Milícies líbies i màfia italiana controlen el tràfic de persones i petroli

Els secrets dels dos tràfics, que podrien explicar per què les autoritats europees no aconsegueixen acabar amb una tragèdia que s’ha empassat més de 20.000 persones i que ha transformat el Mediterrani en un mar de mort, han sigut descoberts per les fiscalies italianes de Nàpols, Catanzaro, Reggio de Calàbria i la Direcció Nacional Antimàfia de Roma (DIA), juntament amb la policia tributària i de duanes (Guàrdia de Finanza).

L’agència Frontex, amb seu a Polònia, que s’ocupa de les fronteres exteriors de la UE, no tracta l’afer i està sent molt discutida: l’agència OLAF de la UE, que controla estafes i altres qüestions, té oberta una investigació i diversos països, des d’Espanya fins a Grècia, lamenten el poder cada dia més gran de Frontex, que s’està transformant en una espècie d’Exèrcit europeu més privat que públic i amb un pressupost cada any més voluminós.

Una pràctica delictiva consolidada

El tràfic de persones entre Líbia i Itàlia es coneix des de fa anys, perquè l’han denunciat repetidament l’ONU, l’OIM, l’Alt Comissariat per als Refugiats (ACNUR), l’Unicef i nombroses organitzacions no governamentals que en el temps han operat i unes quantes encara operen al Mediterrani central. La combinació entre petroli i migrants era una sospita però no estava documentada. «El tràfic de persones amaga un tràfic de petroli i armes», titula ara el diari italià Domani. «Les mans de la màfia sobre l’or negre», escriu també La Repubblica, il·lustrant que només amb l’evasió de l’IVA i taxes sobre carburants el tràfic il·lícit lucra les màfies en una quantitat de 2.000 milions d’euros a l’any. I fa uns 15 anys que està en marxa.

No hi ha només una sola ruta de tràfic de petroli de contraban que arriba a la UE, sinó almenys dues. La primera se situaria a l’Iraq, a la zona del Kurdistan, i no es va interrompre ni quan l’Estat Islàmic va aconseguir els pous de la regió, cosa que va despertar les alarmes de les autoritats italianes.

La segona, unida a la de persones que creuen el canal de Sicília, tindria com a epicentre les ciutats líbies de Zawiya i Zuara, segons les quatre fiscalies esmentades i les reconstruccions realitzades per quatre reporters italians. A la primera ciutat hi ha l’única refineria –el país en tenia tres– que treballa des de la caiguda de Muamar Gaddafi. A la segona ciutat hi ha 10 gasolineres en tan sols 20 quilòmetres, totes tancades al públic.

Els senyors del petroli

El petroli viatja formalment des de la refineria a les gasolineres, es firmen presumptes documents que el cru ha sigut descarregat, però en realitat emprèn la via del contraban a través de naus i pesquers d’altura. O directament, bombant-lo a les naus des de l’illa Farwa, controlada per les milícies. Els senyors del petroli, que també dominen la Guàrdia Costanera, tenen els centres on aparquen els que volen arribar a Europa; centres on la tortura, les violacions i l’esclavisme estan a l’ordre del dia. Abad al-Rahman al-Milad, àlies Bija, n’és un, a qui el Tribunal Internacional de la Haia busca per «crims contra la humanitat», primer detingut i recentment alliberat.

Notícies relacionades

Mercat d'esclaus a Líbia

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Bija treballa al seu torn per a Mohammed Kachlaf, àlies al-Kasab, sobre qui el Consell d’Europa ha escrit: «La seva milícia controla la refineria de Zarwiya, centre de les operacions de tràfic d’emigrants». Al-Kasab treballa amb el cap de la Guàrdia Costanera de Zarwiya, Abd al-Rahman al-Milad, que és qui intercepta les pasteres i barcos d’emigrants i els torna als centres de detenció. És a dir el «port no segur» de Líbia, segons l’ONU.

El 24 d’abril van morir de cop en la travessia 130 emigrants. A les seves crides de socors, Trípoli, Roma i Malta no van respondre. «És l’hora de la vergonya», va dir el papa Francesc. «Salvar vides humanes ha de tornar a ser una prioritat», han demanat les oenagés al Govern de Roma. No obstant, després del final de l’operació Mare Nostrum, d’un sol any de durada (2013-2014), seguida per d’altres amb objectius diferents (Sophia, Irini) i davant la inseguretat de Líbia, potser fa falta alguna cosa més: molts dels tomàquets que els europeus compren als supermercats han sigut recollits a dos euros l’hora, de sol a sol, pels «traficats» que van aconseguir travessar el Mediterrani i un pilot de magistrats que arrisquen les vides potser són massa pocs.