Diari d’un refugiat afganès a Barcelona: «Aquí estic i això és casa meva ara»

Cinc llits

Vaig passar aquella nit llarguíssima en blanc i l’endemà ens en vam anar a Barcelona. La nostra nova vida va començar a l’arribar a una vella casa. Ens van donar l’habitació més gran ja que érem una família. Estava gairebé buida, tenia tres portes, barrots a les finestres, cinc llits, un parell d’armaris i el terra despullat de ciment. Aquesta seria casa nostra durant els molts mesos venidors. Els dies van passar sense gaire a fer més enllà d’anar de cita en cita. L’únic que em va mantenir en el meu seny i em va donar felicitat va ser la visita dels nostres bons amics i gent de Barcelona. Si no hagués sigut per ells, estic segur que no hauria pogut afrontar la situació. Ens van convidar a casa seva, ens van portar a visitar les vistes de Barcelona. Em vaig adonar que cada dia que passava els meus fills estaven més calmats que l’anterior i que a poc a poc jo també deixava enrere el passat, per difícil que semblés enterrar-lo i seguir endavant.

Vaig començar a acostumar-me a aquesta nova vida al cap d’unes setmanes, tot i que la meva ànima errant se m’escapava i seguia a Kabul. No podia contenir el plor quan pensava en la meva preciosa ciutat, en la família i els amics que havíem deixat enrere. Em sentia paralitzat al pensar-hi i temia que mai recuperaria les ganes de viure. Els nens tenien uns malsons tan espantosos que es despertaven constantment i passàvem les nits consolant-los i dient-los que ja res aquí els podia ferir. La situació dels meus fills i no ser capaç de fer gaire més per ells és el que més em dol. El desastre que va sacsejar l’Afganistan també va separar tràgicament la nostra família. La preocupació constant per estar junts una altra vegada em corroeix l’ànima i em pertorba el cor. L’Afganistan té un sistema de recolzament psicològic natural singular i és el de la família, i la família estesa, que acudeix a ajudar sempre que hi ha una tragèdia. Desitjo i somio sempre amb tornar a ser una família al complet i espero que Espanya, i Barcelona en particular, ens ajudi a mantenir-nos junts. Em faltarà alguna cosa fins que no puguem reunir-nos tots. Els dies i les nits passaran sense pena ni glòria, la meva mirada no farà justícia als bonics paisatges de Catalunya, em sentiré buit i trist.

Orgull i dignitat

Per a les persones refugiades la situació financera és un estrès diari, tediós i preocupant. Ho és per a tothom, ho sé, però és molt més difícil quan no pots treballar i depens del sistema i tens despeses que el sistema no pot assumir perquè està sota la pressió d’atendre cada vegada un nombre més alt de persones. A l’Afganistan teníem una situació econòmica estable. Jo em guanyava bé la vida treballant com a portaveu i responsable de relacions amb els mitjans per a l’Unicef i la meva dona, Nooria Fakhree Aryan, era professora en una universitat privada. Teníem grans esperances en les nostres futures carreres, jo com a periodista i la Nooria com a ginecòloga. Ara em sento desconcertat i em pregunto dia i nit com podrem pagar l’escola bressol, arreglar els uniformes de l’escola o aconseguir els materials de papereria. M’empasso l’orgull i la dignitat i desitjo que un dels nostres bons amics catalans faci un pas al davant per encarregar-se’n. I aquest pensament també és difícil de digerir, perquè soc conscient que també tots tenen la seva pròpia vida i famílies per cuidar i treballen molt per aconseguir cada cèntim.

Els meus bons amics em diuen que pas a pas. És una frase important per a mi. Aquí la utilitza molta gent. I, és cert, a poc a poc la vida ha anat tornant a la normalitat i jo m’he anat sentint cada vegada més ple d’esperança i de ganes de viure. Vaig començar a introduir canvis en la meva vida, començant per l’habitació que ens van donar, que vaig arreglar amb el poc que vaig poder i el poc que em van oferir amics de bon cor. Vaig canviar la disposició dels llits i vaig mirar d’acceptar que allà, en aquell espai, vivíem els quatre. Mai em vaig queixar de la meva situació, m’ho vaig prendre com venia i em vaig convèncer a mi mateix que havia d’oblidar els records de tot el que he perdut –de la meva pròspera vida anterior– si volia mantenir la meva salut mental. Ens vam reorganitzar.

Terra bondadosa

El meu fill de set anys va començar l’escola i jo, un curs de llengua. Estem ocupats en el nostre dia a dia en assumptes legals, noves experiències i reptes que se’ns han presentat pel camí. Ara veig la vida d’una forma diferent i estic content de ser aquí. Els meus fills estan bé i tornen a estar animats, van al parc, van a escola i els veig feliços. Estic agraït a la millor gent del món, la gent de Catalunya, al Govern espanyol, al Parlament català i als meus amics d’aquí. M’aixeco cada dia més fort i amb més esperança en el futur i en els dies que vindran. Espero que després d’aprendre l’idioma pugui tornar a ser periodista, ajudar la gent i tornar a sentir que estem junts amb les nostres famílies. Em sento feliç en una terra bondadosa on el primer és la humanitat i no la religió, el color o l’idioma. Vull dir-ho molt alt i clar. Soc feliç a Barcelona. Sou una gent increïble. Decents, cultes, amables, cortesos i servicials. ¿Què hauríem fet sense vosaltres? Aquí estic i això és casa meva ara. Bones festes a tots i a cadascun de vosaltres. Que aquest Nadal impliqui més felicitat i prosperitat. Espero que els meus fills vegin els Reis Mags per primera vegada.

Notícies relacionades

D’una escola de Kabul a una de Barcelona

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

I acabo amb un poema del meu poeta favorit, Sohrab Sepheri.

«No importa on estigui. El cel sempre és meu. Finestres, idees, aire, amor, terra, tot meu.¿Què passa si de vegades creix la nostàlgia com un bolet?»