L'accident nuclear de Txernòbil va causar almenys 4.000 víctimes directes i més de 600.000 d'indirectes

En el moment exacte de l’explosió, segons les dades oficials, l’ona expansiva va acabar a l’instant amb la vida d’una trentena de treballadors de la central nuclear. Però més enllà d’aquests, la quantitat de víctimes causades per l’exposició a la radiació a curt, mitjà i llarg termini continua estant a debat. Kate Brown, professora d’Història de la Universitat de Maryland Baltimore County, argumenta que en el seu origen aquest desconeixement va sorgir de la falta d’informació sobre els efectes de la radioactivitat en el cos humà. Per això després de l’accident Txernòbil es va convertir en un “laboratori vivent” per estudiar les seqüeles d’una explosió nuclear.

Els efectes de la radiació

Els primers metges que van arribar al lloc de l’accident no comptaven amb cap protocol sobre com actuar en cas d’exposició a la radiació. Així que, en plena crisi desencadenada per l’explosió, qualsevol malestar patit per una persona exposada a l’ona expansiva era etiquetat sota el conegut com a ‘síndrome de radiació crònica’. Segons recull Brown en els seus estudis, aquest quadre clínic incloïa una gran quantitat de símptomes inespecífics que podien ser malestar general, maldecaps, menor capacitat de treball, pèrdua de gana, somnolència durant el dia, insomni a la nit, sagnia de les genives, amigdalitis i gastritis cròniques i qualsevol trastorn de fetge, ronyons, tiroide i cicles de menstruació.

Més enllà d’aquestes afectacions més immediates, el veritable debat que es va plantejar després de l’incident nuclear va ser fins on arribaven els efectes secundaris de l’exposició a la radiació. Per alguns, les seqüeles del desastre s’havien de limitar a un espai i temps concrets. Les víctimes de Txernòbil, per tant, només eren aquelles que s’havien detectat just després de l’explosió. Per a d’altres, en canvi, la xifra de damnificats també havia d’incloure els que, després de l’accident, havien sigut diagnosticats de patologies comcàncer de tiroide o leucèmia i, a més, a les noves generacions que havien nascut amb malformacions genètiques.

La incògnita de les xifres oficials

Notícies relacionades

Guerra Rússia-Ucraïna: última hora en directe

Així eren els personatges reals de la sèrie 'Chernobyl' d'HBO

Les xifres oficials proporcionades per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), en un informe publicat 20 anys després de l’explosió, apunten a unes 4.000 víctimes directes i a més de 600.000 afectats indirectes que podrien desenvolupar afectacions al llarg de la seva vida. Entre aquests destaquen els diagnòstics de càncers poc comuns (com és el cas d’aquells que afecten la boca, el coll, l’esòfag, l’estómac i l’aparell gastrointestinal), les afectacions cròniques a l’aparell respiratori (amb malalties com asma, bronquitis i pneumònia), problemes en la salut reproductiva (disminució de fertilitat tant en homes com en dones). A tot això caldria sumar-hi els problemes mentals detectats en la població, com els símptomes d’estrès persistents, la depressió, l’ansietat i les afectacions psicosomàtiques.

Olga Kutxinskaia, experta en anàlisi del discurs, qüestiona a ‘La política de la invisibilidad’fins a quin punt aquestes xifres poden descriure la magnitud real de la catàstrofe. Les investigacions més crítiques sobre com s’ha construït la història d’aquest accident nuclear apunten que les estadístiques i les xifres oficials d’afectats xoquen amb la realitat dels territoris que, avui dia, continuen patint les seqüeles de la radiació. En aquest sentit, Kutxinskaia conclou que el problema no és que es continuï parlant de les conseqüències d’aquest accident nuclear, sinó que es faci de manera acrítica sense qüestionar fins a quin punt és necessari continuar investigant sobre aquest. El capítol de la història de Txernòbil, per tant, podria necessitar ser reescrit.