Afectada per la guerra Rússia-Ucraïna
Així és Zaporíjia: totes les claus de la central nuclear més gran d’Europa
La guerra entre Ucraïna i Rússia ha arribat divendres a la central nuclear de Zaporíjia, la més gran d’Europa, i ha fet disparar el temor d’una immensa catàstrofe. A continuació, alguns fets sobre les instal·lacions i els nivells de radioactivitat als seus voltants:
La central nuclear de Zaporíjia s’ubica al sud d’Ucraïna, a la vora del riu Dniéper, a uns 525 km de Txernòbil. Es tracta de la central nuclear més gran d’Europa, amb una capacitat total de gairebé 6.000 megawatts, suficient per proveir uns quatre milions de llars. En temps normals, la planta produïa una cinquena part de l’electricitat del país i gairebé la meitat de la seva energia nuclear.
La construcció del primer reactor va començar el 1979 i l’últim es va posar en marxa el 1995. En total compta amb sis reactors VVER-1000 de concepció soviètica. Aquests reactors disposen d’una durada d’entre 40 i 60 anys, o fins i tot més gràcies a l’avenç tecnològic.
Les autoritats ucraïneses han assegurat aquest divendres que projectils russos han provocat un incendi en un edifici dedicat a la formació i en un laboratori. Després d’hores d’incertesa, el lloc ha estat assegurat i els reactors «s’han aturat amb total seguretat», segons responsables nord-americans.
La concepció d’aquests reactors d’aigua pressuritzada, considerats entre els més segurs, procedeix dels utilitzats en submarins nuclears i difereix dels de Txernòbil, controlats amb grafit i inicialment concebuts per produir plutoni en comptes d’electricitat. Els VVER-1000 de Zaporíjia estan alimentats de combustible enriquit en isòtop fisible Urani-235.
Funcionen gràcies al vapor escalfat al nucli, però, contràriament als altres reactors, el vapor contaminat per la radiació no s’utilitza per fer girar les turbines, sinó per escalfar un altre circuit de vapor no contaminat que s’encarrega de generar aquest moviment.
Aquesta tècnica permet conservar un nivell de radioactivitat relativament baix per als empleats de la central.
La radiació natural a la zona és actualment d’0,1 microsieverts per hora, segons l’explotador de la central, un nivell inferior a la mitjana mundial i molt inferior al d’un vol amb avió o d’una radiografia. Durant la catàstrofe de Txernòbil el 1986, el nivell de radioactivitat va arribar als 300 sieverts per hora, milions de vegades més.
Després de l’annexió de Crimea per part de Moscou i l’esclat de la guerra amb separatistes prorussos a l’est el 2014, Kíev va desenvolupar protocols de seguretat per a la protecció física de les instal·lacions nuclears del país, que disposa de 15 reactors en quatre plantes diferents.
Aquestes millores van implicar inspeccions regulars, una avaluació de la seva vulnerabilitat i la posada en marxa de sistemes de control automatitzat de dades. També van reforçar la defensa aèria sobre Zaporíjia.
