Deu anys del linxament i mort de Gaddafi a Líbia

El coronel Moammar al-Gaddafi ni tan sols va tenir un judici com l’iraquià Saddam Hussein. El dictador libi va caure en mans d’una turba que el va treure a cops d’una gran tuberia de drenatge, on s’havia amagat als afores de Sirte, la seva ciutat natal, i el va torturar fins que va acabar amb la seva vida. Els executors van gravar l’escena de la captura i del linxament, així com l’exhibició del seu cos sense vida amb ferides i ensangonat. Van tenir el seu cadàver exposat durant quatre dies a l’interior d’un cambra frigorífica industrial. D’aquestes imatges impactants, que van fer al volta al món, en fa avui deu anys. La mort del dirigent libi no va significar el final de la guerra al país magribí, sinó el punt de partida d’un conflicte que ha durat una dècada.

La rebel·lió contra el règim de Gaddafi, al poder durant 42 anys, va arrencar poc després de començar el 2011. Ja havien caigut en desgràcia els president de Tunísia, Zine al-Abidine Ben Ali, i, d’Egipte, Hosni Mubarak. Però a diferència d’aquests països, a Líbia, com va passar a Síria, la revolta va derivar en guerra civil. El coronel, un personatge esperpèntic, que va dedicar gran part del seu «regnat» a enfrontar-se a Occident i a finançar grups terroristes va fer el que millor sabia fer per frenar la revolta popular. Reprimir-la amb extrema duresa. L’exèrcit fidel al dictador, ben proveït, va controlar durant els primers mesos la resistència armada i va reconquerir gran part del territori que havia caigut en mans dels rebels. Quan ja es donava per segura la seva victòria, va intervenir l’aviació de l’OTAN. Va ser el seu final.

Paradoxalment, la caiguda de Gaddafi es va produir quan havia començat un procés de reconciliació amb Occident. Un dels seus estrets amics llavors va ser el president de França, Nicolas Sarkozy, a qui anys abans, el 2007, l’havia rebut amb tots els honors al Palau de l’Elisi. Ara fa un any, l’exmandatari francès va ser imputat per suposadament haver finançat la campanya electoral que el va portar al poder aquell mateix any amb diners de la líbia de Gaddafi. Un altre dels ‘amics’ del dictador va ser el primer ministre italià, Silvio Berlusconi. La reconciliació amb la potència colonial va arribar fins i tot a manifestar-se en el futbol. Un dels set fills homes de Gaddafi va arribar a jugar a la lliga italiana de futbol.

Alliberat i amnistiat

De fet, quan Gaddafi va veure el seu món perdut, ja derrotat militarment, va recórrer de manera desesperada al seu «estimat Silvio» perquè el salvés del desastre. La revista francesa ‘Paris Match’ va revelar pocs dies després de la mort del dictador una carta que havia enviat aquells negres dies al polític italià. «Estimat Silvio [...] Atura els bombardejos que maten els nostres germans libis i els nostres nens. Parla amb els teus amics i aliats per fer que cessi aquesta agressió contra el meu país. Espero que Déu totpoderós et guiï pel camí de la justícia», deia part de la missiva.

Notícies relacionades

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Els aliats faciliten a Ucraïna atacar Rússia amb els seus míssils més enllà de Kursk

Líbia viu aquests dies un procés de transició democràtica, després d’un any d’alto el foc. L’acord de pau firmat entre les dues faccions que es van enfrontar pel domini del país després de la mort del dictador ha fet possible que el país es prepari per celebrar el 23 de desembre eleccions presidencials i legislatives.

Entre els candidats, Saif el-Islam, un dels fills de Gaddafi, dels pocs que es van lliurar de la crema. El-Islam, de 49 anys, va passar alguns anys a la presó al seu país fins que va ser alliberat el 2017 i amnistiat, tot i que pesa sobre ell una ordre de detenció internacional per ser jutjat pel Tribunal Penal Internacional (CPI) per presumptes crims contra la humanitat. Es va passar a les files del mariscal Jalifa Hafter, cap d’un dels bàndols de la guerra civil. «Els polítics libis no han portat més que misèria. Ha arribat el moment de tornar al passat», va declarar el passat mes de juliol al ‘The New York Times’. Fonts d’Intel·ligència líbies van afirmar a la cadena britànica BBC que el fill gran de Gaddafi seria el favorit de Rússia per governar el país. L’ombra dels Gaddafi encara plana sobre Líbia.