Felip d’Edimburg, l’home que va caminar durant 70 anys darrere d’Isabel II

El príncep Felip, duc d’Edimburg, ha mort amb 99 anys, segons ha informat aquest divendres el Palau de Buckingham. El marit de la reina Isabel II passarà a la història com l’home que caminava diversos passos darrere de la seva dona. Fotografiat en milers de cerimònies, amb un impecable uniforme naval o un vestit de Saville Row, mai deixava l’habitació abans que la sobirana ho fes. De professió consort, figurar en segon pla durant el més llarg regnat en la història d’Anglaterra ha sigut el seu paper en la vida. Una missió marginal per a qui no va ser ni pare estimadíssim, ni marit fidel, ni tampoc l’home d’acció que presumia en la seva molt llunyana joventut.

«No puc aguantar gaire més», va declarar en to irònic quan el maig del 2017 va anunciar la jubilació i la fi de les tasques oficials. Havia participat, segons el balanç que es va publicar llavors, en 22.000 compromisos públics i havia pronunciat més de 5.000 discursos. Era el resum de set dècades de ‘serveis’ a la Corona, pels quals la seva dona es deia reconeguda. Considerat durant llarg temps com un intrús estranger per l’‘establishment’, els britànics el van tolerar, tot i que no apreciaven les seves sortides de to, el seu tarannà malcarat i arrogant. Amb els anys s’havia convertit en una figura d’una altra època, un fantasma del passat.

Sense arrels, ni família

El príncep Felip de Grècia i Dinamarca havia nascut a l’illa de Corfú. L’únic home i el més jove dels cinc fills de la princesa Alícia i el príncep Andreu, d’origen germanodanès. Eren ‘royals’ de segona fila, sense cap fortuna. La seva infància va ser caòtica, sense arrels, ni llar. Poc després del seu naixement, després d’un cop antimonàrquic, la família es va haver de refugiar a París, on va viure amb l’ajuda d’uns parents rics.

La mare va acabar en una institució psiquiàtrica, quan el nen tenia vuit anys. La seva educació va ser una successió d’internats, a França, Anglaterra i Alemanya, i a l’escola de Gordonstoun, a Escòcia. Era dolent en els estudis, bo en els esports, i aviat va començar a despuntar l’adolescent mascle alfa, ociós, tronera i amant de les belleses femenines, que definiria en bona mesura el seu estil com a adult. La manca de relacions afectives o de figura paterna marcaria la distància que tindria amb els seus propis fills.

Connexions amb Alemanya

El 1939, a l’esclatar la Segona Guerra Mundial, Felip es va allistar com a cadet a la Marina Reial Britànica. Tenia 18 anys i havia tornat a coincidir amb la princesa Isabel, de tot just tretze, embadalida, com han explicat les cròniques, amb aquell cosí llunyà, alt, ros, d’ulls blaus, atlètic i extravertit. El jove feia veure que era un home de món, amb un toc irreverent, que el feia irresistible per a una noia educada sense cap contacte amb l’altre sexe.

Els pares de la futura reina no estaven contents. Preferien de lluny algun dels joves aristòcrates terratinents anglesos, amb llinatge, vedats de caça i fortuna. Felip no tenia res d’això, ja que el seu pare, jugador i faldiller, li va deixar per tota herència una brotxa d’afaitar d’ivori, uns bessons i un anell quan un atac el cor se’l va emportar amb 62 anys a l’hotel de Montecarlo on vivia amb la seva amant.

Quan es va declarar a Isabel, el pretendent tenia al banc 6 lliures i va haver de demanar a la seva mare diamants d’una tiara per poder confeccionar l’anell de compromís. El que es casaria amb la cap de l’Església anglicana a Anglaterra era un descregut. Nascut al si de l’Església grega ortodoxa, involucrat durant l’adolescència amb el protestantisme alemany i finalment convertit a l’anglicanisme per poder contraure matrimoni.

Felip tenia, a més, grans connexions amb Alemanya, cosa que en plena postguerra no era una bona targeta de visita. Les seves germanes s’havien casat amb figures del nazisme, una cosa que va horroritzar el llavors primer ministre, Winston Churchill. Cap seria convidada al casament reial, celebrat el 1947.

El gran valedor del futur marit va ser el seu tiet matern, Dickie Mountbatten, que va ajudar a donar alguns retocs cosmètics al pedigrí del nòvio. El «marit refugiat», com a la cort l’anomenaven despectivament, va haver de canviar els seus cognoms paterns, massa germànics (Schleswig Holstein), per l’adaptació anglesa del matern, que de ‘Battenberg’ va passar a ser ‘Mountbatten’. El promès, orgullós fins aleshores de la seva independència, va haver de demanar la ciutadania britànica i renunciar als seus títols reials grecs i danesos. A canvi li van ser concedits els de Sa Altesa Reial (H.R.H), duc d’Edimburg, comte de Merioneth i barón de Greenwich.

L’ascens al tron d’Isabel II, quan només tenia 25 anys, va obligar el príncep a deixar la feina a la Marina, ambient masculí, d’aventures en cada port, en què se sentia molt a gust. Va viure com una humiliació que els seus fills, per recomanació de Churchill, adoptessin el cognom Windsor. «No soc res més que una maleïda ameba. L’únic home a Anglaterra a qui no es permet que doni els cognoms als fills», comentaria ressentit.

Avorriment i currículum extramarital

Patró i president de 800 organitzacions, el duc no va amagar el tedi que li provocava tanta recepció, les hores de converses educades i buides, tant somriure i protocol. «Crec que s’avorreix amb tot l’assumpte reial», diria un dels secretaris de la reina. «Tot això de les recepcions, donar la mà, no era una cosa que li anés en absolut». La seva vida encotillada en els actes oficials l’amenitzava amb una existència luxosa i privilegiada alternant partits de polo, competicions de vela, caceres i un currículum extramarital, dels rumors dels quals es feia ressò, sobretot, la premsa estrangera.

Una ‘royal collection’ d’aventures de les quals mai hi va haver fotos o proves inculpatòries. Escàndols amb sordina, mentre en veu baixa es parlava de crisi matrimonial, del cansament de la reina amb el mal humor del seu marit, les insolències, les bromes misògines i racistes en públic i en privat. «No m’interessa el que posin a la meva tomba», va dir en una ocasió.

Sense llegat

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

L’interès de la Corona va prevaler. No hi va haver divorci, ni exili. Isabel II va deixar en mans d’un marit poc donat a mostres d’afecte les decisions sobre els fills. Sempre va trobar decebedor el caràcter dubitatiu, massa sensible, de Carles. Seria la seva insistència la que va portar el príncep de Gal·les a casar-se amb Diana Spencer, malgrat els avisos que la parella tenia poc o res en comú.

A punt de complir un segle, Felip d’Edimburg ha sortit d’escena sense deixar un llegat digne de ser recordat. El dol nacional serà limitat.