El mapa de la nova dissidència cubana

En vigílies del VIII Congrés del Partit Comunista, la televisió cubana va informar sobre l’arrest de quatre persones acusades que preparaven una entrada d’armes i fins i tot una «soca de coronavirus» al país. Aquests plans, va precisar, havien sigut dissenyats al sud de Florida per una organització terrorista anomenada La Nova Nació Cubana (LNNC). Més enllà de la veracitat de la informació, el Govern sembla trobar en aquestes suposades incursions de l’exterior una font de legitimitat per exercir la força de l’Estat contra una nova dissidència que no es vincula amb la retòrica conservadora del vell anticastrisme ni amb els referents opositors dels últims anys. El Govern ja no en té prou amb dir que els seus crítics són ’trumpistes’. Com va recordar recentment l’intel·lectual d’esquerres Julio César Guanche, autor d’El poder y el proyecto, un debate sobre el presente y el futuro de la revolución, «Cuba no és un país de mercenaris».

La protesta, de moment de baixa intensitat, la protagonitzen els fills del ‘període especial’, com es van dir els anys d’empobriment que van seguir la caiguda de la Unió Soviètica, el 1991. La forta desigualtat que ha provocat la introducció d’un capitalisme per a pocs i el rebuig de les elits els han fet sortir al carrer on també han irromput col·lectius feministes i LGTB. Si alguna cosa defineix aquest moment del malestar és la seva connexió amb els moviments globals. En un país d’11 milions d’habitants i gairebé set milions de telèfons cel·lulars, les xarxes socials han aparegut com a articuladores del descontentament. Els diaris digitals independents també juguen un paper en la disseminació de la crítica. Una de les novetats en relació amb els opositors tradicionals és que aquesta nova llorigada ha trobat peu als barris populars. A més, té un fort component racial.

El 4 d’abril, el raper afrocubà Maykel Osorbo, un dels partícips de la cançó ‘Patria o vida’ que han vist només a Youtube més de quatre milions de persones, es va exhibir davant les càmeres amb les manilles que li havia col·locat la policia. La comunitat de San Isidro, a La Habana Vieja, va impedir no obstant que fos detingut. Mai abans havia passat una cosa així. Des de finals del 2020 s’ha concentrat en aquesta barriada pobra un grup que va començar discutint els límits de la llibertat cultural i que ara busca ocupar un buit polític. «Desitgem una nació on no existeixi l’odi polític, la violència policial, la repressió, la censura», assenyala un manifest llançat al mig del VII Congrés, i subscrit per nombrosos activistes de carrer i digitals. El 27-N, com s’han presentat, reclama un «país inclusiu, democràtic, sobirà, pròsper, equitatiu i transnacional».

El futur en discussió

El 2005, Fidel Castro va parlar sobre la possible reversió de les conseqüències del socialisme. «Aquesta revolució no la poden destruir ells, però sí els nostres defectes i les nostres desigualtats», va dir. Aquelles paraules recobren la seva actualitat en un país on la pandèmia va agreujar les condicions d’existència.

Notícies relacionades

Tensa vista per confirmar Hegseth a Defensa

El fiscal afirma que hi havia proves contra Trump per les eleccions del 2020

Iván de la Nuez, un dels intel·lectuals més lúcids de la generació nascuda amb la Revolució i que va haver d’anar a l’exili, en el seu cas a Barcelona, assegura que a la Cuba actual hi ha un descontentament generalitzat «tot i que bona part del Govern ho negui». L’autor de Cubantropia adverteix que aquest malestar no ha derivat encara en una «situació democràtica» tot i que bona part de l’oposició així ho cregui. Els primers, «viuen en una realitat paral·lela i analògica». Els segons, mentrestant, estan per ara capturats per la lògica de l’era digital i les xarxes socials. «S’han ubicat en una realitat augmentada», assegura. Pensen que la caiguda d’aquest Govern no només és possible, sinó també imminent. I aquest horitzó no és per ara visible.