¿Com funcionen les eleccions a Alemanya 2021? El sistema electoral, en quatre claus

En aquesta ocasió, uns 60,4 milions de ciutadans estan cridats a la seva cita amb les urnes. Són entorn d’1,3 milions menys que en els últims comicis legislatius, fruit d’un progressiu envelliment poblacional que provoca que més de la meitat de l’electorat tingui més de 50 anys, segons dades recollides per la cadena Deutsche Welle.

A Alemanya, com passa a Espanya, el sistema parlamentari estableix que els ciutadans no són qui elegeix directament el seu futur cap de Govern, càrrec per al qual tenen opcions en aquesta ocasió el conservador Armin Laschet, el socialdemòcrata Olaf Sholz i, en menor mesura, l’ecologista Annalena Baerbock. La responsabilitat cau en els diputats.

Una vegada repartits els escons, els diputats determinaran en una votació secreta qui succeeix Angela Merkel com a canceller d’Alemanya. El cap o la cap de Govern tindrà, al seu torn, la potestat de nomenar els futurs ministres, tot i que aleshores haurà d’estar clar amb qui està disposat a pactar. Després de les eleccions del 2017, van ser necessaris sis mesos per consensuar una majoria, i l’actual escenari podria acabar bolcant Alemanya a un tripartit inèdit en el context federal en cas que dos dels tres grans partits no sumin prou escons per si sols.

Abans de les eleccions és impossible saber quants diputats prendran possessió a l’octubre al Bundestag. Els alemanys disposen de dos vots per elegir els seus representants, els primers dels quals determinarà el candidat directe per cada una de les 299 circumscripcions.

Aquest sistema, segons el qual resulta elegit el diputat amb més nombre de recolzaments a cada territori, ha afavorit històricament els dos grans blocs: Unió Demòcrata Cristiana (CDU) - Unió Social Cristiana (CSU) i Partit Socialdemòcrata (SPD).

La meitat restant del Bundestag surt del segon vot, que va a parar a una llista de partit i ja no per circumscripcions uninominals, sinó per regions. El sistema Sainte-Laguë, similar al D’Hondt, entra en joc per acabar de formar la Cambra baixa, en una variant que pot obrir la porta a partits més minoritaris.

Al repartiment final, no obstant, encara li resta incorporar els denominats escons addicionals, en virtut del complex sistema de compensació i proporcions que el Tribunal Constitucional va obligar a reformar el 2012. Si un partit rep en un land (estat) més escons per la via del primer vot dels que obté gràcies al segon, s’afegeix un nombre equivalent de seients. En les eleccions del 2013, el Bundestag va passar de 598 a 630 escons, mentre que el 2017 la xifra va augmentar fins a 709.

Per obtenir representació parlamentària, un partit està obligat a obtenir almenys el 5% dels vots a nivell nacional o tres escons de forma directa. No complir amb almenys un d’aquests requisits deixa la formació en qüestió fora del Bundestag.

La clàusula d’exclusió, que obre la porta a l’entrada de grups forts a certes regions, data de la dècada dels 50 del segle XX. Es va concebre bàsicament per frenar l’entrada de grups minoritaris que poguessin desestabilitzar el país, en un moment en què Alemanya tenia molt present l’escenari de la República de Weimar prèvia a l’arribada del nazisme el 1933.

Els sondejos no anticipen grans sorpreses quant a representativitat parlamentària, ja que en principi tots els partits que podrien ser clau per a la futura formació de Govern entraran al Bundestag. Aspiren a afegir-s’hi també polítics que es presenten com a independents –en la legislatura sortint n’hi havia sis–.