‘Kanal Istanbul’: el projecte faraònic d’Erdogan

Aquesta jove habitant de Baklali, al nord-oest d’Istanbul, es refereix al projecte més ambiciós de la història de la República de Turquia: el ‘Kanal Istanbul’. Quan el president, Recep Tayyip Erdogan, ho va anunciar el 2011, va parlar-ne com el seu «projecte boig», i no es queda curt. Aquest nou canal circularà a 30 quilòmetres de distància del centre d’Istanbul –de l’estret del Bòsfor– i tindrà 45 quilòmetres de longitud que seran banyats amb una nova ciutat de luxe, amb viles, residències, resorts, centres comercials, salons de convencions, galeries d’art i hotels a les vores. Amb la terra que s’excavi dels terrenys, es construiran un parell d’illes artificials al mar de Màrmara. Quan el canal sigui una realitat, la península històrica d’Istanbul, l’antiga Constantinoble, deixarà de ser una península.

Davant la falta d’informació sobre com els afectarà, a Baklali només poden esperar. «És l’únic que podem fer. Esperar i estar atents al que diuen i al que fan. Ens diuen que no ens faran fora, però després ens diuen que sí i que l’aigua passarà just per sobre de nosaltres. Després ens diuen el contrari i ja no hi tenim res a fer, ni en sabem res. L’únic que tinc clar és que no vindrà res bo», diu la Mirai, de 23 anys, que s’encongeix d’espatlles, però manté la mirada irònica.

Des que el projecte es va anunciar fa 10 anys, tot ha sigut una incògnita: no se sabia si Erdogan ho faria o no. Però aquest 2021, amb la crisi de la Covid i davant la necessitat de marcar perfil econòmic, el president ha posat fil a l’agulla. El vaixell de càrrega encallat al canal de Suez va servir com a excusa i la primera setmana de juny va anunciar que a finals d’aquest mes començaran les obres. Ja està tot a punt. «Construirem dues ciutats a les dues ribes del canal i, si hi ha gent a qui no li agrada el projecte, que no molestin; no ens aturaran», va dir Erdogan.

Dir i fer

La Mirai, ramadera, la família de la qual ha viscut a Baklali des de fa quatre generacions, s’ho creu. «Hi ha gent que dubta, però jo de veritat crec que farà el canal. Normalment, quan diu que farà alguna cosa, la fa. Aparta la gent que s’hi oposa i fa el que vol. Però nosaltres pensem resistir», diu la jove mentre passeja per la seva granja, esquivant vaques, búfals, galls, gallines i ànecs, aquests últims corrent desesperats cap a la bassa de darrere de l’estable per al capbussó obligatori de mig matí.

«Aquest projecte és un canal de formigó. Res més. És un projecte de construcció, d’immobles. Està polititzat i no hi ha transparència. Al Govern només li importa una cosa: ‘money, money, money’, va assegurar, en una roda de premsa el mes passat l’alcalde d’Istanbul, l’opositor Ekrem Imamoglu.

El Govern turc justifica el projecte amb una idea simple: l’estret del Bòsfor, que divideix Istanbul pel mig, està massa ple. El 2019 –l’últim any prepandèmia– el van creuar 41.112 barcos, és a dir, 113 al dia. Un nou canal a 30 quilòmetres de distància, assegura Ankara, serviria per alleugerir el trànsit i reduir el risc d’accidents.

Els experts, però, ho dubten. «Hem parlat amb alguns capitans i ells no esperen que hi hagi gaire canvi, perquè els barcos de càrrega no preferiran aquesta via alternativa, perquè no serà ni més curta ni més segura que el Bòsfor», assegura l’ecologista Duygu Dag, membre del Centre per a la Justícia Espacial.

Segons l’experta, el canal no canviarà el trànsit marítim, però sí totes les altres coses. «Estic en contra d’aquest projecte perquè significarà la destrucció total de l’ecologia d’Istanbul. Danyarà molts ecosistemes, la part nord de la ciutat, on hi ha els boscos i els recursos d’aigua dolça. Farà malbé les zones agrícoles, les zones rurals, els ecosistemes marins, la costa... Tot quedarà fet malbé», vaticina l’ecologista.

«Istanbul és una ciutat en sequera que ha d’importar aigua potable perquè les fonts d’aigua dolça de la ciutat no són suficients. I aquest canal passarà per una d’aquestes fonts d’aigua dolça, la presa de Sazlibosna, que es convertirà en aigua salada. Sazlibosna són prop de 25 dies de subministrament d’aigua per a tota la ciutat. L’estem regalant al no-res», diu Dag.

La Mirai no sap què és millor. Vendre, abandonar i buscar un altre lloc, o aguantar i tenir la possibilitat de perdre-ho tot: «Si venc les meves terres, ¿quina feina faré? ¿Què faig? ¿On vaig? La nostra família ha viscut a Baklali des de l’avi del meu avi. Aquí tota la vida hem treballat amb els animals. Si venguéssim les nostres terres, ¿què podríem fer? Aquest és el nostre aliment». El Govern no els dona cap alternativa.

«La qüestió és simple», resumeix Oktay Teke, alcalde del poble de Sazlibosna i propietari d’una agència immobiliària dedicada exclusivament al nou canal: «La gent està dividida. El 50% de la gent del poble, els que tenen terres en propietat, n’estan contents: guanyaran diners venent-les. El 50% restant, els que tenen granges i animals, ho tenen molt més difícil i poden perdre-ho tot. Aquests hi estan en contra».

Dubtes

El dubte la consumeix,a ella i als seus veïns, mentre en aquests dies de final de primavera el sol comença a picar als pobles que quedaran soterrats sota l’aigua del nou canal o sota els nous centres comercials i viles que el flanquejaran. Dos homes s’acaben un parell de tes mentre la crida a l’oració els reclama a la mesquita.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Ells, a diferència de les obres, que han de començar ja, no tenen gaire pressa. «Ningú ens n’ha dit absolutament res. No en sabem res. No ha vingut ningú i estem aquí esperant. Ens assabentem de les coses pel que veiem a la televisió, pel que diu Erdogan. De fet, no sé si això del canal acabarà sent bo o dolent. No ho sé. Si el canal passa per aquí, ¿ens deixaran quedar-nos?» pregunta un d’ells, d’edat avançada. «No, no. És clar que no. És impossible», contesta l’altre, més jove, abans de continuar: «Jo el que tinc clar és que vull que s’acabi tot això. Si ha de passar, que passi; i si no ha de passar, que no passi. Però estar així, sense saber res, és horrible».

El vell s’acaba el te, ja tebi, s’aixeca i se’n va a resar. «Bé, fill... amb la Covid i totes la resta... a mi, la veritat és que ja m’és una mica igual. No crec que vegi el canal».