Sidi Omar: «Espanya pot i ha de fer molt més al Sàhara Occidental»

 

¿Què va canviar amb el reconeixement de Trump a la sobirania marroquina del Sàhara Occidental? 

La proclamació de Trump va en contra dels principis bàsics del dret internacional, de les resolucions de l’ONU i de la política tradicional dels EUA. Nosaltres tenim l’esperança que Biden la pugui reconsiderar perquè el seu país continuï jugant un paper constructiu en el procés de pau. Amb aquesta posició, Washington ha deixat de ser neutral i ha perdut la seva credibilitat com a mediador.

 

-¿Biden pressiona les parts per mirar de posar en marxa una negociació? 

El Front Polisario no ha notat aquesta pressió, però sí que estem dialogant amb l’Administració en diferents àmbits. Com altres membres del Consell de Seguretat, els EUA busquen un procés de pau després de la violació marroquina de l’alto el foc el novembre del 2020. La seva postura la va deixar clara en les consultes privades del Consell de Seguretat a Madrid: recolzament a un procés polític que garanteixi el dret del poble sahrauí a l’autodeterminació i porti a una solució mútuament acceptable. És a dir, el llenguatge de les successives resolucions del Consell de Seguretat.  

 ¿Com qualificaria el comportament del Govern espanyol amb Brahim Ghali?

El Govern es va comportar bé a l’acollir el president Ghali per tractar-lo. Però el que va passar després no va tenir res a veure amb la seva presència a Espanya. Segons el meu parer tot es redueix a una sola cosa: el Marroc pretenia que Espanya canviï la seva postura respecte al Sàhara Occidental i reconegui la sobirania marroquina. Res més. Tot aquest enrenou és part de la política de xantatge del Marroc i el cas de Ghali va ser una altra excusa per continuar exercint aquesta pressió. 

 

¿El Marroc està més envalentit des del reconeixement?

El Marroc va pensar que seria l’inici d’una cascada de reconeixements, sobretot a Europa. S’ha emportat una sorpresa enorme al veure que no es materialitzaven i per això està pressionant. Es va notar quan es va enfadar amb Alemanya després que convoqués una reunió del Consell de Seguretat per abordar el reconeixement dels EUA. Trump mai va arribar a reunir-se amb Mohammed VI, malgrat la mediació dels seus aliats del Golf. No hi tenia interès. El seu gest respon únicament a l’acord de normalització amb Israel. És una mera transacció, però no té cap efecte jurídic. Res ha canviat sobre el terreny. L’estatus final del Sàhara Occidental el decidirà el poble sahrauí. 

 

-Al novembre es va trencar l’alto el foc després de 30 anys. Vostès han tornat a la lluita armada, ¿què esperen d’aquesta nova fase del conflicte?

Quan les forces d’ocupació marroquina van entrar a la franja de separació del Guerguerat el 13 de novembre i van atacar un grup de civils nostres que es manifestava pacíficament, per nosaltres va ser el començament d’una nova etapa. El Marroc va violar l’alto el foc posant fi a l’aturada de les hostilitats. Nosaltres anunciem la represa de la lluita armada. Ara estem en una nova fase, ja no hi ha marxa enrere, el que hi ha és una guerra oberta entre nosaltres i les forces d’ocupació marroquina. ¿Què passarà a partir d’ara? Dependrà de com tractin el tema les Nacions Unides, però els sahrauís ja hem dit que utilitzarem tots els mitjans legítims per aconseguir els nostres drets. No acceptarem els fets consumats que vol imposar el Marroc al nostre territori.

 ¿Té sentit embarcar-se en una guerra que molt probablement no poden guanyar?

Això mateix es deia quan el Marroc va envair el nostre territori l’octubre de 1975: ¿com pot un poble petit resistir l’Exèrcit marroquí? Però això és el que vam fer durant 16 anys, fins a 1991. No només vam resistir, sinó que vam arribar a atacar el Marroc i vam agafar presos més de 3.000 soldats seus. D’aquesta manera els vam obligar a construir el mur. Òbviament, no es poden comparar els exèrcits dels uns i els altres, però som un poble decidit i si tenim alguns territoris alliberats és gràcies a aquesta guerra. Si ara fa falta seguir amb ella fins al final, ho farem. La nostra postura, en qualsevol cas, és molt clara: preferim el camí de la pau, com hem demostrat durant 30 anys. 

 

-¿Hi ha alguna manera d’aconseguir que el Marroc s’assegui a negociar sobre la base del referèndum? 

Sí, el Consell de Seguretat en el seu conjunt pot exercir aquesta pressió. Òbviament, el Marroc té amics al Consell, especialment França, però el podrien ajudar a comprendre que, després de 40 anys d’ocupació i pressió, no ha aconseguit controlar tot el territori ni aconseguir que els sahrauís deixin de resistir. Han d’entendre que ha arribat el moment de negociar. Els EUA també poden jugar aquest paper. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Atac israelià a una base militar i a un edifici al Líban

 -¿I quin rol juga Espanya en tot això? A ulls del dret internacional encara té una responsabilitat legal sobre el Sàhara i, si bé defensa la via del referèndum, la impressió des de fa anys és que no està disposada a embrutar-se per liderar el procés. 

Espanya continua sent per a nosaltres la potència administradora del Sàhara. Si no de facto, sí de iure, com va reafirmar l’Audiència Nacional el 2014. Per tant, té la responsabilitat i el deure d’ajudar que es porti a terme el procés de descolonització. Tots els governs espanyols han donat suport a la via política promoguda per l’ONU, però Espanya pot i ha de fer molt més per la seva responsabilitat històrica i jurídica i per la seva proximitat territorial al Sàhara i les seves relacions amb el Marroc i el Front Polisario.