Quatre assassinats revifen el debat sobre l’abandonament dels palestins d’Israel

Fa un mes, Lod es va convertir en l’epicentre de la violència entre palestins i jueus. Aquesta ciutat també ha sigut l’escenari de l’assassinat de Jamil Azberga després de l’assalt de diversos atacants al camió que conduïa. El seu pare, Salaman Azberga, va ser assassinat a trets al mateix municipi al desembre. A Eilabun, a la regió de Galilea, un matrimoni, Yousef i Nawal Jerushi, i la seva filla Rayan han mort tirotejats aquest dissabte. Només feia un mes que s’havien mudat al nord per temor de patir represàlies en una disputa criminal de familiars llunyans. 

Des de principis del 2021, 48 palestins han sigut assassinats a Israel en incidents relacionats amb el crim i la violència. El 2020, van ser 113. El primer ministre d’Israel, Naftali Bennett, ha anunciat la seva intenció de crear un pla nacional per acabar amb l’alta criminalitat entre aquesta comunitat. «La violència al sector àrab és un cop d’Estat que s’ha descuidat durant molts anys, tenim la responsabilitat de lluitar contra això», ha dit. 

«No ens digueu àrabs israelians»

Aquesta distracció sistemàtica va portar a una explosió de ràbia el 10 de maig. Quan el govern va començar a bombardejar la Franja de Gaza, les ciutats mixtes d’Israel van desempolsegar rancors que els ciutadans jueus ignoraven que existien. Durant dies hi va haver enfrontaments que van acabar amb la mort de dos ciutadans jueus. Aquest episodi va desencadenar una crisi identitària i va posar en tensió un país que fa més de set dècades que ignora els seus conciutadans palestins.

«No ens digueu àrabs israelians», exigeix el jove activista de la ciutat del nord Haifa. Són dos milions de persones. «També se’ls diu israelians del 48 perquè són els palestins que es van quedar en aquestes ciutats després de la destrucció de la seva comunitat que va suposar la guerra que va culminar amb la creació de l’Estat d’Israel», explica l’analista política Dahlia Scheindlin a EL PERIÓDICO. Més de 750.000 palestins, la meitat de la població del moment, va ser expulsada de casa seva per acabar en camps de refugiats. Aquests van ser els que es van quedar.

View this post on Instagram

A post shared by Ashraf Ghandour | اشرف غندور (@coexhausted1948)

Però tenir la nacionalitat no ha sigut sinònim d’integració. Fa dècades que el deteriorament de l’estatus polític dels palestins a Israel augmenta sobre una base de discriminació i desigualtat. «Institucionalment són ciutadans de segona ja que al no servir a l’Exèrcit pateixen la falta de recursos i planificació», analitza Scheindlin. «Són invisibles per a aquells que fan les lleis a Israel i això ha impactat en el seu estatus socioeconòmic», denuncia l’analista. 

Del 2012 al 2014, el 97% de les ordres de demolició de vivendes es van realitzar en ciutats àrabs d’Israel. Per això, davant la «ferida col·lectiva» que significava el desallotjament del barri de Sheikh Jarrah a Jerusalem Est, aquest grup poblacional es va abocar com mai a la protesta. «El fet de ser expulsat de casa teva o de tenir la teva llar sota amenaça simbolitza la Nakba per a ells», aclareix Scheindlin amb referència a la catàstrofe que va forçar els seus familiars a fugir el 1948.

«Ferida col·lectiva

Una creixent discriminació ha acostat aquests israelians a la seva identitat palestina i a bolcar-se en la causa. L’alta criminalitat que impera a les seves ciutats i la desatenció del govern israelià han sigut la gota que ha fet vessar el got. A més, el discurs polític més violent i racista dels últims anys ha aplanat el terreny per a les impunes proclames de ‘mort als àrabs’ que cada vegada es repeteixen més. «El mateix sistema polític dretà els ha demonitzat presentant-los com l’enemic intern d’Israel», apunta Scheindlin. 

Notícies relacionades

La violència entre àrabs i jueus esclata a les ciutats mixtes d’Israel

Sheikh Jarrah, l’últim bastió de resistència palestina davant el colonialisme israelià a Jerusalem

Fins i tot el mateix Netanyahu, al poder durant 15 anys, va dir que els palestins d’Israel busquen «aniquilar-nos a tots» qualificant-los d’«amenaça existencial». «El seu govern va aprovar grans inversions de diners a municipis àrabs que ha portat progrés socioeconòmic però això no compensa dècades de discriminació», assenyala Scheindlin. El 2018, la llei d’«estat nacional» va elevar els jueus a un estatus superior a Israel després d’un conjunt de legislacions que ataquen els drets dels palestins.

This country is literally, physically, socially, politically, falling apart. The symbolism of synagogue bleechers collapsing afyer everything just couldn't be more symbolic. 10 people in critical condition, just what tf.

— Dahlia Scheindlin (@dahliasc) 16 de mayo de 2021

«Només era qüestió de temps que la legitimació de les discriminacions ètniques a les institucions acabés amb violència als carrers», afegeix l’analista política. Ara totes les mirades apunten a Mansur Abbas, el líder islamista de Raam que s’ha erigit com el primer partit palestí d’Israel en integrar un Executiu. Han calgut 73 anys perquè la veu dels palestins, del 21% de la població d’Israel, tingués el seu lloc a les institucions.