¿Què està passant a Ceuta? Les claus de les relacions entre Espanya i el Marroc

El 21 d’abril, el líder del Front Polisario, Brahim Ghali, va ser ingressat d’urgència a l’hospital de Logronyo amb una identitat falsa per ser tractat de Covid-19, segons va revelar la revista ‘Jeune Afrique’. Ghali, de 73 anys, pateix també un càncer digestiu des de fa diversos anys i va ser hospitalitzat prèviament a Tinduf (Algèria). En un primer moment, es va intentar traslladar el líder sahrauí a Alemanya, però el Govern d’Angela Merkel s’hi va negar. Aquesta publicació va assenyalar que finalment, després de negociacions al més alt nivell de l’Estat algerià, es va optar per Espanya sota la garantia del president, Pedro Sánchez, que no seria investigat per la justícia. El president algerià, Abdelmadjid Tebboune, va posar un equip de metges algerians que van acompanyar Ghali fins a Espanya, «a bord d’un avió mèdic contractat per Algèria». Fonts diplomàtiques espanyoles van confirmar el trasllat l’endemà del seu ingrés i van al·legar «raons humanitàries».

El jutge de l’Audiència Nacional Santiago Pedraz investiga a Ghali per la seva suposada implicació en delictes de detenció il·legal, tortures i lesa humanitat als campaments de Tinduf contra ciutadans sahrauís que tenen la nacionalitat espanyola. Després de certificar, mitjançant un informe de la Policia, que la persona hospitalitzada a Logronyo amb una identitat falsa és Brahim Ghali, el jutge Pedraz ha fixat la seva declaració per al pròxim 1 de juny, sempre que no empitjori l’estat de salut del líder sahrauí.

A més, hi ha oberta una altra investigació contra ell a l’Audiència Nacional per una querella de l’Associació Sahrauí per a la Defensa dels Drets Humans (Asadeh) per genocidi en concurs amb delictes d’assassinat, lesions, detenció il·legal, terrorisme, tortures i desaparicions.

Després de sortir a la llum el trasllat de Ghali a Espanya, el 25 d’abril, el Govern del Marroc va exigir explicacions a l’Executiu de Pedro Sánchez. Fonts de Rabat esmentades pel diari digital ‘le360.com’, considerat pròxim al Palau Reial, van qualificar de «deslleial» l’actitud del Govern espanyol i van considerar que l’entrada de Ghali «d’amagat» enviava el missatge que «les autoritats espanyoles no han considerat el Marroc com un amic i soci privilegiat». «¿Per què ha optat per maniobrar, per no dir actuar, a l’esquena del Marroc?», es van preguntar les mateixes fonts.

Des de Madrid, la ministra d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, va posar èmfasi que Espanya és «un país responsable amb les seves obligacions humanitàries» i que l’acollida de Ghali responia a una qüestió «estrictament mèdica». «Vull deixar clar que aquesta qüestió ni impedeix ni pertorba les excel·lents relacions que Espanya té amb el Marroc, que és no només un veí i un amic, sinó un soci privilegiat en l’àmbit econòmic, en el polític, en el migratori, en l’empresarial i en la lluita contra el canvi climàtic. I això no canvia», va remarcar.

Aquest missatge de González Laya no va servir per calmar els ànims del Marroc. Dues setmanes més tard, el Ministeri d’Exteriors del país alauita va publicar un comunicat en què desdenyava les raons humanitàries i advertia Espanya de les «conseqüències» que tindria l’acollida del líder del Front Polisario. Es tracta, destacava el comunicat, d’«un acte premeditat, una elecció voluntària i una decisió sobirana d’Espanya, de la qual Marroc pren nota».

«Les consideracions humanitàries no poden ser una panacea que es concedeixi selectivament» a Ghali, «en un moment en què milers de persones viuen en condicions inhumanes als campaments de Tindouf» ni «poden explicar la inacció de la justícia espanyola, quan es prenen degudament en consideració les denúncies documentades», afirma Rabat. «Les consideracions humanitàries no expliquen, tampoc, que se sigui còmplice de robatori d’identitat i falsificació de passaports amb la intenció d’eludir voluntàriament la llei», denunciava el Ministeri d’Exteriors marroquí, amb referència al fet que Ghali suposadament va entrar a Espanya amb identitat algeriana falsa.

El nou pols diplomàtic entre els dos països té lloc quan encara està pendent fixar-se la data per a la reunió d’alt nivell. La cita estava prevista per al mes de desembre passat, però va ser ajornada per la pandèmia. En un primer moment, es va apuntar a la seva possible celebració al febrer o març, però actualment continua sense haver-hi data prevista.

Des de l’Executiu s’ha insistit repetidament en què la relació i els contactes són fluids, amb converses en les últimes setmanes de ministres amb els seus equivalents marroquins, i que la cimera se celebrarà quan les circumstàncies sanitàries ho permetin.

Segons el Tractat d’Amistat, Bon Veïnat i Cooperació firmat per Espanya i el Marroc el juliol del 1991, s’han de fer una reunió d’alt nivell a l’any, no obstant, no sempre ha sigut així. «Posposar les reunions d’alt nivell pot ser vist com una manera d’expressar descontentament per les expectatives incomplertes o, segons una altra interpretació, perquè la relació va bé, per això no es requereix que els caps de govern es reuneixin amb tanta freqüència. Aquesta tàctica actua com una espècie de termòmetre que permet mesurar la calidesa de les relacions bilaterals i el nivell d’expectatives que cadascun dels països hi posa», afirma l’Institut Elcano a l’informe ‘Relacions Espanya-Marroc’, coordinat per l’analista i expert en el Mediterrani i el món àrab Haizam Amirah Fernández.

Espanya i el Marroc han patit crisis cícliques. Segons explica l’informe de l’Institut Elcano, les «disputes territorials» han marcat profundament les seves relacions. Entre aquestes destaca la reclamació de Rabat de «la sobirania de totes les possessions espanyoles al nord de l’Àfrica; Ceuta, Melilla i un conjunt de roques i promontoris situats davant la costa marroquina». En aquestes disputes s’emmarca l’incident de l’illa de Perejil que va tenir lloc entre l’11 i el 20 de juliol del 2002, quan uns soldats de peu de la Marina marroquins van ocupar l’illot. El llavors ministre de Defensa espanyol, Federico Trillo, va enviar a tropes espanyoles per expulsar les marroquines de Perejil.

Un altre punt de fricció és la demarcació de les aigües territorials, que afecta principalment la pesca. Entre el juliol del 2018 i el juliol del 2019, la flota pesquera espanyola amb llicència per pescar al calador marroquí es va mantenir aturada mentre es negociava el nou acord entre el Marroc i la Unió Europea, que estarà vigent fins al 2023. Un dels obstacles de la negociació va ser el Sàhara Occidental. El Tribunal Superior de Justícia de la UE va decidir que les seves aigües havien de quedar fora del pacte per ser un territori pendent de descolonització, però finalment es va acordar incloure aigües adjacents al Sàhara, en les quals es realitzen el 90% de les captures.

L’esmentat informe de l’Institut Elcano també apunta com a qüestions que minen les relacions bilaterals la immigració, el Sàhara Occidental, l’amenaça terrorista i el tràfic de drogues.

En el control dels fluxos migratoris, és el Marroc qui compta amb «més capacitat d’influència», en funció de «com apliqui els acords de readmissió i com vigili els accessos a les tanques i la sortida de pasteres». Entre els dos països està vigent l’acord firmat el 1992 sobre circulació de persones, trànsit i readmissió d’estrangers entrats il·legalment. El febrer del 2019, el Govern de Pedro Sánchez va firmar amb el de Rabat un conveni sobre cooperació en matèria de seguretat i de lluita contra la delinqüència, entre els objectius de la qual hi ha la «lluita contra el tràfic de persones i la immigració irregular».

«El Marroc té una llarga tradició d’aprofitar la migració irregular per coaccionar Espanya quan les relacions bilaterals no funcionen a favor seu», assenyala, per la seva banda, José Ignacio Torreblanca, del ‘think tank’ Consell Europeu de Relacions Exteriors.

Després de segles de dominació, Espanya es va retirar del Sàhara Occidental el 1975. Un any abans, Madrid havia anunciat els seus plans de concedir més autonomia als sahrauís i va proposar organitzar un referèndum d’independència. Però l’annexió del territori per part del Marroc va trastocar les aspiracions de sobirania d’aquest territori.

A partir de llavors va començar una espiral de violència entre el país alauita i el Front Polisario, moviment nascut el 1973 per reivindicar la independència del Sàhara Occidental. Les disputes es van allargar fins al 1991, quan l’ONU va negociar una treva que preveia la celebració d’una consulta per elegir entre la independència o la integració al Marroc. No obstant, 30 anys després no hi ha avenços en aquest sentit per la negativa de Rabat a acceptar una votació en aquests termes. Al màxim que està disposat és a parlar sobre una autonomia més gran.

L’últim xoc entre el Marroc i el Polisario va tenir lloc el mes de novembre passat quan forces marroquines van atacar el pas fronterer de Guerguerat. Un mes més tard, Donald Trump, encara al capdavant del Govern dels EUA, va reconèixer la sobirania marroquina al Sàhara Occidental. Altres països, com França, també recolzen la sobirania marroquina.

La posició espanyola en aquest tema és la d’avalar la solució del referèndum impulsada per l’ONU.