Acusacions creuades en la naturalització espanyola dels jueus sefardites

El juliol passat van saltar les alarmes. El ‘New York Times’ publicava un article firmat pel periodista Nicholas Casey en què s’insinuava cert antisemitisme del Govern espanyol per l’augment de les denegacions de la nacionalitat espanyola als sol·licitants d’origen sefardita. Setmanes després va ser el diari israelià ‘Haaretz’ el que es feia ressò del tema i es preguntava per la raó de l’augment de les sol·licituds rebutjades i si darrere hi havia algun tipus de motivació antisemita.

Per entendre el que està passant és necessari remuntar-se al 2015. Aquest any el Congrés dels Diputats va aprovar una llei, presentada pel llavors ministre de Justícia Rafael Catalá, per la qual es concedia de manera extraordinària la possibilitat d’accedir a la nacionalitat espanyola als descendents dels jueus expulsats d’Espanya al segle XV, sense necessitat de viure a Espanya ni renunciar a la seva nacionalitat d’origen. Una mena de llei del retorn que pretenia compensar la barbaritat històrica comesa el 1492. «Aquesta llei diu molt sobre on érem, on som avui dia i cap on volem dirigir-nos, una Espanya oberta, diversa i tolerant», va reconèixer el ministre Catalá quan es va aprovar el text.

En l’articulat de la llei s’establia el procediment a seguir. En primer lloc, s’havia de provar l’origen sefardita de l’interessat a través d’un certificat de la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya o una altra associació jueva del lloc de naixement o residència. Un complicat treball genealògic que unís el sol·licitant amb el seu ancestre sefardita. En segon lloc, es requeria l’aprovació d’un test de coneixements de llengua i cultura espanyola. I, finalment, era necessari establir una vinculació suficient amb Espanya. La documentació recopilada s’enviava a un notari, mitjancer establert per la mateixa llei, que elevava un dictamen al Ministeri de Justícia, responsable últim en la concessió de la nacionalitat.

Allau de sol·licituds

El degoteig de sol·licituds no va trigar a produir-se i, a partir del 2017, es va convertir en una autèntica allau. Des que es va iniciar el procés s’han presentat un total de 150.000 sol·licituds, amb Mèxic i Veneçuela com els països més actius. De totes, 33.500 ja han sigut aprovades. La resta segueix en tràmit.

L’octubre passat hi va haver un punt d’inflexió. La policia va començar a investigar un possible frau en les certificacions d’algunes associacions jueves. I la tendència va canviar. Si fins a l’octubre del 2020 només s’havien rebutjat un grapat de sol·licituds, de l’octubre fins ara se n’han rebutjat més de 2.300. Els ulls es van desviar cap a la Federació Jueva de Nou Mèxic, on es van emetre unes 20.000 certificacions sense comprovar degudament l’origen sefardita dels interessats, segons fonts policials.

Sara Koplik, directora del programa d’herència sefardita de la federació de Nou Mèxic, nega la major i acusa el Govern d’Espanya d’antisemitisme per l’alt nombre de denegacions. Amb el suport per diversos advocats, Koplik ha rebut el recolzament de la congressista demòcrata Teresa Leger Fernández, que ha elevat la qüestió a la Casa Blanca i acusa Espanya de «minar la tolerància religiosa».

Mauricio Fernández, exalcalde de San Pedro Garza García, coneix bé el tema. Aquest municipi de la zona metropolitana de Monterrey, al nord de Mèxic, és un dels que més sol·licituds ha enviat al Ministeri de Justícia. Fernández, col·leccionista d’art i amant de la cultura espanyola, ha sigut un dels beneficiaris de la llei i és conscient que es va crear un negoci molt suculent amb el tema sefardita. «Van aparèixer massa mitjancers. La majoria eren perfectament legítims però d’altres eren dubtosos. S’encarregaven d’aconseguir el certificat i un notari que no fes massa preguntes».

Falta de personal

Algunes fonts reconeixen que el sistema posat en marxa va ser un veritable colador i que durant massa mesos el Ministeri de Justícia no va portar a terme una comprovació fefaent de la documentació. «El ministeri fa ara el que no va fer durant anys per falta de personal. La Subdirecció General de Nacionalitat i Estat Civil només compta amb quatre funcionaris per analitzar totes les sol·licituds», insisteixen. «A més la llei continua tenint punts negres que acabaran sortint a la llum, com la prova de vinculació suficient amb Espanya».

«Mentre alguns notaris sí que exigeixen àmplia documentació que provi el vincle, com inversions al nostre país, interès especial per la nostra cultura o relació de parentiu amb algun ciutadà espanyol, altres consideren suficient la subscripció a algun diari espanyol, una donació puntual a una associació jueva o les entrades a algun partit de la Lliga espanyola de futbol», assenyalen aquestes mateixes fonts.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Claudia Martínez també ha recuperat la nacionalitat dels seus ancestres. «El meu avi era espanyol però no he aconseguit la nacionalitat gràcies a ell, sinó a un avantpassat que ara resulta que era jueu», explica. «A Monterrey el tema sefardita va ser una veritable bogeria. Sobretot el 2017 i el 2018. Aquí tots som catòlics i, de sobte, descobrim que érem jueus».

San Pedro, la zona rica de Monterrey, té una població de 120.000 persones i unes 17.000 van sol·licitar la nacionalitat. «Les famílies acabalades tenien molta por de l’arribada de López Obrador i disposar del passaport espanyol era un salvavides en cas que Mèxic es convertís en una nova Veneçuela», explica l’espanyola naturalitzada. «Molts sí que tenim vincles o interès genuí en Espanya però n’hi ha d’altres que no, simplement ho senten com una assegurança de vida. Afortunadament encara no ho hem necessitat, però mai se sap», acaba dient Martínez.