Síria: les claus d’una dècada de guerra

El moviment prodemocràtic del país, liderat bàsicament per joves, se suma a les revoltes de la Primavera Àrab, que s’estenen com l’escuma a la regió contra els règims dictatorials a finals del 2010 i principis del 2011. La rebel·lió siriana arrenca amb entusiasme després de la caiguda de Zine al-Abidine Ben Ali a Tunisia i de Hosni Mubarak a Egipte. El règim de Bashar al-Assad reprimeix amb tancs als carrers a sang i foc les manifestacions pacífiques. La forta repressió del Govern sirià motiva la ràpida reacció dels Estats Units i la Unió Europea, que imposen les primeres sancions econòmiques a Damasc. Poc després es forma l’Exèrcit Lliure de Síria (ELS), al qual s’apunten militars que deserten de l’Exèrcit d’Assad.

Com sol ocórrer en aquest tipus de conflictes, i més encara al Pròxim Orient, una regió en conflicte permanent, la guerra de Síria es transforma aviat en un camp de batalla on combaten diverses faccions armades entre si, algunes, avalades per potències estrangeres.

El règim d’Assad compta amb el recolzament de Rússia –que té en territori sirià la seva única base naval al Mediterrani– i des del principi de la guerra, amb el de l’Iran i la milícia libanesa també xiïta Hezbol·là, els enemics més grans d’Israel i dels països sunnites del golf Pèrsic, sempre liderats per l’Aràbia Saudita. Un bloc que es mou sota el paraigua protector dels Estats Units.

Una altra potència amb forts interessos a Síria és la veïna Turquia, que intenta debilitar les milícies kurdes sirianes, aliades dels EUA i amb forts llaços amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), etern enemic del Govern d’Istanbul.

La implicació de Washington en el conflicte sirià augmenta quan entren en escena, el 2012, els grups islamistes armats, i quan apareixen evidències de l’ús d’armes químiques contra la població per part de l’Exèrcit d’Assad.

L’autoproclamat Estat Islàmic (EI) neix formalment després de l’escissió que pateix el Front al-Nusrah, filial d’Al-Qaida a Síria. Les dues faccions acabaran enfrontant-se. Els radicals de l’EI aconsegueixen un avanç ràpid tant a l’Iraq, on aconsegueixen quedar-se la segona ciutat del país, Mossul, com a Síria, on planten a la ciutat de Raqqa la capital de l’autoproclamat califat, del qual s’erigeix com emir Abu Bakr al-Baghdadi. El territori sota el seu règim de terror s’estén des de la província siriana d’Alep fins a la iraquiana de Digala.

La llarga guerra, encara en marxa en algunes zones, ha destruït i ha devastat per complet el país, que, com l’Iraq, ha deixat de ser una seriosa amenaça per als interessos d’Israel i els Estats Units en la regió, centrats ara en els passos de l’Iran en el seu programa nuclear. Ja no hi ha una Síria, sinó unes quantes.

Bashar al-Assad, que controla el 60% del territori, ha sobreviscut gràcies a l’ajuda militar de Rússia, que va entrar de ple en la gran batalla el 2015. El règim de Damasc s’ha convertit en la punta de llança dels interessos de Moscou a la regió, amb el beneplàcit de l’expresident dels EUA Donald Trump, que va decidir abandonar l’aventura bèl·lica al país àrab al retirar les tropes nord-americanes, uns 2.000 soldats, el 2019.

Turquia, per la seva banda, manté la seva pugna a la frontera per mantenir a ratlla els kurds.

L’Estat Islàmic ha desaparegut pràcticament, tot i que continua sent una seriosa amenaça. La mort del seu líder, en un bombardeig dels Estats Units el 2019, va ser la cirereta d’una vasta i llarga campanya de bombardejos –i combats sobre el terreny lliurats sobretot per les milícies kurdes–, que el va desposseir de les seves conquestes i va esquerdar el califat.