Talibans 2.0: el mateix llop però amb diferent pelatge

Les dures normes que imposen els talibans, de les quals el món parla ara, no són noves. Han sigut les de sempre: burca obligatori per a les dones, prohibició d’escoltar música –i crear-la-, prohibició que una dona rigui o camini amb talons, que vagi pel carrer amb un home que no sigui el seu pare o el seu marit –o que xategi amb ell per telèfon–, que estudiï i treballi o que un home s’afaiti, entre altres prohibicions.

«Seguim les nostres pròpies normes. Tenim aquest dret. Ningú s’ha de preocupar dels afganesos. L’Emirat Islàmic de l’Afganistan [el nou nom oficial que els talibans han donat al país] creu en els drets de les dones. Déu i l’Alcorà diuen que les dones són una part important de la societat, i ens regirem partint del que diu el llibre sagrat», va dir aquesta setmana el portaveu dels talibans, Zabihullah Mujahid, al centre de premsa de Kabul. El seu discurs va ser conciliador –va acceptar preguntes de periodistes locals i internacionals–, però ambigu.

És un canvi respecte dels talibans que van governar l’Afganistan en la dècada dels 90: aquells no buscaven tenir cap to conciliador ni ser acceptats per un món que, ara, discuteix sobre com acomodar-se davant els nous amos de l’Afganistan.

Però Mujahid –que en la seva roda de premsa va prometre una amnistia per als funcionaris de l’Administració afganesa i per als membres de l’Exèrcit regular del país i que va dir que permetria que la premsa treballés lliurement– és el mateix Mujahid que fa uns quants mesos compartia vídeos de soldats cosits a trets i executats en combat. Els talibans, durant el seu avenç, van afusellar desenes de soldats, van matar funcionaris, un còmic el crim del qual era fer riure la gent i anaven, a les ciutats que conquerien, casa per casa a buscar dones i homes que haguessin estat en contra seu.

Els nous amos

Els nous amosEl missatge que enviaven llavors era clar: rendiu-vos a nosaltres o moriu. Ara, després d’aconseguir Kabul poques setmanes després, han moderat el discurs de cara a la galeria. Però una cosa són les paraules i una altra els fets, que parlen per si sols. Aquesta setmana, un grup d’homes va començar a protestar a la ciutat de Jalalabad per demanar als talibans que permetessin que la bandera de l’Afganistan quedés com és ara, negra, vermella i verda. Els insurgents van disparar contra els manifestants. Alguns van morir.

Testimonis parlen de com els talibans busquen per Kabul i altres ciutats a advocats, periodistes, activistes i opositors, tant homes com dones, tal com va denunciar aquesta setmana un informe de l’ONU. De com han posat controls en tots els accessos i que no hi ha manera d’escapar. Dels que són capturats, ja no se’n sap res.

«Les imatges dramàtiques de l’aeroport de Kabul poden suggerir al món exterior que, en aquest moment, tots els que tenen por estan intentant sortir del país. No és cert», escriu Martine van Bijlert, cofundadora de la Xarxa d’Analistes de l’Afganistan, un ‘think tank’ dedicat al país centreasiàtic, en un article publicat a la seva web. «Hi ha moltíssima més gent que és a casa, insegura per com serà el seu futur i per si els perseguiran a ells o no. D’una banda, sembla segur dir que no tots els que van col·laborar amb la intervenció internacional seran perseguits. Però d’altra banda, és difícil de saber a qui castigaran els talibans», afegeix aquesta analista.

Hi ha alguna cosa, no obstant, que sí que és segura: «Ningú creu que no hi haurà represàlies i cap càstig. De fet, ja hi ha algunes persones que han sigut segrestades silenciosament de casa seva», diu Bijlert.

Segle XXI

Segle XXIMalgrat tot, i a part del discurs, sí que hi ha diferències entre els talibans que van arribar al poder a l’Afganistan el 1996 i van ser expulsats pels Estats Units el 2001 i els que han pres el poder el 2021 després que Washington l’hi hagi entregat amb safata.

Notícies relacionades

L’ambaixada d’Espanya a Kabul va avisar del perill tres mesos abans

Les nenes que es vesteixen de nens, la reacció a l’apartheid de gènere a l’Afganistan

Els talibans dels 90 van fracassar, en part, perquè no van saber governar les institucions del país. Eren guerrillers, soldats i militars, i tenien experiència a les muntanyes manejant fusells i llançacoets, però no en sabien de palaus presidencials i diplomàcia internacional.

Ara continuen sense tenir gaire experiència, però durant aquests últims 20 anys han governat a les zones rurals afganeses. Allà, fa anys que imposen la xaria, la llei islàmica. No obstant, «la transició de ser un grup que utilitza el terrorisme entre altres tàctiques per aconseguir els seus objectius a un govern que haurà de retre comptes i deixar espai per a la pluralitat de la població afganesa, les seves opinions i estils de vida, no serà fàcil», assegura Bijlert.