15 anys de la guerra que va destrossar al Líban, va frustrar Israel i va consolidar Hezbol·là

El barri de Dahiya, als suburbis de Beirut, es va convertir aquell estiu del 2006 en una ciutat fantasma. «Els carrers eren buits, tothom va fugir quan vam rebre la notícia que Hezbol·là havia segrestat dos soldats israelians», explica a EL PERIÓDICO. La resposta de l’Estat hebreu va arribar aquell mateix 12 de juliol amb bombardejos sobre el sud del Líban i els suburbis del sud de la capital. Allà, als carrers on havia crescut la Joanna, Israel va fer néixer la doctrina Dahiya, una estratègia militar de guerra asimètrica que pretén destrossar la infraestructura civil de l’enemic per evitar que els seus combatents la utilitzin.

THREAD ON LEBANON: 1- It’s fascinating that some still look at #Lebanon as an economic crisis. It’s fascinating that some still refuse to look at the elephant in the room. Lebanon is under an Iranian occupation - non-traditional, and via proxy - but an occupation indeed.

— Hanin Ghaddar (@haningdr) 6 de julio de 2021

«Hezbol·là va iniciar aquesta guerra per l’interès de l’Iran de demostrar que la milícia libanesa era una veritable amenaça per a Israel», explica Hanin Ghaddar, experta en política xiïta al llevant Mediterrani del Washington Institute. Ja no es tractava d’una guerra de resistència ni d’alliberament. Les tropes israelianes s’havien retirat del sud libanès el 2000. «Hezbol·là volia enviar el missatge que estaven aquí per quedar-se, desitjaven imposar-se com els decisors al Líban després de la retirada dels sirians», afegeix. Al seu torn, l’Estat hebreu va veure la provocació de Hezbol·là com la seva gran oportunitat per acabar per fi amb la milícia.

33 dies de bombardejos

Durant 33 dies amb les seves 33 nits van caure les bombes sobre el Líban. Més de 1.100 libanesos van morir, principalment a les zones amb més comunitat xiïta. «A la resta de Beirut la gent vivia una vida normal, els ciutadans estaven de festa mentre a Dahiya no cessaven els bombardejos», rememora Ayoub. Un milió de libanesos van haver de desplaçar-se; també més de 300.000 israelians al nord del país, on van morir 43 civils. El màxim perdedor de la guerra va ser el Líban, ja que més enllà de les pèrdues humanes, va patir danys irreparables en la seva infraestructura civil.

«El Líban no va formar part d’aquesta guerra, va ser un conflicte entre Israel i l’Iran en territori libanès», diu Ghaddar a aquest diari. Són els innocents que paguen, fins i tot amb la seva pròpia vida, les lluites dels poderosos. «Al Líban li va costar molt més del que es podia permetre, lamenta. Però al seu torn, per a Israel aquesta guerra va ser un cop molt dur. Durant l’ofensiva, les tropes israelianes es van sorprendre de la capacitat de resistència i atac de Hezbol·là. Des de la política i l’Exèrcit, Israel es va mostrar desconcertat i la població va retirar el seu recolzament a una guerra que veien inútil i cara.

Bloqueig polític

Hezbol·là, en canvi, va ser el gran vencedor del conflicte. Quinze anys després, el seu dirigent Hassan Nasrallah, erigit com a líder regional des d’aleshores, pot assegurar que el segrest d’aquells dos soldats israelians va ser millor idea del que havia pensat. «Per a Hezbol·là, el resultat de la guerra es va traduir en més poder al Líban i dins del sistema polític», analitza Ghaddar. Tot just un parell d’anys després, el maig del 2008, milicians de Hezbol·là van ocupar Beirut per la força utilitzant les seves pròpies armes amb total impunitat. «A poc a poc, van començar a prendre el control de les institucions, fins al dia d’avui», remarca l’analista. 

«El poder de Hezbol·là ha augmentat durant els últims 15 anys fins a desestabilitzar el Líban; com més poder tenen, més fallen les institucions», denuncia Ghaddar. Ara el país fa gairebé un any que està sense Govern des que l’Executiu de Hassan Diab va dimitir després de l’explosió al port de Beirut el 4 d’agost. Tres primers ministres han assumit la tasca de formar govern i, per ara, cap ho ha aconseguit. Molts apunten a les mans invisibles de Hezbol·là com a culpables del bloqueig polític. 

Aliat de la milícia xiïta, el president Michel Aoun, cristià maronita, no ha posat les coses fàcils als candidats designats per aconseguir-ho. «Hezbol·là no vol que es formi un govern que porti a terme reformes, perquè aquestes seran una amenaça per a les institucions que ells controlen», assenyala Ghaddar. Quinze anys després, l’aniversari d’una guerra que va traumatitzar el Líban ha quedat enfosquit per les negociacions per crear el gabinet. Mentrestant, els libanesos observen com els seus veïns àrabs firmen acords de normalització amb Israel.

Sense pau amb Israel

Notícies relacionades

Israel i el Líban dialoguen per primera vegada en 30 anys

Testimoni des de Gaza | «Tenim por de dormir per si no ens despertem més»

«Si no fos per Hezbol·là, el Líban ja hauria firmat la pau amb Israel fa molts anys, però no ho permetran mai, ja que aquesta retòrica contra l’Estat hebreu és part de la raó de la seva existència», observa Ghaddar. Al Líban, qualsevol persona que tingui contacte amb israelians pot ser condemnada i no existeixen relacions oficials entre els dos països. Sense treva formal, el Líban i Israel segueixen en guerra. El conflicte de fa tres lustres va acabar amb la resolució el 1701 en el Consell de Seguretat de l’ONU, que va acontentar les dues parts a l’estabilitzar les seves fronteres gràcies al reforç de la Força Provisional de l’ONU al Líban (FPNUL) i de l’exèrcit libanès.

Però des de Dahiya, des d’una llar que una vegada va ser partida en dos i saquejada, encara recorden aquelles 33 nits de desfici. I no en volen saber res, d’Israel. «La pau mai arribarà, perquè no tenen bones intencions», diu Ayoub convençuda. Amb la mirada posada en els seus veïns, aquesta jove advocada, que va salvar la vida en aquell viatge amb taxi, recorda el maleït trauma que els uneix amb els palestins. «Si els israelians tinguessin bones intencions, no haurien matat persones innocents», conclou.