Josep Borrell: «Els talibans són al poder i això és així ens agradi o no»

Crec haver sigut un dels últims responsables polítics occidentals que va tenir ocasió d’entrevistar-se amb el president Ashraf Ghani a finals de juliol a l’Uzbekistan. Va ser molt amarg perquè era conscient de les seves forces. Deia que hauria de concentrar-les per defensar les capitals, perquè no podia garantir la defensa de tot el país. Però no li va donar temps a aplicar la seva estratègia perquè des que els talibans van entrar a la primera capital de província i van arribar a Kabul a penes van passar 10 dies. Ningú va presentar batalla. L’enfonsament de l’exèrcit afganès ha d’haver sorprès fins i tot els mateixos talibans perquè segurament esperaven una mica més de resistència. Sens dubte és una gran fallada dels serveis d’intel·ligència occidentals.

El president dels Estats Units, Donald Trump, va prendre la decisió de sortir de l’Afganistan sense parlar amb els aliats però ha sigut Joe Biden qui ha executat aquest dramàtic final. ¿Quin ha sigut l’error de l’Administració nord-americana? ¿Anar-se’n massa ràpid, abandonar la base de Bagram sense evacuar abans, no coordinar-se amb l’OTAN?

No és el moment de buscar caps de turc. Aquí tots som corresponsables del que ha passat a l’Afganistan i del que pugui passar. L’Administració Trump va negociar una sortida a data fixa més que una sortida basada en condicions. Els manuals que jo estudiava deien que mai s’han d’explicar els teus plans a l’enemic. Tothom comparteix que el que va fer va ser que els talibans no s’asseguessin a negociar. També va negociar sense consultar amb els aliats occidentals i sense deixar que hi participés el govern afganès. Es poden buscar a misses dites objeccions però el que ens ha mantingut ocupats i ens mantindrà ocupats és el present i el futur. Hem estat deu dies dedicats en cos i ànima al rescat dels nacionals europeus i els afganesos que han treballat amb nosaltres i és una tasca que no està acabada.

Biden ha dit que la sortida era necessària per evitar una altra escalada militar. Tenint en compte que el país és un vesper amb talibans, Al-Qaida, l’Estat Islàmic, els Mujahidins... ¿Són els talibans el menor dels mals possibles i se’n fien? 

A l’Afganistan hem tornat a un govern talibà després de 20 anys de guerra. Estan fent molts esforços per dir que representen una altra cosa, que respectaran més els drets humans. Presenten una cara amable però caldrà jutjar-los pels seus actes i no per les seves paraules. De moment, no sabem gaire dels seus actes perquè no hi ha gaire informació del que està passant. Caldrà esperar a negociar coses que per a nosaltres són vitals. La primera i més urgent continua sent intentar treure aquells que no van poder embarcar en els avions. Això no és un problema de fiar-se’n o no. Hi ha un fet objectiu que és que els talibans estan exercint el poder a l’Afganistan i si un vol alguna cosa d’ells cal parlar amb ells.

La caòtica evacuació de l’aeroport de Kabul ha rellançat el debat sobre la força de reacció ràpida europea amb 5.000 soldats. D’haver existit, ¿podrien haver evacuat més persones?

El que és segur és que si els americans no ho haguessin fet, els europeus no haguéssim sigut capaços de fer-ho. No podem retreure’ls res tot i que hi hagi coses que haguéssim preferit que fossin d’una altra manera. Al final els que van treure les castanyes del foc, els que van posar els morts, 13 ‘marines’, a més del més d’un centenar d’afganesos, van ser els Estats Units. Els que són capaços de mobilitzar una força armada estructurada, capaç de fer front a una situació límit com aquesta, són els Estats Units, no els països europeus ni la UE.

La UE s’ha fixat 5 condicions per comprometre’s amb el futur govern talibà: que no es converteixin en santuari de terroristes, respecte dels drets humans, accés a l’ajuda humanitària, un govern inclusiu... 

Ens hi relacionarem però la nostra relació serà més o menys intensa en funció del seu comportament. Veurem fins a quin punt aquests criteris es compleixen. De moment hi ha bones paraules però veurem què passa.

Diu que aquest diàleg és un «compromís operatiu», que no suposa reconeixement institucional. Tenir de nou presència europea a Kabul, ¿no és reconèixer implícitament els talibans?

No, és reconèixer explícitament que els talibans són al poder i això és així ens agradi o no. Discutir amb algú una cosa tan complicada com és la sortida del país d’uns quants milers de persones identificades, per haver sigut col·laboradors dels països occidentals, es fa millor a prop que lluny. Cal parlar amb els qui tenen la capacitat de decidir. ¿Significa reconèixer-los políticament? No, és el reconeixement fàctic que si vols aconseguir que algú surti del país hauràs de parlar amb qui controla la porta de sortida. Però primer hem de veure si es donen les condicions de seguretat. Si no és possible des de Kabul caldrà fer-ho des de Doha, que és el lloc més pròxim des d’on dialogar amb el nou govern de l’Afganistan. De moment serà poca gent perquè no serà una tasca d’ajuda humanitària sinó identificar, localitzar i negociar la sortida d’uns quants milers de persones que els Estats membres s’han de comprometre a acollir.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

¿Com veu el paper de la Xina i Rússia, que sí que han mantingut la seva ambaixada a Kabul, en el nou escenari?

La Xina és una gran veí, com ho és el Pakistan, i naturalment tindrà molta influència sobre el govern afganès. Té un interès polític i econòmic molt gran en el que passi a l’Afganistan, que és la segona reserva mundial més gran de liti, el petroli del segle XXI. És evident que té un interès estratègic per a tot el món. Quant a Rússia, està en una situació diferent en la mesura en la qual el que passi a l’Afganistan el pot afectar des del punt de vista de la seguretat. Els països de l’Àsia central també es convertiran en països clau. Però la Xina i Qatar són dos països que en aquest moment pot ser que siguin els que més influència tinguin sobre el nou govern.