La política social marca els primers 100 dies de la presidència de Biden

A principis de març Joe Biden es va reunir a la Casa Blanca amb alguns dels historiadors nord-americans més prestigiosos, des de Jon Meacham fins a Doris Kearns Goodwin o Walter Isaacson. La conversa va girar entorn dels predecessors més admirats del president, qui es va dedicar a prendre notes en una llibreta negra, noms com Lincoln, Johnson i Roosevelt (FDR), l’heroi de l’esquerra demòcrata que va treure el país de la Gran Depressió per posar els fonaments del modern estat social nord-americà. Els historiadors van sortir d’allà amb una idea, segons ha publicat ‘Axios’: Biden pensa en gran i vol fer les coses en gran per transformar els Estats Units com va fer FDR al seu dia. I si això requereix acabar amb el filibusterisme perquè el seu partit pugui legislar amb majoria simple, que així sigui.

Aquesta setmana es compliran els primers 100 dies de Biden a la Casa Blanca, que han revelat un dirigent més agosarat del que va ser al seu dia Barack Obama, amb una notable disciplina per no desviar-se de les seves prioritats i una consciència social molt accentuada. Als seus 78 anys Biden no estava per campanyes, però la capa del poder la porta amb una naturalitat solvent. En els discursos importants no ha fallat: tenen el càlid confort roosvelià. I no s’està embrancant en xocs partidistes estèrils. Per més que prometés en campanya buscar consensos amb els republicans, no perd el temps en pidolar recolzaments i ha canviat el vell paradigma que concebia el Govern com el problema per convertir-lo en part de la solució. 

En política interna ha anat molt més de pressa que en política exterior. Ha batut totes les expectatives amb la campanya de vacunació. Més la meitat de la població adulta nord-americana ha rebut almenys una dosi de la inoculació, una fita que ha servit per accelerar la recuperació i situar els EUA com l’economia avançada que més creixerà aquest any. La gana està caient, dos milions de persones s’han posat al dia en el pagament dels seus lloguers i les borses han continuat batent rècords. L’índex S&P n’acumula 21 des que el nou president va arribar a la Casa Blanca, la xifra més alta des dels primers 100 dies de Kennedy. 

 Potser el més inesperat és que Biden, aquell candidat moderat i polític afí a l’establishment econòmic, ha abraçat sense resistència el gir a l’esquerra del seu partit i els anhels del sector populista de Bernie Sanders per posar la gent davant de les grans empreses i les elits econòmiques. El seu massiu paquet d’estímul, dues vegades més gran que el que va aprovar Obama per sortir de la crisi del 2008, inclou les mesures més ambicioses per reduir la pobresa i la desigualtat en diverses generacions. Els sindicats tornen a tenir un seient a la taula, després de dècades d’ostracisme, i els esforços sobre les inequitats racials, el canvi climàtic i la desigualtat econòmica han passat a ser una part essencial en el disseny de les polítiques de la seva Administració. 

Transició verda 

Alguns plans són tan ambiciosos que no tothom els veu realistes, atesa la pírrica majoria del seu partit al Congrés. El demòcrata ha dissenyat una agressiva transició verda amb la qual pretén crear milions de llocs de feina i situar els EUA a l’avantguarda de la nova economia. Va quedar de manifest a la Cimera de líders sobre el Clima, organitzada per la seva Administració aquesta setmana per assenyalar la tornada nord-americana al multilateralisme, on es va comprometre a reduir a la meitat les emissions contaminants del seu país en la pròxima dècada. Pretén fer-ho amb una altra inversió pública bilionària en infraestructures, que espera aprovació al Congrés.   

Hi ha qui diu que no és Biden qui ha canviat, sinó el context al seu voltant. El columnista Ezra Klein esgrimia a The New York Times que el seu radicalisme respon al col·lapse del Partit Republicà com a soci potencial, l’arribada al Congrés d’una nova generació d’assessors joves revoltats per les penúries de la Gran Recessió, un relatiu menyspreu pels dogmes dels economistes i la seva flexibilitat com a polític. A Biden no sembla importar-li el qualificatiu. La majoria dels nord-americans (54%) aprova la seva gestió, més del percentatge que tenien a hores d’ara Trump i Clinton, i li serveix per mirar de convèncer-los que és hora de pensar en gran. n

Lentitud en política exterior

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

Tot ha anat més lent en política exterior. Biden ha acabat, com s’esperava, amb l’«Amèrica, primer» de Trump per abraçar novament el multilateralisme, defensar les institucions globals i mirar de recuperar el lideratge mundial nord-americà dilapidat pel seu predecessor. Ha tornat a l’Acord del Clima de París i ha fet els primers passos per reactivar el pacte nuclear amb l’Iran, tot i que en aquest sentit queden molts serrells pendents per tancar. El seu anunci principal en l’àmbit internacional és la seva promesa de retirar definitivament totes les tropes nord-americanes de l’Afganistan coincidint amb el 20è aniversari de l’11-S, una aspiració que mai van arribar a complir ni Obama ni Trump.

Però bona part de l’herència del seu predecessor es manté. El demòcrata ha mantingut la línia dura cap a la Xina i Rússia invocant la cooperació amb una mà i redoblant les sancions amb l’altra i de moment ha preservat el gruix dels aranzels comercials que va imposar el republicà a amics i enemics. No té pressa per gastar capital polític fora de les seves fronteres. Al Pròxim Orient no ha revocat cap de les polítiques proisraelianes de Trump, tot i que el Departament d’Estat torna a parlar de «territoris ocupats» al referir-se a Gaza i Cisjordània.