L’accés a l’avortament al món: grans progressos, però en risc de regressió

L’avortament ha experimentat grans progressos en els últims 25 anys, en què 50 països han introduït canvis en la seva legislació per facilitar-lo. Mèxic, Xile, l’Argentina, Irlanda o Tailàndia són alguns exemples dels últims avenços en la despenalització. No obstant, encara queda un llarg camí per recórrer. Al Salvador, una dona pot ser condemnada fins i tot a 40 anys de presó per avortar; a Polònia, des de fa un any es prohibeix interrompre l’embaràs en cas de malformació del fetus; i milers d’adolescents moren cada any a diferents parts del món després de sotmetre’s a avortaments clandestins.

Over 540 marches. All 50 states.

Join us and 90+ partners, including @abortionfunds and @AbortionStories for a #RallyForAbortionJustice on October 2.

We won’t let lawmakers or the Supreme Court take away our reproductive freedoms. Find a march near you: https://t.co/iT1ZFbtaU1 pic.twitter.com/QIU4YKfouj

— Women's March (@womensmarch) 22 de septiembre de 2021

En l’actualitat, queden 26 països on és il·legal avortar en qualsevol circumstància, fins i tot quan la vida de la mare està en risc. Entre aquests hi ha Andorra, Malta, Nicaragua, Hondures, el Salvador, Jamaica, Haití, la República Dominicana, Egipte i les Filipines, segons el recompte del Centre de Drets Reproductius, una organització mundial amb seu a Nova York que vetlla per què aquests drets estiguin protegits per llei. A més, hi ha la marxa enrere feta recentment per Texas o Polònia.

Drets humans

«El dret a accedir a l’avortament de manera legal i segura és un dret humà reconegut per nombrosos tractats regionals i internacionals, així com per la Constitució de països de tot el món», destaca Alejandra Cárdenas, directora d’estratègies globals legals del Centre de Drets Reproductius, que acusa el «patriarcat» i la seva atribució a la dona d’un «rol sobretot reproductiu» com el principal obstacle per continuar avançant.

«Es tracta d’una discriminació i una vulneració dels drets humans. Hi ha moltes maneres d’exercir el poder en el cos de la dona i una és la prohibició de l’avortament, igual que ho és la violència sexual o la utilització del cos de la dona en processos de guerra i conflicte», afirma, per la seva banda, Lola Liceras, coordinadora de l’equip de drets humans de les dones d’Amnistia Internacional.

Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, «denegar l’accés de la dona a l’avortament quan hi ha una amenaça per a la seva vida o salut, o quan l’embaràs és el resultat d’una violació o incest, viola el dret a la salut i la privacitat i, en certs casos, el dret a ser lliure d’un tracte cruel, inhumà i degradant». I pot constituir, en paraules de l’organisme, «violència de gènere contra les dones» i «tortura».

Perill de mort

El problema d’impedir o evitar la regulació de l’avortament és el risc físic que corren les dones. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que cada any es fan uns 25 milions d’avortaments insegurs, amb conseqüències en moltes ocasions fatals. La majoria d’aquestes pràctiques tenen lloc en països amb severes restriccions, on viu el 41% de les dones en edat reproductiva. A més, hi ha un component econòmic, ja que les que més pateixen aquestes condicions són dones i nenes que viuen en la pobresa o pertanyen a grups marginals.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

També es dona la circumstància que alguns països on l’avortament està permès no compten amb regulacions clares per implementar-lo, cosa que suposa una forta barrera ja que els serveis de salut poden rebutjar facilitar serveis que són legals. Aquest és el cas de Corea del Sud, on va ser despenalitzat el gener passat. A més, altres estats han utilitzat la pandèmia per posar traves a l’avortament, com el Nepal o el Pakistan, segons explica el Centre de Drets Reproductius. A Colòmbia, en canvi, es va establir que era un servei essencial que no es podia interrompre durant la crisi de la Covid-19.

En qualsevol cas, la principal conclusió de les organitzacions que vetllen pel dret a l’avortament és que els països amb lleis menys restrictives són els que compten amb una taxa d’interrupció de l’embaràs més baixa (fins a quatre vegades menys que als estats més durs). Perquè hi ha polítiques de prevenció d’embarassos no volguts i d’educació sexoafectiva. «El dret a l’avortament no és un dret aïllat, cal emmarcar-lo en el conjunt de drets sexuals i reproductius, que són al seu torn drets humans (...) Si un Estat compleix aquest conjunt de drets, disminueixen els embarassos no volguts, la taxa d’avortaments i, el més important, el risc per a les dones que se sotmeten a un avortament», remarca Liceras. Cárdenas coincideix: «Quan les societats proporcionen educació sexual, els embarassos no volguts o no buscats es redueixen de manera important, així com la violència sexual i les malalties de transmissió sexual».