La premsa mexicana, sota les bales

El 2021, set periodistes van ser assassinats, segons documenta Artículo 19, una organització defensora de la llibertat d’expressió. Des de 2000 han documentat 148 homicidis i el 99% d’ells es mantenen impunes. Però les bales no apaivaguen totes les veus, no aturen el bolígraf ni paren les impremtes. A l’aguait del crim organitzat i de l’Estat, centenars de comunicadors surten als carrers a continuar reportant la violenta realitat que assetja les seves localitats. 

«Surts a treballar sent conscient del perill que és fer periodisme en una ciutat violenta», explica per telèfon Alejandro Arturo Villa, periodista d’investigació de la revista setmanal Zeta, a Tijuana. «El risc augmenta quan el treball que fas està enfocat en temes de seguretat i l’altre és la investigació de la corrupció», afirma. Tijuana, situat a la frontera nord, al costat de la ciutat de San Diego, va ser un dels municipis més violents del país l’any passat, amb gairebé 2.000 assassinats. Aquest any ja es comptabilitzen 139 crims.

Sense protecció de l’Estat

A Margarito Martínez, de 49 anys, el van assassinar a l’entrada de casa seva a meitats de gener. Feia més d’una dècada que el fotoreporter retratava la violència de la seva ciutat. Es movia entre turons i barris perillosos. Treballava per a més de 15 mitjans. «No feia investigació, no donava noms, no donava cap detall. Ell estava en risc perquè arribava als fets de vegades abans que els policies o que les ambulàncies i va viure molts enfrontaments», narra el seu company Villa.

Martínez havia sol·licitat l’ajuda del Mecanisme de Protecció per a Periodistes que atorga el Govern mexicà després de ser assenyalat per un bloguer de pertànyer a un grup armat mentre realitzava una cobertura. «Patia el risc que el confonguessin amb un falcó [persona que vigila per al crim organitzat] i al final el van assassinar», comenta Villa. No obstant, la protecció de l’Estat, que atorga eines que van des d’un botó de pànic fins a guardaespatlles, no va arribar a temps. 

«El mecanisme és insuficient per a la quantitat de persones que necessiten protecció», afirma Paula Saucedo, oficial del programa de Protecció i Defensa d’Artículo 19, en una conversa telefònica. «Té un enfocament reactiu, no preventiu. S’ha d’haver patit alguna agressió o alguna amenaça per poder ser-ne persona beneficiària». Un altre problema d’aquest protocol, que acull uns 700 periodistes, és que funciona en ocasions a través dels ressorts de seguretat dels governs locals, els culpables de les agressions en gairebé la meitat dels casos. Només el 2021, Artículo 19 va registrar que prop d’un 40% dels crims van ser perpetrats per algun membre de l’Estat. 

Petició de protecció al president

El dia que a Cecilia Solís, de 49 anys, la van enviar a cobrir una manifestació al centre de Cancún (Quintana Roo) per un feminicidi, no tenia idea de com funcionava el Mecanisme de Protecció per a Periodistes i Defensors de Drets Humans, ni que tres mesos després el necessitaria. Aquella tarda de novembre al centre de la ciutat, en qüestió de minuts, tot es va tornar violent. Un grup d’infiltrats va causar destrosses i la policia municipal va respondre disparant contra manifestants i periodistes.

En l’incident van resultar ferits ella i tres companys més. Van portar el cas als tribunals, però no avançava res. Tement-ne represàlies, Solís va fer el mateix que molts reporters, com Lourdes Maldonado: recórrer a les rodes de premsa matutines del president Andrés Manuel López Obrador. Dos mesos després va acudir a la capital a demanar ajuda i protecció. En un primer moment el mandatari la va ignorar. Hi va acudir l’endemà amb una pancarta i alçant la veu. 

La periodista va entrar en el protocol de protecció per a periodistes. No obstant, malgrat que se li va donar un vehicle blindat, càmeres de seguretat per a la casa seva i un botó de pànic, seguia sent assetjada: «Un d’aquells dies, la meva filla, que viu amb mi, va treure a passejar al gos i quan es va dirigir al parc des d’un vehicle li van començar a fer fotografies», detalla. 

Protocol ineficaç

Des d’aleshores, Solís ha estat pressionant perquè li donin seguiment al seu cas. «Em van assignar quatre escortes, però els incidents van continuar. Un dia estàvem a la platja i es van parar com 20 agents de la policia municipal a revisar-nos a mi i als meus guaruras [guardaespatlles]». Ella es considera afortunada de tenir protecció. No obstant, ressalta els problemes que hi ha en el funcionament del protocol: «No investiguen a fons les problemàtiques i estem davant un risc real. A més, tot és via digital o per telèfon. Sempre hi ha aquesta falta de contacte, l’he sentit i quedem desprotegits». 

Lourdes Maldonado tenia 67 anys. Havia rebut amenaces i agressions. Va arribar a demanar protecció al president de Mèxic en una roda de premsa el 2019; no obstant, va ser assassinada el 23 de gener, pocs dies després que Margarito Martínez a la mateixa ciutat. Andrés Manuel López Obrador, en la roda de premsa matutina l’endemà, va demanar «no avançar cap judici» referint-se a l’exgovernador del seu mateix partit, amb qui la periodista tenia un plet. Aquella setmana va carregar contra la premsa. «Són molt pocs els que estan complint amb el noble ofici d’informar», va afirmar. Des de els últims assassinats, Alejandro Arturo Villa ha canviat les seves rutines. «Abans de baixar del cotxe faig un tomb per l’illa, canvio la ruta per on em moc». Com alguns dels seus companys a la redacció, ha sigut amenaçat, però considera que és més important l’impacte del seu treball: «De vegades no em deixa dormir la por que em fa publicar una cosa que sé que implica moltes persones i la repercussió que tindrà el meu reportatge. El que em calma és saber que l’endemà molts funcionaris i delinqüents no podran descansar pensant en el que publicarem».    

Notícies relacionades

RSF alerta de l’increment de periodistes assassinats en països en pau

Un quart periodista és assassinat a Mèxic el 2022