Aquests són els altres territoris que Rússia reconeix com a propis o independents

Mentre Rússia ha fet una crida a altres països per «seguir el seu exemple» i reconèixer la independència de Donetsk i Lugansk, la decisió de Putin ha agreujat la tensió amb Occident, que s’afanya a decidir els passos a seguir. Aquest dimarts, els països de la Unió Europea exploraran les mesures correctives a Moscou i el primer ministre britànic, Boris Johnson, anunciarà les sancions imposades. Així mateix, els EUA prohibiran noves inversions, comerç i finançament per part de ciutadans nord-americans a les dues regions.

D’altra banda, el Govern d’Ucraïna afirma que continua considerant les regions de Donetsk i Lugansk part del seu territori i ha exigit la paralització immediata del gasoducte Nord Stream 2 –que uneix Rússia i Alemanya– com a resposta a la declaració de Moscou. Després d’això, el canceller alemany, Olaf Scholz, ha anunciat el bloqueig de la certificació del gasoducte.

La decisió de Putin de reconèixer la independència de les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk no és la primera mesura d’aquesta magnitud que pren Rússia i, en els últims anys, el país ha optat per aquesta via en altres ocasions.

Similar a Abkhàzia i Ossètia del Sud

De fet, el moviment de Putin recorda la situació amb Abkhàzia i Ossètia del Sud –regions separatistes situades al nord de Geòrgia, a la frontera amb Rússia. Després de la desintegració de l’URSS, totes dues van rebutjar integrar-se a Geòrgia i van proclamar la seva autonomia, que no va ser acceptada pel país georgià. El 8 d’agost del 2008, els militars russos van entrar a Ossètia del Sud per protegir la seva base de soldats de pau desplegada a la capital osseta d’un atac de l’Exèrcit georgià, que va intentar fer-se amb el control de la república separatista i recuperar la sobirania. Després de desallotjar les tropes georgianes d’Ossètia, els russos van prendre diverses ciutats clau a Geòrgia. Abans, el país georgià havia manifestat el seu desig d’unir-se a l’OTAN, una situació similar a la viscuda a Ucraïna.

El 26 d’agost del 2008, després de vèncer la breu però cruenta contesa, Rússia va reconèixer la independència d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, cosa que va provocar que Tbilissi trenqués relacions amb Moscou. La independència també va ser recolzada per països com Veneçuela, Nicaragua, Nauru i Síria, però ha sigut condemnada majoritàriament per la comunitat internacional. A més, Geòrgia continua sense reconèixer la independència d’aquests territoris –on té el recolzament dels EUA i la UE– i considera que les tropes russes són forces d’ocupació.

El llavors president rus, Dmitri Medvédev, sempre ha defensat la seva decisió d’enviar tropes a Ossètia del Sud en defensa de la població local, que majoritàriament ja ostentava la ciutadania russa. Dilluns Medvédev, que actualment ostenta el càrrec del vicepresident del Consell de Seguretat rus, va insistir que aquest reconeixement va permetre salvar «centenars de milers de vides» de les persones que viuen en aquests territoris i va assegurar que Moscou sap com fer front a les «pressions» d’Occident, en al·lusió a les possibles sancions de la comunitat internacional a Rússia.

Annexió de Crimea

L’any 2014 Rússia va donar un pas més amb Crimea, un lloc clau, ja que Moscou hi té la seva base naval principal al mar Negre. El 18 de març d’aquell any, Putin, els líders de la república de Crimea, Serguei Aksiónov  i Vladímir Konstantínov, i l’alcalde de Sebastópol, Anatoli Txali, van firmar al palau del Kremlin el tractat pel qual s’annexionava aquests dos últims territoris a la Federació Russa.

Crimea va ser una conquesta de Caterina de Rússia al segle XIX, guanyada a l’imperi otomà. La península va acabar dins de les fronteres d’Ucraïna el 1954, després que el dirigent de la Unió Soviètica Nikita Krustxev la regalés quan tots formaven part de l’URSS. En el seu discurs després de l’annexió de 2014, Putin va criticar el «robatori a Rússia» i va afirmar que el país «no podia abandonar» els crimeans després del «cop d’Estat» a Ucraïna, en al·lusió a la revolució de Maidan. Aquestes protestes van conduir a la caiguda del Govern del president electe, Víktor Ianukóvitx, que era prorús, i van acabar amb un govern ucraïnès prooccidental.

Després de la decisió de Putin, la comunitat internacional va imposar sancions contra Rússia i no va reconèixer l’annexió de Crimea, moviments similars als que estan tenint lloc en l’actualitat.

Feble alto el foc a Donetsk i Lugansk

Quant a Donetsk i Lugansk, situades a l’est d’Ucraïna, a la regió del Donbass, les autoproclamades repúbliques independents estan sota el control de milícies separatistes que compten amb el recolzament polític i militar rus des de l’any 2014, quan va esclatar la Guerra Civil. L’any 2015, amb els Acords de Minsk –firmats entre Ucraïna i Rússia i amb la mediació de França i Alemanya– es va arribar a un feble alto el foc, tot i que la treva s’ha trencat diverses vegades.

Notícies relacionades

Putin reconeix com a independents els territoris separatistes prorussos d’Ucraïna i hi envia tropes

Guerra Rússia-Ucraïna: última hora en directe

De fet, aquest dimarts, les Forces Armades d’Ucraïna han acusat les forces rebels que controlen les ciutats de cometre desenes de violacions de l’alto el foc en les últimes 24 hores i han assegurat que dos militars han mort, mentre que 12 més han resultat ferits. D’altra banda, les autoritats de l’autoproclamada República Popular de Donetsk han denunciat la mort de tres civils per una explosió causada per «sabotejadors ucraïnesos» en una carretera que connecta Donetsk amb Gorlovka.

Amb la declaració d’independència de Donetsk i Lugansk per part de Rússia, els Acords de Minsk han quedat en paper mullat.