Diari de bord (IV): La perversa política europea que condemna els nàufrags al Mediterrani

El barco Geo Barents de l’oenagé francesa havia rescatat 99 persones amuntegades en una embarcació a 30 milles nàutiques de les costes líbies, gairebé tots originaris de l’Àfrica subsahariana. Però a la quilla del barco van trobar també deu persones mortes, asfixiades a l’inhalar durant hores el combustible del motor de forabord. Era el tercer rescat que MSF feia en 24 hores. Tots en aigües internacionals. Tant a la demarcació líbia de recerca i rescat (SAR, per les seves sigles en anglès) com en la maltesa. Però, com passa sovint, l’alerta no va arribar dels països tècnicament encarregats d’assistir a les embarcacions en perill dins de la seva zona SAR, sinó d’altres oenagés que vigilen aquesta catacumba aquosa amb avionetes i telèfons d’emergència a disposició dels barcos a la deriva.  

Creix la xifra de morts al Mediterrani

La frenètica activitat d’aquestes organitzacions civils és producte de la incompareixença de la política europea i els seus estats membres. Des de començament d’any, més de 1.200 persones han mort ofegades al Mediterrani en comparació amb les 984 que van morir en tot el 2020, segons dades de les Nacions Unides. Una xifra que se suma als 22.653 morts des de 2014 mentre intentaven arribar a la Unió Europea fugint de la guerra, la persecució, els desastres naturals i la falta d’oportunitats. 

La paradoxa és que els fluxos migratoris a través d’aquest mar de poetes s’han desplomat des de 2015, quan més d’un milió de persones van arribar a les costes europees (davant les 95.000 de 2020), però l’índex de mortalitat s’ha duplicat. Concretament en la ruta des de Líbia a Itàlia, la més utilitzada. Un desenllaç que s’explica per les polítiques comunitàries i dels seus estats membres. Operacions com Sofia o Tritó, coordinades per l’Agència Europea de Fronteres i Guardacostes (Frontex) per vigilar les fronteres i limitar la immigració, van servir també per rescatar més de 300.000 persones al Mediterrani central, segons dades de Frontex. 

Però han sigut desmantellades i reemplaçades per la primera missió sense atribucions explícites per al rescat, exclusivament centrada en tasques policials. Dit d’una altra manera, Europa es renta les mans i mira a un altre costat mentre nens, dones i homes s’ofeguen en els seus dominis. «La veritable tragèdia de tanta mort i patiment en la ruta del Mediterrani central és que són evitables», va dir al març l’alta comissionada de l’ONU per als Drets Humans, Michelle Bachelet, després d’acusar el bloc d’«indiferència letal».

Externalització del control de fronteres

Des del 2014, Brussel·les s’ha dedicat progressivament a externalitzar el control de les seves fronteres deixant el treball brut a una miríada de règims autoritaris africans com Níger, estats fallits com Líbia o països de dubtós pedigrí democràtic als Balcans i Turquia. Finança centres de detenció i promou l’enduriment de les lleis migratòries en una vintena de països, segons ha documentat el Transnational Institute. I tot això mentre continua donant lliçons sobre els drets humans al món. 

Especialment sagnants són els seus acords amb Líbia, un regne de taifes on diferents milícies i cabdills es reparteixen el control del país. Itàlia i la UE equipen i formen els seus guardacostes, de manera que el país transalpí ha pogut reduir dràsticament els efectius que destinava a les operacions de recerca i rescat al Mediterrani des que va entrar la ultradreta al seu Govern el 2019. El problema és que els migrants interceptats pels guardacostes libis pateixen tota classe de vexacions, degudament documentades per l’ONU, als centres d’internament. 

Terror a Líbia

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Des de tortura fins a abusos sexuals, explotació laboral i desaparicions forçoses. I a les autoritats europees sembla que no els importa res mentre les víctimes siguin musulmanes o negres, gairebé totes les que passen per allà. L’any passat, 10.532 immigrants (gairebé 2.000 més que el 2019) van ser reportats a Líbia després de ser interceptats al Mediterrani per les seves patrulles. 

I entremig queden les oenagés, les úniques que es dediquen totalment a prevenir el drama en un entorn creixentment hostil, després d’haver sigut criminalitzades per molts països europeus de la conca mediterrània, que les acusen de promoure l’efecte crida. Oenagés com Open Arms, que aquest dijous està d’enhorabona. L’avaria de l’Astral ha sigut reparada i, si res canvia, partirà en les pròximes hores cap al Mediterrani central.