Raúl Castro: el general prosoviètic que va haver d’elegir la via del reformisme

L’han anomenat ‘el Xinès’. També ‘el Prussià’, per la seva afecció als rigors. Durant dècades es va exhibir amb l’uniforme de general de quatre estrelles. Quan, a partir de 2008, Fidel va començar a utilitzar el xandall Adidas per raons de salut, el seu germà va canviar la vestimenta militar i el control de les Forces Armades pels vestits i les guaiaberes. Li va tocar reemplaçar el comandant en cap en les funcions executives i, a més, portar a terme la primera etapa de la transició. Va abandonar el Consell d’Estat i el Consell de Ministres el 2018, però va preservar el seu lideratge al Partit Comunista. En poques hores aquest càrrec també formarà part d’un passat que ja és sotmès a escrutini.

Raúl, el petit dels set fills del matrimoni format per Ángel Castro Argiz, un emigrant gallec esdevingut terratinent, i la cubana Lina Ruz González, es va iniciar en la política lluny de la tutela de Fidel. Mentre el seu germà triava el Partit Ortodox, ell es va vincular al prosoviètic Partit Socialista Popular. Va participar en totes les fases del procés que va fer caure el sergent Fulgencio Batista: l’atac contra el Cuartel Moncada, el 1953, la presó, l’exili, la guerrilla a la Sierra Maestra que el va ungir comandant i, finalment, la presa del poder.

Se sol dir que va ser Raúl, acompanyat d’Ernesto Che Guevara, qui va defensar davant Fidel la necessitat d’accelerar els temps de la revolució iniciada el 1959 i donar-li un caràcter socialista enmig de l’enfrontament amb els Estats Units. En certa mesura, sentia més afinitat amb els vells comunistes que amb els rebels de la Sierra Maestra o la clandestinitat. Per això va propugnar amb entusiasme una aliança amb Moscou, afavorit, entre altres raons, pels seus primerencs contactes amb diplomàtics i espies. Aquest canvi va provocar ruptures, fractures i descontentaments interns.

El número dos

Fa sis dècades va repel·lir l’intent d’invasió anticastrista organitzat als Estats Units. Quan Guevara va abandonar l’illa es va convertir en la segona figura política de Cuba. Si Fidel va tenir el monopoli de la paraula i les imatges, Raúl va ser l’organitzador de l’aparell estatal i un guardià de l’ortodòxia. L’anomenat «període gris» de principis dels 70, marcat per la intolerància i les persecucions d’intel·lectuals i artistes, va comptar amb el seu aval.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

La sobreactuada sobrietat pública contrastava amb les versions d’un home més procliu a la gresca i el rom entre camarades d’armes. Un d’ells, el general Arnaldo Ochoa, va ser afusellat l’estiu de 1989 després d’un judici per presumpte tràfic de drogues que encara porta la marca de la sospita. Raúl va aprovar l’execució invocant Josef Stalin, a qui va anomenar «el meu amic el georgià». Els coneixedors afirmen que, al veure que la Unió Soviètica anava de caiguda, va promoure l’entrada de les Forces Armades en l’activitat empresarial.

Sota el seu comandament polític, Cuba va iniciar una obertura econòmica que encara s’ha d’aprofundir i curar les desigualtats intolerables que provoca. S’ha reformat també la Constitució. Amb la seva acostumada serietat va formular dos anuncis històrics: el restabliment de les relacions diplomàtiques amb els Estats Units en 2014 la mort de Fidel el 2016. Va rebre aquell mateix any Barack Obama a l’Havana i després va suportar l’envestida de Donald Trump. El seu dit va assenyalar Miguel Díaz-Canel, de 60 anys, com el successor i responsable de mantenir a la superfície el castrisme sense el pes tutelar dels seus fundadors. Ho ha de fer sota circumstàncies urgents. Diuen que l’avi general anirà a Santiago, la seva província natal. Allà on va començar a forjar-se una obra la supervivència de la qual està en entredit.