L’infern gelat que condemna els refugiats sirians al Líban

«Tenim tant fred que cremem aquests pneumàtics per estar calents», assenyala la Marie, de la devastada ciutat d’Homs. Però van haver de parar perquè es van adonar que els nens començaven a patir problemes respiratoris amb aquella calor artificial i tòxica. «Fa massa anys que estem aquí», lamenta aquesta dona de mirada encara jove. Des de principi d’any, les baixes temperatures al Líban han castigant durament la seva població més vulnerable. 

Gran part del milió i mig de refugiats sirians que acull el país estan a la vall de la Bekaa, a menys d’una dotzena de quilòmetres de la Síria que els va expulsar. Només les muntanyes, avui tenyides de blanc, els separen del país natal. A aquella banda, la seva casa de veritat. A aquesta, la casa que no és ni senten seva. 

Cremar per entrar en calor

És difícil accedir al camp 072 Judeia al-Assad. La carretera d’accés és amb prou feines un camí de terra. Durant l’hivern sol omplir-se de neu. A l’arribar a aquest lloc apartat del món, a només una hora de Beirut, es pot olorar el rastre dels pneumàtics calcinats. «Cremen llenya, paper, roba vella, plàstics o sabates, el que troben per estar calents», explica George Haffar, coordinador d’aliments de l’oenagé URDA Spain. Unes 300 persones malviuen en 39 tendes. Després de les nevades, moltes s’han esfondrat o pateixen goteres, cosa que inhabilita gran part del ja minúscul espai.

La Nura encara recorda la petita granja de la seva família a Idlib, ara sota control dels opositors sirians. «No vivíem ni bé ni malament. Vivíem. Però els bombardejos ens van forçar a anar-nos-en», rememora amb llàgrimes als ulls. Quan va arribar al camp de Judeia el 2014, no podia esperar que la seva vida empitjoraria. Però el Líban mai va arribar a ser un refugi segur. Ella que mai es va casar per cuidar de la seva germana Kafiya –«té electricitat al cap», diu–, ara també cuida la seva germana gran, la Sida. «Quan es va assabentar que tota la seva família havia mort durant la guerra, es va quedar paralítica», apunta mentre la Sida treu la mà de la manta que li cobreix les cames per saludar.

«¿Com se suposa que hem de viure? No podem treballar», implora. «Jo tinc 60 anys, i la meva germana, 65, i no pot moure’s», afegeix. Les nevades només han sigut un altre episodi en la seva terrible història. Sense possibilitat de guanyar diners, la Nura s’arma de valor cada dia i surt a pidolar trossos de fusta als veïns per escalfar-se. La seva petita tenda està plena de bassals. URDA li ha instal·lat diversos pilars de reforç per subjectar el sostre. «Per llei els sirians tenen prohibit construir res més estable, només poden utilitzar fusta i plàstic», denuncia Haffar.

Debacle econòmica libanesa

Després d’11 anys de guerra, la solució temporal que havien de ser aquestes tendes cau pel seu propi pes. Cada hivern és un recordatori per als sirians que es van quedar a prop del seu país. «La poca gent que treballa ho fa al dia i amb les nevades, els surt més car el transport cap a la feina que el salari que cobraran», explica Haffar. La devaluació de la moneda local ha fet que les 7.000 lliures libaneses que solen guanyar passin d’uns cinc euros a només uns cèntims. Al seu torn, una tona de fusta equival ara a cinc vegades el salari mínim. Costa tres milions de lliures, uns 108 euros al canvi oficial, mentre que el preu de la gasolina s’ha multiplicat per deu en dos anys.

La Nura, la Sida, la Marie, l’Abdel Satar o els seus veïns posen rostres a les xifres. Segons les Nacions Unides, nou de cada deu refugiats sirians al Líban viuen en la pobresa extrema. La debacle econòmica sense precedents que castiga el país mediterrani s’ha estès per tots els estrats de població. «Moltes oenagés van deixar d’ajudar-nos quan va començar la crisi», denuncia l’Abdelsamad al-Omar, representant de les 46 famílies del camp. «Per exemple, fa dos anys que aquests infants no van a l’escola des que una organització internacional va aturar el seu programa educatiu aquí», es queixa.

Morts de fred

Un dilluns qualsevol d’hivern desenes d’infants passegen avorrits pels carrerons que deixen les tendes. Algun inicia una guerra de boles de neu, que provoca les úniques rialles que se senten al camp. Comencen a córrer entremaliats. Esquiven les dones que amb una pala, retiren el gel del terra i els homes que traslladen pneumàtics. Les xancletes que porten als peus no semblen aturar-los la cursa. Es diverteixen aliens al seu desemparament. Això preocupa a les Nacions Unides, que han sol·licitat ajuda urgent a les nacions donants, la generositat de les quals s’ha vist minvada per la pandèmia i el cansament d’una dècada de guerra siriana.

Notícies relacionades

Matrimonis precoços entre les refugiades sirianes al Líban per alleugerir la càrrega econòmica a casa

Una nova Síria al sud de Turquia

Però l’hivern sotja igualment. A Síria, dos nadons han mort de fred aquest primer de febrer en un dels camps al voltant d’Idlib. S’afegeixen a tres nens més que també van morir pel mateix motiu i a un quart que va perdre la vida quan li va col·lapsar el sostre de la tenda a sobre. Al Líban, una mare i els seus tres fills van morir de nit a l’inhalar els gasos tòxics de la crema de carbó per escalfar la seva habitació en un poble del sud. Les explosions a les tendes han provocat cremades en petits i grans.

Les 300.000 lliures libaneses mensuals que ofereix l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats a uns quants no són suficients. Amb prou feines equivalen ara a 14 euros. «No és que no vulguem tornar al nostre país», reconeix l’Abdelsamad, «és que les nostres vides, les nostres cases ja no existeixen». Envoltat dels homes del camp, mostra llargues converses de WhatsApp plenes dels seus vídeos i notes de veu durant la nevada. «Cada any ens enfrontem a la neu i al fred, però abans sempre hi havia algú que l’endemà venia a reconstruir les nostres tendes», rememora. «Ara tots ens han oblidat».