La millor ‘ploracossos’ de Mèxic

Vestida de dol i amb el rosari a la mà, Ofelia Ramírez Arteaga, de 57 anys, cau de genolls davant una tomba, amb un desconsol absolut. Són dos minuts d’angoixa. El seu plor és més fort a mesura que passen els segons i només s’interromp quan aspira una mica d’aire. El sanglot torna i crida mirant al cel: «Te’l vas emportar, Senyor, te’l vas emportar, ¡ai, Senyor, quin dolor!». Ramírez no està en un sepeli, ni visita un ésser estimat. L’escena forma part del vídeo que la va fer mereixedora del primer lloc en un concurs que premia la millor ploracossos de Mèxic. La competició, que aquest any ha arribat a l’edició número 15, busca reprendre –o, més aviat, recordar– una tradició perduda al país: les ploramorts, dones contractades per les famílies acabalades per plorar durant les vetlles. 

El concurs s’ha realitzat de forma telemàtica per segon any consecutiu. Abans de la pandèmia, les dones mostraven el seu millor plor davant el públic i el jurat. Però des que es va iniciar la crisi sanitària, els organitzadors de l’Institut de Cultura, Turisme i Joventut de San Juan del Río, de 138.000 habitants i a dues hores i mitja de Ciutat de Mèxic, van decidir que el millor seria que les ploramorts enviessin vídeos de fins a dos minuts per correu electrònic. Aquest nou format ha donat peu que la competició, que històricament havia tingut una majoria dones que vivien a la localitat o en pobles pròxims, s’obrís a aspirants de tot el país. 

Va ser gràcies a això que Katlin Chávez, de 34 anys, i establerta a la ciutat de La Paz (a 1.500 quilòmetres de la seu del premi) va aconseguir el primer lloc l’any passat. A l’altra banda del telèfon, l’actriu explica que va decidir enviar el seu vídeo mentre feia una canya amb un amic amb la icònica cançó La llorona de Chavela Vargas de fons. «Recordo que li vaig comentar: “Que bo és plorar a partir del riure”». Justament en la seva interpretació fa un canvi brusc d’un somriure que es converteix en un sanglot. No ha sigut l’única que li ha donat aquesta interpretació. Una altra concursant d’aquesta edició va dedicar un plor al seu període menstrual perquè, en aquest acte, havia arribat a la menopausa.

«Així som els mexicans»

Aquesta manera graciosa de veure la mort i el sofriment forma part de la cultura mexicana, i es veu reflectit en la jovialitat del Dia dels Morts, celebrat l’1 i 2 de novembre, dates en què la localitat premia cada any les ploramorts. Eduardo Guillén, director de l’Institut  de Cultura, Turisme i Joventut de San Juan del Río, assenyala en una entrevista telefònica que riure’s de les morts és una característica indiscutible de la idiosincràsia mexicana. No obstant, en l’edició 2021, el jurat ha donat preferència a les ploracossos més sofridores i ha donat un premi especial a Mariana Rodas Aguilar, que comença el vídeo ballant per després trencar aquesta alegria amb una cançó de la telenovel·la mexicana La rosa de Guadalupe. Tot i que, això sí, plora amb una petita somriure amagat. 

El segon lloc ha sigut per a Isidra Ávila Salauz, de 65 anys. El seu curtmetratge provoca el mateix nivell d’angoixa que el d’Ofelia Ramírez. El sofriment és tan palpable que per un instant el discurs sembla real. Ella vessa llàgrimes pel seu marit, l’alcalde de San Juan del Río, presumptament mort en una terrible inundació. «Ai, Déu meu, apaga’m aquest dolor tan gran que estic sentint», crida vestida de negre i abraçant una tomba, abans de tirar-se al fang. 

Àvila, que ja hi ha concursat quatre vegades i que també ha guanyat el primer lloc en edicions anteriors, explica que aquesta vegada el concurs ha sigut molt més personal. «Sento que aquests dos anys han sigut cruels, molt durs. No hem pogut plorar el que voldríem haver plorat. No hem pogut acompanyar els nostres éssers estimats». Aquest any, Àvila va perdre la seva mare, però també va tenir el naixement de la seva primera besneta. Ella ho explica amb una enteresa i una pau interior que en certs moments oculten que relata una cosa que té a veure amb la mort. «Així som els mexicans», diu.

Una tradició en desús

Les ploramorts estan pràcticament extintes i només se’ls pot veure en alguns pobles o a les pel·lícules dels anys quaranta. Va ser gràcies a aquests llargmetratges d’icones de la cultura asteca com Pedro Infante o Jorge Negrete que Ma Silveria Balderas Rubio, de 59 anys, va prendre la seva inspiració per aconseguir el tercer lloc: «Jo deia a la meva família, de conya, que podia plorar com ho fan en aquestes pel·lícules». Ella, que ja havia concursat el 2020, no va creure la seva filla gran quan li va dir que havia quedat al podi. Però finalment va cedir i va anar a rebre el guardó.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Per a Balderas, més enllà del premi econòmic –el municipi atorga 170 euros al primer lloc, 105 al segon i 63 al tercer– el veritablement important és transmetre aquesta tradició en desús a les noves generacions. «Jo ho faig perquè els joves s’assabentin de com era abans i això no es perdi», se sincera. Guillén coincideix amb Balderas, i afegeix: «És gràcies a activitats com aquest concurs que [la tradició] es trasllada a un vessant estètic i documental». El funcionari anticipa que el 2022 tornarà a la presencialitat, però, gràcies a l’èxit de la competència a distància, també hi haurà una categoria telemàtica. 

Ofelia Ramírez, actualment la millor ploracossos de Mèxic, ha participat en les 15 edicions. Com gairebé totes les concursants, no es dedica a actuar. És mestressa de casa i ha aprofitat el seu talent per deixar anar les llàgrimes que no va poder vessar durant anys. Segons explica, va patir maltractament quan era nena i la seva mare no la va deixar continuar estudiant. L’actuació estava dins de les seves possibilitats. Moltes vegades s’ha plantejat deixar-ho. Però li resulta impossible. Plorar, paradoxalment, li porta alegria: «Això és com les patates fregides, no en pots menjar només una, sempre en vols més».