¿Què està passant a Israel i Palestina? L’última crisi a la regió en 3 claus

Partint d’una sentència del Tribunal Suprem d’Israel, quatre famílies palestines han sigut obligades a desallotjar les cases que els seus avantpassats van habitar durant generacions al barri de Sheikh Jarrah, l’últim bastió de resistència palestina a Jerusalem Est. Aquestes vivendes estan destinades a ser ocupades per israelians colons en un context de judaització de l’est de la ciutat, ocupada pels israelians des de la seva victòria a la guerra del 1967. En aquest clima de tensió, dilluns es va celebrar la Marxa de la Bandera, un esdeveniment nacionalista israelià que commemora l’ocupació de l’est de la ciutat, amb els consegüents enfrontaments. A més, l’autoritat israeliana tampoc ha posat fàcil els palestins les celebracions pròpies del mes del Ramadà, tancant la Porta de Damasc per impedir als palestins accedir a la mesquita d’Al Aqsa per resar.

Jerusalem fa dècades que és el centre del conflicte israelianopalestí. I aquesta disputa es remunta als inicis de la creació de l’estat d’Israel. El 1948, aquestes famílies palestines van ser expulsades de Jaffa i Haifa abans d’arribar a Sheikh Jarrah. Allà van rebre noves llars a canvi de la seva condició de refugiats en un acord entre Jordània i l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats Palestins (UNRWA, per les seves sigles en anglès). Des d’aquella primera expulsió, Israel es va assegurar el seu territori amb l’aprovació d’una llei el 1950 que prohibia als palestins accedir a les seves propietats. En canvi, després de la victòria el 1967, l’estat hebreu va aprovar una llei que donava la possibilitat als jueus de reclamar les seves llars en propietat abans del 1948. Sense el dret legal a tornar a la casa dels seus avis, els palestins pateixen mentre l’expansió colonial avança amb total impunitat.

A finals de la Primera Guerra Mundial, França i Anglaterra es van repartir els territoris conquerits als otomans, creant les actuals fronteres de Síria, el Líban i l’Iraq. Va quedar una zona sense designació, sobre la qual la Societat de Nacions, antecessora de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), va crear el Mandat Britànic de Palestina. Davant les amenaces imminents, les tribus palestines van començar a enfrontar-se a la intervenció britànica i l’expansió colonialista sionista. El mandat anglès va perdurar fins al 1948, data en què l’ONU va acordar el repartiment dels territoris en dos Estats, un de jueu i un altre àrab. Però el 14 de maig del 1948, Israel va declarar la seva independència després de rebutjar la proposta de dos Estats. Aquest fet va enfurir els àrabs, que a través de la denominada Aliança Àrab van intentar envair els territoris israelians atorgats pel pla de l’ONU.

Aquest primer xoc es va estendre durant 15 mesos provocant centenars de milers de refugiats i desplaçats. A la guerra dels Sis Dies (1967), Israel va aconseguir conquerir la franja de Gaza, Cisjordània, Jerusalem Est, la península del Sinaí i els alts del Golan. Des d’aleshores, la disputa no ha deixat de tenir etapes de confrontacions armades. Les de més conseqüències han sigut la guerra de Yom Kipur (1973) i la guerra del Líban (1983).