100 anys després, els EUA desenterren la veritat de la matança racial de Tulsa

La lluita contra la injustícia i el racisme sistèmic i per les reparacions perdura, oberta, inacabada, com una ferida punyent, però els Estats Units almenys ja no poden ignorar, ni ignoren, un dels capítols més foscos de la llarga i infame història del racisme al país.

Impossible fer-ho. Des que el 1996 es va aprofitar l’atenció generada per l’atemptat comès per Timothy McVeigh a Oklahoma per fer que els mitjans tornessin a posar el focus cap aquella matança del 1921 i van començar llavors els petits actes commemoratius, s’ha anat aclarint aquell acte de terror. Després de la creació d’una comissió estatal d’investigació el 1997 es va produir un informe el 2001. Al vital treball de documentació que van realitzar abans dues dones negres, Mary Jones Parrish i Eddie Faye Gates, s’hi han sumat a més llibres, investigacions periodístiques, estudis... I la brutal i trista història que les autoritats van intentar enterrar és ara de sobres coneguda.

La matança

Tot va començar el 30 de maig del 1921,

Quan un jove enllustrador de 19 anys, Dick Rowland, va pujar en un ascensor en un dels pocs edificis de Tulsa on els negres podien utilitzar els lavabos. No és clar si va ensopegar i va trepitjar sense voler o es va agafar del braç de l’adolescent blanca de 17 anys que operava l’ascensor, Sarah Page, però ella va cridar i Rowland va sortir corrents.

L’endemà va ser detingut i traslladat a la presó del comtat. El ‘Tulsa Tribune’ va publicar un article amb l’acusació falsa que havia intentat agredir Page i, potser (impossible de saber perquè les referències a la matança es van eliminar al microfilmar el diari), un editorial que incloïa la paraula ‘linxament’ al seu títol.

Una turba blanca va acudir a la presó per intentar que els entreguessin Rowland i un grup d’homes negres, molts veterans de la Primera Guerra Mundial, van anar a oferir-se dues vegades al xèrif (i dues vegades van ser rebutjats) per protegir el noi, especialment preocupats després d’un incident l’any anterior en què un altre arrestat negre va ser entregat a les masses per ser linxat.

Hi va haver enfrontaments a la porta de la presó i, en un moment, una arma es va disparar. Els blancs es van dispersar pel ‘downtown’ de Tulsa, disparant a homes negres aleatòriament. No va ser el final del terror sinó el principi.

Aquella mateixa nit la turba va acudir a Greenwood, al barri al nord de la ciutat que, en 35 illes, s’havia generat una pròspera i vibrant comunitat negra, amb hotels, escoles, hospital, un diari, cines, botigues i oficines de tot tipus, un banc, esglésies... Van començar la matança, els saquejos de cases i negocis i la destrucció. Des de l’aire, en el que es creu que va ser el primer bombardeig d’una comunitat als EUA, es van llançar bombes de querosè i aiguarràs. Es va impedir arribar-hi als bombers i policies i membres de la Guàrdia Nacional no només van protegir la violència sinó que hi van participar. Després de 14 hores de setge, Greenwood va quedar devastat.

Mai s’ha conegut la xifra total de morts, que es calculen entre 100 i 300, i possiblement mai se sabrà perquè a més de fosses comunes hi ha informacions que altres cadàvers es van tirar al riu Arkansas, van ser cremats o trets de la ciutat en camions. 1.470 cases van ser saquejades i destruïdes. Entre 8.000 i 10.000 habitants de Greenwood es van quedar sense casa. Prop de 6.000 van ser detinguts i internats. Els càrrecs contra Rowland, que va ser tret de la ciutat i la història del qual a partir de llavors es desconeix, van ser retirats. La mateixa Page, que també se n’ha perdut el registre històric a partir de llavors, va assegurar que no hi havia hagut agressió. I tot i que un gran jurat va acusar els negres de Tulsa d’incitar «les revoltes», mai hi va haver càrrecs contra ningú. Tampoc contra els veritables autors.

Memòria històrica viva

La història de la matança de Tulsa, que durant un temps va servir com a eina de reclutament per al Ku Klux Klan, i per la destrucció de la qual les companyies d’assegurances mai van pagar a les víctimes, es va esborrar amb èxit durant dècades. Es van esvair informes policials. No n’hi havia menció als llibres de text. Són molts, fins i tot familiars de supervivents, els que expliquen que no van saber fins a l’edat adulta el que havia succeït. I no va ser fins el 2019 quan es van posar en marxa els primers esforços reals per buscar les fosses comunes.

La memòria de Tulsa, que el 2019 va servir com a punt de partida per a l’adaptació en minisèrie de ‘Watchmen’, està més viva que mai. I l’encarnen supervivents com Viola Ford Fletcher, una dona que fa dues setmanes va viatjar, per primera vegada, amb 107 anys, a Washington DC i, davant un comitè del Congrés que estudia la irresolta qüestió de les reparacions per l’esclavitud i altres injustícies racials, va explicar en primera persona aquella matança, recordant com se’n va anar a dormir la nit del 31 de maig del 1921 en un barri «ric no només en termes econòmics sinó culturals i d’herència» i va despertar-se forçada a fugir amb els seus cinc germans i el seu pare entre la violència de la turba blanca.

«Encara veig homes negres als quals es dispara, cossos negres tirats a terra. Encara oloro fum i veig foc. Encara veig negocis negres sent incendiats. Encara sento els avions sobrevolant. Sento els crits», va declarar Fletcher, amb la qual també va testificar un dels seus germans. «He viscut la matança cada dia. El nostre país pot oblidar aquesta història, però jo no puc, i no ho faré. Altres supervivents, tampoc. Ni els nostres descendents».

«La gent en posicions de poder, molts, com vostès, ens han dit que esperem. D’altres ens han dit que és massa tard», va deixar a anar als congressistes Lessie Benningfield Randle, una altra supervivent de 106 anys que va testificar per videoconferència. «Sembla que la justícia a Amèrica sempre és lenta, o no possible, per a la gent negra. I se’ns fa sentir que estem bojos només per demanar que s’esmenin errors».

Reparacions i la Casa Blanca

Aquesta lluita per les reparacions continua, en l’àmbit nacional i a Tulsa. El Tribunal Suprem va rebutjar el 2005 un cas dels supervivents, però aquest dimarts hi pot haver decisió sobre si es permet que prossegueixi una altra demanda que, juntament amb d’altres, tenen interposades buscant no només compensacions per aquells esdeveniments sinó ajudes fiscals, beques o que es doni prioritat a la comunitat negra en contractes municipals. Perquè Greenwood i la seva comunitat negra se senten també ara víctimes de la gentrificació, de la desigualtat econòmica i social, i són freqüents les denúncies que la nova consciència sobre la història s’està explotant amb interessos comercials i oblidant els que haurien de veritat ser-ne beneficiaris.

Almenys ara poden comptar amb una Casa Blanca amb una consciència diferent a la que imperava al Despatx Oval amb Donald Trump, que més que «xiulet de gos» (el terme amb què s’anomena als EUA els missatges ocults racistes) treia bilis i atiava odi amb megàfon, i fa només un any, enmig de les protestes per l’assassinat de George Floyd i la revitalització del moviment Black Lives Matter (‘Les vides negres importen’) organitzava un míting justament a Tulsa i precisament per Juneteenth, la festa amb què la comunitat negra marca el final de l’esclavitud (el va posposar però no el va cancel·lar).

Notícies relacionades

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

Putin admet haver disparat un míssil balístic hipersònic contra Ucraïna

Aquest dilluns, en la vigília del seu viatge a Oklahoma, Biden va emetre una proclamació marcant la jornada com una de record de la matança. Va denunciar directament les accions de fa un segle d’una «turba violenta de supremacistes blancs», a què van seguir «lleis i polítiques que van fer pràcticament impossible la recuperació». El demòcrata va llançar també un missatge de present. «El Govern federal ha de reconèixer i lidiar amb el paper que ha tingut restant riquesa i oportunitat a comunitats negres», va escriure. «Insto el poble nord-americà a reflexionar en les profundes arrels del terror racial a la nostra nació i tornar a comprometre’s amb el treball d’erradicar el racisme sistèmic al nostre país».