Adeu a Angela Merkel, la cancellera de les crisis

Com a cancellera interina encara haurà d’atendre les difícils negociacions que esperen als partits alemanys per formar un govern de coalició –tret d’una sorpresa, un tripartit– i escollir un canceller que la succeeixi en la direcció de Govern. L’‘era Merkel’ arriba al final entre lloances i crítiques, entre llums i ombres, i, sobretot, amb la sensació que, sense ella, Alemanya s’enfronta a un període de més incertesa.

Els que han seguit la biografia de Merkel coincideixen que la seva carrera política ha estat marcada per les crisis. Un repàs dels últims 16 anys en revela almenys quatre: la crisi de deute i de l’euro, iniciada el 2007-2008; l’anomenada «crisi migratòria» del 2015, el referèndum del Brexit del 2016 i, finalment, l’arribada de la pandèmia, amb unes conseqüències que continuen sense estar resoltes.

La primera crisi, que va portar l’euro al caire del precipici, va projectar la imatge més antipàtica i negativa de la cancellera. Després d’anys de creixement de la bombolla immobiliària a la perifèria de la UE, propulsada per les injeccions de capital de la banca centreeuropea, el Govern de Merkel –amb el seu llavors ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, com a escuder– va oferir un discurs inflexible d’austeritat i retallades. «El sud d’Europa ha viscut per sobre de les seves possibilitats», va ser una frase recurrent a Berlín durant aquells dies. I «la banca alemanya ha deixat diners per sobre de les seves», responien els detractors de l’ortodòxia econòmica germànica.

«Ho aconseguirem»

Aquesta imatge internacional de líder inflexible va canviar amb l’arribada de centenars de milers de refugiats procedents de Síria i altres països del Pròxim Orient a partir de l’estiu del 2015. «‘Wir schaffen das’» («Ho aconseguirem»), va dir en aquell moment Merkel per defensar la seva decisió de no tancar les fronteres i deixar entrar al país persones que fugien de la desolació i la guerra. Crescuda a la desapareguda RDA, Merkel va viure en primera persona com milers de conciutadans d’aquella altra república alemanya es convertien en refugiats abans i després de la caiguda del Mur de Berlín.

El seu passat germanoriental de ben segur que va jugar un paper important en aquesta decisió històrica. Una decisió que també va contribuir a ampliar un espai polític que ja havia sorgit a la dreta de la unió conservadora de la CDU-CSU abans de la crisi migratòria. El va ocupar la ultradreta d’Alternativa per Alemanya (AfD), fundada com a força euroescèptica el 2013 sobre les cendres de la crisi del deute, que va capitalitzar electoralment el descontentament d’alguns sectors de la ciutadania alemanya amb la política migratòria de Merkel.

AfD va acabar entrant el 2017 al Bundestag com a tercer partit més votat del país. Per primera vegada en la història de la República Federal, s’obria un espai electoral sòlid a la dreta de la CDU-CSU, un problema que heretarà el successor de Merkel i que contravé una màxima històrica del conservadorisme alemany: «No hi pot haver cap partit legitimat democràticament a la dreta de la CSU», com va dir en la dècada dels vuitanta Franz Josef Strauss, pare dels socialcristians bavaresos.

Consolidació ultra

Aquesta consolidació d’AfD també ha contribuït a alimentar la crisi del conservadorisme germànic que Merkel deixarà sense resoldre. El seu partit, amb greus tensions internes, obtindrà molt probablement el seu pitjor resultat històric aquest diumenge. «La crisi dels refugiats es va tornar en un problema intern i personal, al que s’afegeix el cansament de molts electors i la falta d’oportunitats que perceben molts altres, sobretot a l’est d’Alemanya. No s’hauria d’oblidar que el creixement de la ultradreta és anterior a l’arribada dels refugiats», diu a EL PERIÓDICO la periodista Christina Mendoza Weber, coautora de la biografia Angela Merkel. La física del poder.

«Li va faltar un missatge contundent contra la ultradreta», continua Mendoza. «Sempre va ser molt silenciosa. Diguem que va aplicar contra aquesta la mateixa metodologia que va aplicar amb els altres temes: deixar que les coses fluïssin». Com apunta el doctor emèrit en Ciències Polítiques de la Universitat Humboldt de Berlín, el ‘mètode Merkel’ s’ha basat a esperar al màxim per tenir la informació més gran possible abans de prendre una decisió. Quan Merkel va voler contrarestar dialècticament la ultradreta, ja era massa tard.

Successió irresolta

Fins i tot bona part dels seus enemics polítics reconeixen les virtuts de Merkel en la seva manera de governar: la recerca del consens, la capacitat d’escoltar, la seva incansable ètica del treball i la voluntat per teixir acords. L’onada de lloances que estan acompanyant el seu adeu polític tapen, no obstant, els defectes que han afectat el seu lideratge i la seva herència política.

«Per mi, la seva principal debilitat és no haver sabut construir un partit que la pugui sobreviure», diu el doctor en comunicació política Franco Delle Donne. «Això implica no haver trobat un successor o una successora que asseguri una continuïtat a aquesta manera de fer política que li ha permès construir poder dins i fora d’Alemanya. Ara no sabem cap a on va la CDU. I menys si perd les eleccions», opina l’analista i coproductor del podcast El final de l’era Merkel.

Notícies relacionades

Eleccions Alemanya 2021: Última hora en DIRECTE

Les claus del lideratge de Merkel

L’aposta personal de la cancellera va ser la ja expresidenta de la CDU, Annegret Kramp-Karrenbauer, coneguda popularment com a AKK. L’anomenada «crisi de Turíngia» –que es va traduir en la ruptura temporal del cordó sanitari després de col·laboració entre la CDU i AfD en aquest estat de l’est del país– va suposar la mort política d’AKK. L’elecció d’Armin Laschet com el seu successor i candidat democristià a canceller va ser una solució d’emergència que deixa massa dubtes.

Tot i que també hi ha veus que veuen en el seu adeu una oportunitat per rellançar reformes oblidades durant els últims 16 anys, des de la digitalització al combat contra la precarietat laboral, l’Alemanya post-Merkel estarà inevitablement marcada per la fragmentació parlamentària i la dificultat per armar coalicions de govern estables, una de les obsessions de la cancellera sortint.