D’una escola de Kabul a una de Barcelona

Resideixen en un centre d’ajuda al refugiat ubicat a la part alta de Barcelona mentre es tramita la seva petició d’asil, intentant, cadascun al seu nivell, recompondre el dia a dia. En el cas de l’H., la normalitat ha passat per començar a anar a l’escola. No és senzill, ni per al menor ni per al centre educatiu (que ha sol·licitat explícitament mantenir-se en l’anonimat per preservar la seguretat del menor) preparar un aterratge d’aquestes característiques, però els resultats, de moment, són molt positius i esperançadors.

«El fet que aquest infant, com qualsevol altre en la seva situació, tingui una plaça garantida en el nostre sistema educatiu és molt important», apunten des de la direcció de l’escola on posen èmfasi que «és clau» donar-li un «entorn segur i ordenat». Després de comprovar que el menor té les necessitats bàsiques cobertes fora de l’escola, ha començat el treball inclusiu al centre, el mateix que s’aplica a qualsevol nen vingut de fora, sigui o no refugiat polític.

Anglès

En el cas de l’H., el fet que pugui comunicar-se en anglès ha facilitat molt les coses, tant en la relació amb el nen com amb els seus progenitors. «No és el mateix utilitzar aquest idioma, un dels tres del centre juntament amb el català i el castellà, com, per exemple, l’urdú o l’àrab, com ens trobem en altres ocasions», apunta la direcció, que afegeix: «Ja no són les mateixes barreres». S’està aproximant perfectament al català i castellà –«els aprenen de seguida», diu la responsable de l’escola–.

El pare de l’X. explica els colpidors malsons que tenia el seu fill després d’abandonar de forma traumàtica Kabul. A la retina de tots queden les imatges de milers de persones amuntegades a les portes de l’aeroport intentant anar-se’n del país i com eren colpejades i humiliades pels talibans. Allà hi havia aquesta família.

Ara, està content. Ho confirma la seva família i ho confirmen al centre. «El veiem bé», diuen, amb la puntualització que ha passat poc temps per fer-ne una valoració exhaustiva. A més, la covid no hi ajuda perquè la seva classe ja ha patit dos confinaments. La relació amb els companys, que l’han rebut amb els braços oberts, és bona. «Tenia necessitat d’estar amb altres nens», explica l’educadora, i puntualitza que no s’han donat explicacions sobre la seva condició de refugiat polític perquè no estan preparats encara per assimilar-la.

Estabilitat emocional

Notícies relacionades

Diari d’un refugiat afganès a Barcelona: «Aquí estic i això és casa meva ara»

De Kabul a Barcelona, la fugida de l’infern d’una família afganesa

L’equip educatiu està especialment pendent de l’estabilitat emocional del menor. «Ho han deixat tot enrere, tot és nou, l’idioma, el país, els companys, el menjar...», expliquen des de la direcció, i afegeixen: «Són molts canvis per assimilar». Per això consideren fonamental no córrer, donar temps al nen per mastegar la nova realitat vital. L’associació de pares té també un paper fonamental en la integració, perquè ha d’arribar a altres qüestions com les activitats extraescolars, les colònies...

Les escoles de Barcelona, segons dades facilitades pel Consorci d’Educació de Barcelona, allotgen en aquests moments poc més de 39.000 alumnes vinguts de fora de gairebé un centenar de nacionalitats. Predominen els estudiants xinesos (3.700 alumnes), pakistanesos (3.085) i marroquins (2.715), que encapçalen una llista tancada pel Sudan, Uganda i Togo, amb un alumne de cada una d’aquestes tres últimes nacionalitats.