Matrimonis precoços entre les refugiades sirianes al Líban per alleugerir la càrrega econòmica a casa

Aquesta noia engrosseix la xifra de refugiades sirianes al Líban casades cada vegada més aviat. La pandèmia, la crisi econòmica i les tradicions aboquen aquestes adolescents al matrimoni infantil. Així, les famílies es desfan d’una boca per alimentar a les cases més vulnerables del país, angoixades per la crisi sense fi. 

La debacle del Líban s’acarnissa amb la copiosa població de refugiats sirians. Segons l’ONU, són uns 865.000, tot i que el Govern libanès eleva la xifra al milió i mig de refugiats. Un de cada quatre habitants del Líban és un refugiat sirià. La crisi econòmica, la pandèmia i les conseqüències de l’explosió del port de Beirut han condemnat nou de cada 10 sirians a una pobresa extrema. 

De la inestable Síria al decadent Líban

«Moltes famílies opten per suportar aquesta crisi a diferents nivells amb mecanismes molt negatius, com el matrimoni infantil», explica Alaa Kaddoura, la responsable del programa de protecció de la infància de l’oenagé espanyola Urda. Les estadístiques mostren un augment d’aquest mecanisme en el catastròfic 2020 del Líban. Tot i que l’increment s’estén de cap a cap de la societat libanesa, són les joves refugiades sirianes les que són més forçades a passar per l’altar. 

Salha Haj Theyab no pot evitar vessar unes llàgrimes quan pensa en el seu marit. Després de la seva mort, el seu fill, l’altre home de la família, va anar a demanar muller al seu tiet a Síria. «Pren la meva filla», li va oferir. Així és com la vida de la Rama va canviar d’escenari: de la inestable Síria al decadent Líban. En una botiga de 20 metres quadrats escassos a la vall libanesa de la Bekaa, a set quilòmetres de la frontera siriana, la noia de 14 anys i mig», apunta la sogra, viu amb la família del seu marit. «No estudia, no va començar mai», reconeix la Salha. 

En URDA Spain prestamos especial atención a la infancia y las familias más desprotegidas. Por eso te facilitamos que puedas apadrinar a un niño o niña refugiada en situación de orfandad. En este enlace puedes encontrar más información https://t.co/5XeEbwYMbR #apadrina pic.twitter.com/Z8ChUMUfat

— URDA SPAIN (@URDASPAIN) 23 de abril de 2021

Al Líban multisectari, no hi ha una edat mínima legal per contraure matrimoni. Varia segons la confessió religiosa. De les 18 comunitats que conviuen al país, dos codis musulmans accepten enllaços amb l’autorització paterna a la primerenca edat de nou anys. «Un matrimoni primerenc té conseqüències negatives greus sobre la nena en matèria de salut mental i biològica», afegeix Kaddoura. Un casament abans de temps és la principal causa d’abandonament de l’educació entre la població femenina.

Nenes cuidant-se de nenes

Al ventre de la Rama hi ha la benedicció de la família Haj Theyab. «Serà una nena cuidant-se d’una nena», xiuxiueja Kaddoura. Un embaràs primerenc, a més, pot portar a un avortament espontani, amb totes les conseqüències psicològiques i fisiològiques que implica. «Moltes vegades no es registra el matrimoni perquè és amb una menor d’edat i, alhora, no es poden registrar els fills nascuts d’aquesta unió, cosa que els desposseix d’un Estat», insisteix. Cada vegada és més comú que el marit també sigui menor d’edat.

«Casem les nostres filles per la urgent situació econòmica i per les tradicions», explica Yusra Ahmad al-Ghunaim, treballadora social de l’Institut Alsama al camp de refugiats de Xatila, a Beirut. «Moltes famílies les casen abans de tornar a Síria per evitar violacions o vexacions per part dels soldats d’Estat Islàmic», remarca. Quan un noi va venir a demanar la mà de la seva filla Nur al-Huda, de 16 anys, la Yusra va acceptar. «Jo em vaig casar als 14 anys, ¿quin problema hi podia haver?», va pensar.

Our girls in the Alsama Bekaa Centre have taken their English and Arabic level 1 exams this week. Well done, girls 🤗🥁 pic.twitter.com/UTTQBg6I11

— Alsama (@AlsamaProject) 30 de marzo de 2021

Al centre d’Alsama, es realitzen sessions de conscienciació per a les mares. «Elles actuen pensant en el seu propi benefici, a casa no hi ha transparència ni franquesa», explica Kadria Hussein, la directora del centre al camp de refugiats de Xatila. «Les mares volen casar-les al més aviat possible per evitar-se problemes», afegeix. El clima d’inseguretat que es viu al camp posa més en risc aquestes adolescents. Una violació és un estigma impossible d’esquivar. 

Notícies relacionades

Moviments migratoris amb rostre de dona

Cuba, el gran èxode

«Els hem ensenyat que tenen dret a dir que no», insisteix Hussein. Abir Hussein al-Kindy ho va fer. Amb 14 anys, es va comprometre a Síria i va deixar l’escola. «Quan vaig arribar al Líban, vaig conèixer gent inspiradora i vaig pensar: “Jo també vull fer alguna cosa grandiosa amb la meva vida”», relata. Ara, amb 18 anys, lidera sessions de conscienciació per mostrar a les companyes que hi ha vida després del no.

L’Abir no vol casar-se. «Almenys fins que acabi els estudis», reconeix, «després ja començaré a pensar en el matrimoni». Malgrat la força que transmet la seva veu, el missatge corre el risc de perdre’s entre els 50 quilòmetres que separen la capital libanesa de la vall de la Bekaa. La convicció de la sogra interromp el silenci de la Rama. Ella encara s’espanta quan sent la vida remoure’s al ventre.