Espanya, l’alumne exemplar de Berlín

En els 16 anys que ha estat al capdavant de la cancelleria, Angela Merkel ha visitat Espanya en set ocasions, ha conegut tres presidents del Govern i el seu país ha mantingut, en general, unes bones relacions bilaterals amb Espanya. Mai van arribar a l’estat de gràcia del tàndem González-Kohl, però han superat amb nota els tensos moments de la crisi de l’euro. A Berlín es percep Espanya com un país seriós, un bon alumne que va fer correctament els deures per sortir de la crisi. 

«A diferència d’Itàlia o dels països de l’Est, Espanya no ha donat a Alemanya gaires maldecaps», resumeix Miguel Otero, investigador del Reial Institut Elcano. Això no vol dir que Berlín no hagi influït en la gestió espanyola de la crisi. Un any abans d’abandonar la Moncloa, José Luis Rodríguez Zapatero va sacsejar els fonaments del PSOE a l’aprovar un dur paquet de retallades i modificar la Constitució per incloure límits al dèficit i al deute. 

«Merkel va agrair molt el valor de Zapatero i la relació entre tots dos va ser sempre fluida i sincera», assenyalen a aquest diari fonts del gabinet de l’expresident. La cancellera, recorden les mateixes fonts, va fer una «carinyosa» trucada a Zapatero quan va deixar el Govern el 2011 per dir-li que l’honraven aquestes mesures sabent que li costarien les eleccions al seu partit. 

Després, quan a Europa es lliurava la batalla dels eurobons i Grècia feia trontollar la unió monetària, hi va haver diversos moments delicats. El que en Merkel és una senya d’identitat –esperar abans de prendre una decisió– va impacientar el llavors cap de la diplomàcia espanyola, José Manuel García-Margallo. El gener del 2012 li va retreure «reaccionar sempre un quart d’hora més tard» i no haver salvat Grècia quan va esclatar la crisi.

Dos mesos després, el president del Govern, Mariano Rajoy, va desafiar Brussel·les (i va alarmar Berlín)a l‘anunciar que Espanya incompliria aquell any el dèficit fixat en el Pacte d’Estabilitat i Creixement (PEC). 

El líder popular volia augmentar els fons de rescat de l’eurozona per tranquil·litzar els mercats, però la cancellera s’hi oposava i el seu missatge va ser nítid: per recuperar la confiança és necessari complir les promeses. Finalment, Espanya va esquivar la sanció de la Comissió Europea, el Govern de Rajoy va anar a totes en noves tisorades i va tornar la calma. 

Tant que, l’estiu del 2014, Merkel i Rajoy es van calçar les vambes per recórrer junts un tram final del Camí de Santiago mentre parlaven de futbol i la diplomàcia espanyola marcava un gol. Van sopar percebes, una font de pebrots del Padró i un turbot «que estava apoteòsic», segons li va explicar l’expresident a la periodista Ana Carbajosa, autora d’‘Angela Merkel. Crónica de una era’.

Detenció de Puigdemont

Malgrat la pugna judicial, ni tan sols la decisió de la justícia alemanya de negar l’extradició per un delicte de rebel·lió de Carles Puigdemont –detingut al nord d’Alemanya el març del 2018– va alterar (almenys oficialment) la sintonia entre els dos països. «Espanya és un Estat democràtic on existeix l’Estat de dret», repetien com un mantra a la cancelleria.

De la cancellera, José Manuel Albares recorda especialment la primera vegada que va acompanyar Pedro Sánchez a Berlín poc després de triomfar la moció de censura, quan ell era el ‘xerpa’ del president. «Tot just sentir-lo, Merkel va dir: ¡Un que parla anglès!», rememora. L’avui ministre d’Exteriors descriu la relació de Sánchez amb la cancellera alemanya com la de «dos europeistes convençuts» que, davant els desafiaments actuals, van apostar per «la unitat europea com la millor resposta». 

Notícies relacionades

L’era d’Angela Merkel en vuit gràfics

Les claus del lideratge de Merkel

Potser a l’agenda econòmica les posicions són més distants, però al terreny polític hi ha una bona entesa, segons l’opinió de Miguel Otero. «Els dos països creuen en la integració europea, el multilateralisme i la governança global. Han compartit missions militars a l’Àfrica i fins i tot en immigració aposten per una solució europea», assenyala l’expert de l’Institut Elcano.

Sense arribar a veure els espanyols com els prussians del sud, molts líders alemanys posen Espanya com a exemple de bon alumne. Tot i que això té una contrapartida. «Alemanya ha mirat poc Espanya», adverteix Otero. També Madrid hauria de ser més proactiva, perquè, segons el parer de l’investigador, falta «capil·laritat» en la relació. És a dir, una implicació més gran de la societat civil.