Díaz-Canel, a l’ull de l’huracà

«L’ordre de combat està donada, el carrer és dels revolucionaris», va dir al conèixer-se les primeres mobilitzacions. «La Revolució Cubana no posarà l’altra galta als que l’ataquen en espais virtuals i reals. Evitarem la violència revolucionària, però reprimirem la violència contrarevolucionària», va advertir dos dies després. La seva lectura dels fets no s’ha mogut gens ni mica del diagnòstic inicial: existeix una «agenda intervencionista» que manipula els sentiments del poble «per les carències i els rebrots de Covid».

Fill d’una mestra d’escola i un treballador de la indústria cervesera, Díaz-Canel va canviar el món acadèmic per les Forces Armades Revolucionàries (FAR), el 1982. Es va incorporar a la Unió de Joves Comunistes (UJC) i va començar a una ferma carrera en els aparells de partit, estatals i de Govern.

Una crisi vella i nova alhora

Era un funcionari menor aquell estiu de 1994, quan, tres anys després de la caiguda de la Unió Soviètica, l’illa passava el seu «Període Especial en temps de pau». La rutina de les apagades i plats buits, van encendre la metxa del Maleconazo. El 5 d’agost d’aquell any va tenir lloc la manifestació de descontentament més gran contra el castrisme des de la presa del poder, l’1 de gener de 1959. Hi va haver saquejos i enfrontaments amb la policia. La tensió va minvar amb la presència de Fidel Castro al cor de la revolta.

Notícies relacionades

Internet, el gran aliat de les protestes a Cuba

Centenars de persones protesten a diverses ciutats de Cuba contra el Govern

El record d’aquelles hores de tensió connecta amb els desafiaments del present. Díaz-Canel no té ni la brillantor ni el carisma per desactivar personalment una protesta que té detonadors comuns (els talls de llum i l’escassetat) i especificitats del seu temps: el rebrot de la pandèmia. Sota aquestes circumstàncies Díaz-Canel ha de gestionar i resoldre una crisi que és vella i nova alhora. El marge d’acció és acotat per a aquest enginyer nascut a Villa Clara, a la regió central de l’illa, el 1960.

El seu ascens al cim del poder va tenir un tret poc comú en la història de premis i excomunions dels acompanyants dels Castro: va saber vèncer la llei de la gravetat que va afectar tots els delfins dels germans. Antonio Pérez Herrero, el responsable del «sector ideològic» del PCC als anys vuitanta, va ser el primer a escalar el cim per després caure. El succeiria el mateix Carlos Aldana, que havia crescut sota l’ala de Raúl, i va arribar a ser el número tres de l’illa, i després Roberto Robaina, Felipe Pérez Roque i Carlos Lage. Cadascun d’ells va creure ser l’escollit i més tard va ser objecte de l’escarni. Díaz-Canel es va convertir en una excepció que confirmava aquesta regla de la falta de permanència. Va oferir lleialtat absoluta i va cultivar el perfil d’un administrador sense vol propi fins a convertir-se en una peça vital de l’engranatge postcastrista. «No és un nouvingut ni un improvisat», va dir definint-lo Raúl. El present li reclama alguna cosa més que el culte a l’obediència i la defensa a llibre tancat de l’«obra revolucionària» a través de Twitter.