Una auditoria europea conclou que el sistema de retorn fomenta els fluxos migratoris irregulars

Cada any, des del 2008, es dicten unes 500.000 ordres d’expulsió de ciutadans estrangers que han entrat o residit a la Unió Europea sense autorització. No obstant, menys d’un de cada cinc són tornats als seus països d’origen (19% a tercers països no europeus) i això que la Unió Europea disposa de 18 acords de readmissió jurídicament vinculants, ha obert negociacions amb sis països i ha tancat sis pactes informals. Darrere d’aquesta realitat es troba, segons constata el Tribunal de Comptes Europeu (ECA, en les seves sigles en anglès) a la seva última auditoria, un sistema ineficaç que no garanteix que els països tercers d’origen o trànsit compleixin les seves obligacions de readmissió, que en lloc de dissuadir fomenta la immigració il·legal i que no ofereix prou incentius. 

«L’actual sistema de retorn presenta nombroses ineficiències que produeixen l’efecte contrari al desitjat: en lloc de dissuadir, fomenta la immigració il·legal», conclou Leo Brincat, membre del Tribunal de Comptes Europeu. «Esperem que l’auditoria contribueixi al debat sobre el nou pacte d’immigració i asil perquè una política de readmissió eficaç i ben gestionada és part essencial d’una política global d’immigració», afegeix. L’informe, que atribueix la baixa taxa de retorns a les dificultats per cooperar amb els països d’origen, la falta d’acords prou flexibles o de sinergies dins de la UE, examina la situació als 10 països amb més xifres absolutes d’immigrants irregulars no retornats durant el període 2014-2018. 

La conclusió: les accions posades en marxa per reforçar la cooperació en matèria de readmissió van ser pertinents però els resultats limitats. La llista d’aquests 10 països l’encapçala l’Afganistan seguit del Marroc, el Pakistan, l’Iraq, Algèria, Nigèria, Tunísia, l’Índia, Bangladesh i Guinea. Vuit d’aquests països són prioritaris per al Consell i Comissió. Des del 2010 hi ha acord de readmissió en vigor amb el Pakistan mentre que Brussel·les ha iniciat negociacions per a l’obtenció d’acords jurídicament no vinculants amb l’Afganistan (2016), Bangladesh (2016) i Guinea (2017). No obstant, la situació està estancada amb molts altres països amb els quals tenen mandat de negociació des de fa anys: Algèria (2002), Marroc (2003), Tunísia (2014) o Nigèria (2016).

Falta de voluntat política

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Pacte amb clarobscurs

«La voluntat política dels tercers països és essencial perquè les negociacions siguin fructíferes. La preferència d’Algèria de cooperar en els retorns i les readmissions bilateralment amb els Estats membres i de gestionar la immigració pel seu compte, sense el recolzament de la UE, explica que les negociacions mai s’hagin iniciat formalment», apunten els auditors. Els vaivens polítics també han afectat les converses amb Rabat, suspeses entre el 2015 i el 2019. «Es pot deure a aspectes de la política nacional que no es poden abordar fàcilment, però també a la insuficient dels incentius de recolzament a les negociacions per part de la UE», esgrimeixen. 

Un altre element que complica la negociació d’acords és la clàusula sobre nacionals de tercers països que permet el retorn de persones a un tercer país pel qual van transitar abans d’entrar a la UE. «Es tracta d’una clàusula estàndard en tots els acords de readmissió de la UE celebrats fins al moment», a la qual solen oposar-se els tercers països, però que alguns Estats membres exigeixen «pel seu valor simbòlic» i el «temor d’establir un mal precedent», explica Brincat, que reconeix que els convenis informals de readmissió són més flexibles i deixen un marge més gran a la cooperació, tot i que societat civil i Parlament Europeu els han criticat per la seva falta de transparència i les possibles repercussions sobre els drets humans dels retornats.