Vides parades sota terra a Ucraïna

L’Olga sembla que té menys de 40 anys i porta el mateix vestit que duia posat el matí que va prendre la decisió de fugir de Txerníhiv, una de les ciutats al primer front de batalla per la seva proximitat amb la frontera russa. Està apinyada en un grup d’unes quaranta persones entre adults i nens de diferents edats, amics de tota la vida i col·legues de feina que van decidir emprendre la ruta fa unes hores i que han arribat fins aquí perquè no trobaven lloc en altres hotels. I vol que se sàpiga. «Txerníhiv està defensant Kíev des de la primera línia; els nostres resisteixen, però la nostra ciutat està sent arrasada. Han atacat barris de civils i fins i tot una escola bressol», afirma, davant d’una de les velles taules marrons i rectangulars del búnquer improvisat.

«Sota les bombes»

«No volíem marxar, però vam prendre la decisió de posar fora de perill els nostres fills», continua la dona, mestra de professió. «Nosaltres vam poder viatjar perquè vam aconseguir seient a l’automòbil d’uns amics, però els meus pares, que tampoc tenen cotxe, no han pogut i segueixen allà, sota les bombes», afegeix, amb la veu entretallada, quan de sobte es distreu amb la cridòria d’un altre grup. 

És el de la kievita Maixa, que ha baixat al refugi una tela de punt i que, mentre les sirenes continuen sonant, juga amb quatre persones més al ‘durak’, un joc de cartes rus d’atac i defensa, popular des de l’època soviètica. «¿Qui està guanyant? ¡Ningú! No volem que guanyi ningú. Només volem pau», diu mentre esclata a riure quan mira les cartes que té a la mà. «Ohhhh. ¡He perdut! ¿Per què sempre acabo perdent?», es pregunta finalment. «Nosaltres no tenim gairebé res, ni un cotxe. Per això ens hem quedat encallats aquí, els autobusos ja no passen. Però què hi farem, almenys així passem el temps», explica.

No obstant, a la Tatiana (nom inventat per motius de seguretat), una nena de 8 anys, l’escena no li fa gràcia perquè ha baixat al búnquer amb la seva llibreta de dibuix i uns fulls en blanc perquè vol que els presents l’ensenyin a escriure en anglès. «¿Com es diu ‘privet, zavut Tatiana’?», pregunta en rus. «Això, això. Vull saber com es diu ‘hola, em dic Tatiana’», insisteix la nena, armada amb un llapis i un somriure d’orella a orella. «Et regalo un dibuix si m’ho dius», fa xantatge, però la mare, Irina, intervé i li demana que no insisteixi gaire. «Des que va començar la guerra ja no va a l’escola i troba a faltar els seus amics», justifica, mentre la Tatiana aprofita l’atenció que li donen per ensenyar la fotografia de la seva millor amiga que té al mòbil de la seva mare.  

Sostre sota el qual dormir

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Cuba, el gran èxode

La Irina (també és un nom fictici), la gestora de l’allotjament –al costat de la seva mare, el seu marit i el seu cunyat–, és un dels àngels del lloc. Es passa els dies esperant els que arriben des de diferents llocs del país i donar-los no només un sostre sota el qual dormir, sinó també un somriure, un cafè calent i refugi. «Fem el que podem. El problema és que estem tenint dificultats per proveir-nos de menjar», explica i enumera els ingredients dels plats de l’últim menú del dia, que semblen una gastronomia de guerra perquè és a base de patates, pastanaga i poc més.

Alleujats pel pas del temps, un grupuscle decideix que és el moment de sortir del refugi i s’encamina, guiat per un dels amfitrions, cap a una escala que porta al pis superior. Però l’alleujament dura poc. «Ha arribat un automòbil, és millor quedar-se a baix una estona més», diu algú. La massa humana fa marxa enrere mentre un dels nens joguineja, vestit amb roba d’esquiar, amb un cocker spaniel negre que no para de moure’s i remenar la cua. D’altres esbufeguen, afligits, i algun altre reflexiona. «Són gent rara, aquests russos; tenen un país enorme i encara volen trossos d’altres països».