Eleccions a Xile: Boric, un mil·lennista al Palau de la Moneda

«Vinc de lluny, gairebé tocant l’Antàrtica». Aquesta llunyania dels centres de poder va donar a Gabriel Boric l’avantatge del desconegut i subestimat. Va néixer a Punta Arenas, l’extrem austral xilè, a uns 3.000 quilòmetres al sud de Santiago, l’11 de febrer de 1986, ni més ni menys que l’any més dur de la confrontació amb la dictadura del general Augusto Pinochet. És, per tant, un producte de la transició i d’una època de ruptures. El primer president mil·lennista, combatiu i il·lustrat. Pot glossar els poetes Nicanor Parra i Vicente Huidobro o fer-se des de l’escenari un selfie amb la multitud a les espatlles, la nit de la seva consagració electoral.

De mare nascuda a Badalona i casat amb la militant feminista Irina Karamanos, Boric va néixer en una llar on predominava l’ideari de la Democràcia Cristiana. Li va tocar, com a molts, posar en escena una constant de Xile després dels primers 20 anys de transició democràtica: el conflicte generacional. Els fills van reclamar als pares no només què havien fet durant els anys de plom. El retret també es va relacionar amb els límits que s’havia autoimposat la Concertació per governar un país la matriu del qual havia sigut forjada amb codi de ferro pel pinochetisme. Els joves com Boric no havien viscut la dictadura i per això s’irritaven amb els «autocomplaents» i «flagel·lants», com s’anomenava els sectors al Govern, que justificaven la moderació amb l’objecte del creixement econòmic. Els joves van voler imprimir a la política una altra velocitat.  Boric es va educar políticament en les protestes estudiantils que va enfrontar primer Michelle Bachelet –l’anomenada ‘revolució pingüina’–, i les posteriors mobilitzacions del sector que van posar el 2011 contra les cordes el primer Govern de Sebastián Piñera.

Però va ser el 2012 quan va tenir visibilitat al guanyar la conducció de la Federació d’Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) a la comunista Camila Vallejo, un dels principals rostres de la protesta. No seria la primera vegada que derrotaria aquest partit: de fet, va vèncer en les primàries de juliol passat contra el favorit, Daniel Jadue, i es va quedar amb el lideratge de l’esquerra.

El Congrés i el carrer

Havia entrat a la Cambra de Diputats el 2014 com a part de l’oposició des de l’esquerra al segon Govern de Bachelet que es nucleava al Front Ampli. Alguns integrants d’aquest espai heterogeni, entre ells el mateix Boric, van saber llavors veure amb simpatia els inicis de Podem a Espanya. Ho consideraven una alternativa al bipartidisme.

L’esclat social del novembre del 2019 va suposar una ruptura històrica a Xile. L’elit governant i els partits tradicionals van perdre legitimitat. Als carrers va irrompre un nou subjecte polític que ja no tenia afecció amb el passat institucional. Boric, com molts dirigents de la seva edat, va observar amb simpatia la insurrecció. A diferència de molts companys de ruta, va considerar que el malestar havia de ser canalitzat institucionalment i, per això, contra l’opinió dominant de l’esquerra, va apostar a favor d’una Assemblea Constituent que pogués canviar el rostre a un país desigual i cansat. El temps li va donar la raó i li va permetre construir la seva candidatura quan pocs creien en les seves possibilitats.

L’ensopegada en la primera volta l’ha obligat a moderar el seu programa. Boric va saber entendre el dilema històric. Abans que res, no podia guanyar la ultradreta. Va rebre el recolzament dels líders de la Concertació. A la seva manera, en aquest gest, els «pares» van entendre que no hi havia cap altra alternativa que la de seguir els seus fills. «Em sento hereu d’una llarga trajectòria històrica, els que van buscar la justícia i la protecció de les llibertats, aquesta és la meva gran família que vull veure una altra vegada reunida», va dir.

Aire fresc

Notícies relacionades

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Els aliats faciliten a Ucraïna atacar Rússia amb els seus míssils més enllà de Kursk

Amb Boric, Xile torna a ser una altra vegada un laboratori de l’esquerra llatinoamericana. No és una versió segle XXI de la Unitat Popular, de Salvador Allende. Si bé no renega dels grans noms del passat, es diferencia de manera pronunciada en diversos aspectes programàtics: la qüestió ambiental, el feminisme i, en especial, el tema de les llibertats, la diversitat i els drets humans. Se sent molt per moments més a prop de Greta Thunberg d’aquells que encara tenen ancorada la seva mirada als anys seixanta. Per això ha criticat la repressió a Cuba, Nicaragua i Veneçuela. No en va va dir aquest diumenge: «Ja n’hi ha prou de despotisme il·lustrat, dels que creuen que es pot fer un govern per al poble, però sense el poble».