«La Covid és l’excusa perquè Corea del Nord accentuï les violacions de drets humans»

 

¿Quins indicis tenim de coronavirus? 

Abans Corea del Nord enviava dades d’anàlisi i eren totes negatives. Al gener van deixar d’enviar-los i, simplement, diu que no tenen casos. Van demanar vacunes a Covax (el programa de l’ONU per distribuir-les al món en desenvolupament), però ignoro si han arribat les 1,5 milions d’unitats. Les quarantenes per als estrangers són extremes, superiors a un mes tancats a casa. Es van tancar les fronteres, però hi va continuar havent un trànsit menor. Informes amb fonts a l’interior asseguren que hi ha hagut soldats morts amb símptomes compatibles amb el coronavirus i focus a les ciutats pròximes a la Xina. Pyongyang va donar ordres que es disparés a tot allò que es mogués a prop de la frontera, no només als nord-coreans. Hi ha informes que asseguren que Pequín es va queixar perquè hi va haver diversos xinesos afectats. 

Les organitzacions de drets humans denuncien que el quadro ha empitjorat per les mesures extremes per enfortir el control de les fronteres, la informació o la distribució d’aliments. 

El coronavirus ha sigut l’excusa perquè Corea del Nord implementi mesures extremes i innecessàries que violen drets humans i enforteixen el seu poder. El col·lapse de l’URSS va provocar la fam de la dècada dels 90, va acabar la falsa il·lusió del paradís socialista i molts nord-coreans van escapar a la Xina. Aquestes fugides no van ser una prioritat per a Kim Jong Il però Kim Jong-un, després d’arribar al poder el 2011, en va extremar el control. Els desertors van ser qualificats com a «enemics de l’Estat» i van rebre càstigs molt més severs quan eren tornats. Amb el coronavirus s’ha complicat encara més travessar la frontera. El 2020 només van arribar 229 nord-coreans a Seül, la majoria a través de la Xina, a diferència dels 1.047 del 2019 i els 2.706 del 2011. 

També s’han reduït les vies de contacte amb l’exterior.  

Corea del Nord va aprovar l’any passat una llei que establia penes molt més dures per al contraban d’USB, la possessió d’aparells de ràdio o telèfons mòbils xinesos. Les batudes són més freqüents.  

El tancament de fronteres ha rebaixat el 80% el seu comerç amb la Xina, el seu principal soci. 

El 90% dels productes de consum diari eren xinesos. Al febrer van començar a caure, es van reduir de manera important a l’agost i han desaparegut gairebé per complet des de l’octubre. Parlem de medicines, de menjar (sucre, farina, oli, espècies...), d’higiene (sabó, dentífric...). El desproveïment és gran. Els diplomàtics se n’han anat per les mesures extremes contra el coronavirus i perquè no tenien els béns més elementals. La producció agrícola és molt limitada. El Programa Mundial d’Aliments ja va dir l’any passat, abans de la dràstica reducció d’importacions xineses, que el 40% de la població necessitava ajuda humanitària. 

Kim Jong-un relacionava aquesta setmana la crisi actual amb aquella «àrdua marxa» dels noranta. ¿Quina n’és la gravetat? 

No ho sabem, però podria desembocar en fam massiva, si és que no existeix ja. La producció nacional ja era insuficient per les inundacions d’estiu i ara encara s’ha reduït més. I ha rebutjat totes les ofertes d’ajuda humanitària al·legant la por del contagi. La versió oficial assegura que el coronavirus viatja als productes importats i fins i tot a la neu i les tempestes de sorra des de la Xina. La propaganda assegura que és necessari sacrificar-se. És difícil imaginar d’on treuen el menjar per alimentar la seva població. És necessari que arribi ajuda internacional i que es controli que arribi al poble.  

 

La sortida massiva del personal estranger ha aïllat encara més Corea del Nord. ¿Quines conseqüències podem esperar? 

Se n’han anat diplomàtics, periodistes, personal de l’ONU,  d’agències internacionals... És problemàtic perquè, tot i que amb les mesures contra la pandèmia no hi havia gaire marge d’actuació, es comuniquen amb oficials locals, són testimonis del que passa al país i comparteixen informació amb l’exterior. L’ONU i les oenagés donen ajudes imprescindibles a nens, mares lactants i altres grups en risc. Aquestes vies s’han assecat. Si hi ha una crisi alimentària o de salut sense presència de l’ONU, l’ajuda serà impossible. El país és ara encara més opac.  

 

Els drets humans van ser esquivats en les negociacions amb Donald Trump. ¿Són optimistes amb Joe Biden? 

Amb Trump només es va parlar d’armament i és crucial que Biden els inclogui en qualsevol negociació. Sembla que els assessors empenyen cap allà. També és important que hi acudeixi l’ambaixador nord-americà de drets humans, un càrrec ara vacant. I no només els Estats Units, sinó que també hi han d’ajudar Europa, el Japó, Corea del Sud i la Xina perquè Pyongyang prioritzi el benestar de la seva gent, reobri les importacions de menjar, medecines i productes de necessitat bàsica de la Xina, i permeti monitorar aquesta ajuda humanitària que tant necessita la gent.  

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Atac israelià a una base militar i a un edifici al Líban

És una qüestió delicada. Moon Jae-in, president sud-coreà i acreditat activista pels drets humans, ha aclarit que qualsevol exigència en aquest camp arruïnaria immediatament les converses per la pacificació de la península. Afirma que és més realista incloure Corea del Nord en la globalització perquè el quadro millori per la inèrcia.  

És un enfocament erroni, perquè no milloraran els drets humans amb més contacte exterior. No pots donar més veu als nord-coreans sense un nou sistema. I el nord-coreà està dissenyat per subjugar i explotar la seva gent, cap millora sortirà d’allà de manera natural.