonitza la revolució de la fam. O de la fugida contra un país a punt del col·lapse. 

El Líban encara es ressent de l’explosió del 4 d’agost al port de Beirut. Més de set mesos després, la dimissió del Govern no ha comportat un nou Executiu. Les discrepàncies entre líders polítics de diferents sectes religioses han forçat el primer ministre interí a amenaçar de deixar de fer la feina. «Si la reclusió ajuda amb la formació del gabinet, estic disposat a recórrer-hi, tot i que va en contra de les meves conviccions, perquè pertorba tot l’Estat i és perjudicial per als libanesos», ha reconegut Hassan Diab, que porta més temps en funcions que de Govern. 

«La situació es tornarà pitjor i pitjor fins que no ens desfem de la classe política», denuncia Hajj. Després de dos mesos de confinament, els casos de coronavirus al Líban han tornat a augmentar. Fa un parell de setmanes, l’arribada de la vacuna es va veure esquitxada per la corrupció. Mentre gran part del personal sanitari segueix a l’espera de rebre la dosi, alguns parlamentaris es van saltar la cua per immunitzar-se abans que la resta. Les unitats de cures intensives continuen operant al 80% de la seva capacitat. A més, els talls de carreteres dels últims dies han dificultat l’arribada d’oxigen als hospitals.

«Jo segueixo aquí»

Notícies relacionades

Un mort i 220 ferits en protestes contra el confinament al Líban

Trípoli, el retrat d’un Líban desesperat

Omar Tiba va ser un jove de Trípoli, al nord del país, que va morir en els enfrontaments contra la policia durant les protestes per un confinament sense ajudes el mes passat. Centenars de persones van resultar ferides. El tribunal militar va presentar càrrecs de terrorisme contra 35 manifestants, cosa que va avivar la ràbia dels carrers. «Els libanesos estan desmotivats i han perdut l’esperança», reconeix Hajj, «i això és el pitjor que pot passar, perquè ho hem intentat moltes vegades». 

«No és una lluita política, és una lluita per la supervivència», insisteix Helou. L’alineament indirecte de l’Exèrcit amb les protestes a les places ha portat un bri d’esperança a un moviment minvat per la crisi econòmica, la pandèmia i l’explosió de l’estiu passat. «La nostra única opció és continuar reivindicant i mantenir-nos als carrers», conclou Helou. «Encara tinc esperança, però cada vegada és menor», confessa Hajj, «però, per descomptat, l’esperança segueix allà, per això jo segueixo aquí».