David Beriain i Roberto Fraile, empatia i compromís periodístic davant l’horror del món

Hi ha llocs on ningú vol mirar, regions fosques i conflictes silenciats als quals el món ha donat l’esquena. Però per a David Beriain i Roberto Fraile ignorar aquests problemes no era una opció. Amb l’assassinat aquest dilluns dels dos reporters a Burkina Faso s’apaguen els ulls que, sense arrogàncies ni grandiloqüències, van observar amb empatia i compromís periodístic aquests racons per escoltar les seves víctimes i denunciar la seva situació.

Navarrès de 44 anys, Beriain va cobrir la guerra de l’Iraq, l’Afganistan, el Congo, el Sudan i Líbia com a reporter de ‘La Voz de Galicia’. Tot i que ja era respectat en el gremi per la seva tasca periodística, es va donar a conèixer entre el gran públic amb la sèrie documental ‘Clandestino,’ que va realitzar per a DMAX. Beriain es va endinsar a les tripes del crim organitzat i dels clans del narcotràfic al Salvador, Mèxic, Veneçuela, Itàlia, Albània i Colòmbia, on va ser dels pocs reporters que va aconseguir entrar als campaments de la guerrilla de les FARC. Aquests treballs li van valer un reconeixement encara més gran.

«El que vius té un preu [...] però val la pena per les converses. Quan les persones et donen el privilegi d’asseure’s a explicar-te la seva experiència és per mi una cosa gairebé mística, plena de veritat i sinceritat. Això ho justifica gairebé tot», explicava Beriain al documental ‘Morir para contar’.

Beriain va fundar amb la seva dona, Rosaura Romero, la productora 93 Metros, la distància que separava la casa de la seva àvia de l’església on resava. Dijous la productora va estrenar ‘Palomares: días de playa y plutonio’, una minisèrie documental sobre les bombes atòmiques que el 1966 van caure en un poble d’Almeria.

«Soc humà i res de l’humà em resulta aliè». En més d’una ocasió Beriain es va servir d’aquesta cita atribuïda al poeta romà Terenci per explicar la seva passió per indagar en la cara més lletja de la humanitat i exposar mons foscos als quals costa mirar als ulls. No obstant, l’empatia del reporter navarrès va anar més enllà de l’ésser humà. A ‘Rinoceronte, el cuerno maldito’ va documentar la caça furtiva d’un animal en perill d’extinció. El documental que rodava amb Fraile al ser assassinats abordava el mateix problema.

Els ulls de la guerra

Natural de Barakaldo i establert a Salamanca, Fraile, de 47 anys, era pare de dos fills. El veterà càmera va treballar a TVSalamanca (actualment La 8), però durant els seus períodes de vacances viatjava a les zones més perilloses del món per documentar com a periodista ‘freelance’ múltiples tragèdies bèl·liques i socials, des de la guerra de Síria fins a la ruta de la cocaïna a l’Amazones. «La rutina d’una televisió el cansava, ell era un esperit lliure amb molta inquietud i passió per explicar aquestes històries», explica Francisco Javier López Gil, company que llavors era subdirector de la cadena local. «Al principi ell va arriscar els seus diners perquè ningú li va pagar cap viatge».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Els seus coneguts recorden Fraile com un home compromès, reticent al protagonisme i preocupat pel que li passava a la gent més desfavorida. «Això defineix una persona», assenyala Roberto Lozano, amic amb qui va treballar al documental ‘Los ojos de la guerra’, nominat a sis premis Goya. «Més enllà de la seva grandíssima professionalitat tenia una humanitat extraordinària i una sensibilitat especial per abordar el que passa al món. Sense la seva presència el món és un lloc més fosc».

El 2012, Fraile va resultar greument ferit a la ciutat siriana d’Alep, quan acompanyava els milicians de l’Exèrcit Lliure Sirià (ESL). Un coet artesanal va explotar per error a les mans dels soldats i la metralla del projectil se li va incrustar a la pelvis. Fraile va ser operat d’urgència en un hospital de la ciutat i després va ser evacuat a Turquia. La seva dona, la també periodista Lidia Marcos, va explicar llavors amb sorprenent senzillesa el que una vegada i una altra portava Fraile a viatjar pel món amb la seva càmera a l’espatlla: «És el que el fa feliç». Després de curar-se les ferides, Fraile va tornar dues vegades més a Síria.