A la guerra amb nervis i kalaixnikovs: civils armats s’organitzen per resistir a Ucraïna

El coronel Alexsandr, cap de l’Administració Militar Regional d’Obúkhiv, que abans de la guerra era polític i tenia un lloc a l’administració pública, està al càrrec d’aquestes autodefenses regionals de civils armats que es diuen a si mateixes Unitats Territorials de Defensa. Aquestes unitats també operen en altres parts del país. És un home alt i de veu calmada, a qui tots els presents obeeixen i pocs posen en dubte, i el primer que pregunta –quan finalment aconseguim que un dels seus subordinats ens organitzi una trobada– és quant durarà la conversa.

«¿Sap?, no puc quedar-me gaire estona al mateix lloc per qüestions de seguretat», diu, envoltat per quatre milicians de diferents edats, abans d’afegir que tampoc vol que escriguem el seu cognom. «No, no tinc por de morir. Som homes i farem tot el possible per defensar el nostre país», aclareix després amb veu monòtona i cansada. Mentrestant, una filera d’automòbils avança lentament per un dels tants punts de control que hi ha a les entrades i sortides d’Obúkhiv, poble situat a 43 quilòmetres de la capital.

«Contra tot Europa»

Segons el coronel, la guerra de Rússia no només és contra Ucraïna, sinó contra tot Europa», «que quedi clar». Explica que ells ara són aquesta rereguarda que ha de garantir l’ordre públic a la regió i ajudar a protegir els llocs estratègics que hi ha als voltants, com la pròxima central de paper i la planta elèctrica regional. «¿Dormir? Dormir és de febles i nosaltres estem en guerra», assegura, quan de sobte els ulls se li van a una alerta que li acaba d’arribar al telèfon i un milicià aprofita el moment per cridar «slava Ukraina», l’expressió nacionalista amb la qual cada vegada més els ucraïnesos se saluden entre si.

L’home, que és al costat d’un altre que té un llançagranades a la mà i parla un millor anglès que el coronel, explica llavors que a causa de la situació també s’ha establert una espècie de manual per als interrogatoris a les persones que volen entrar i sortir de la ciutat. «Això inclou demanar a aquells que arriben que pronunciïn ‘palianiza’», que significa ‘pa’ en ucraïnès. Segons ells, els russos no la saben pronunciar correctament. «Ni els russos ni els estrangers», acaba dient rient, mentre un altre milicià, menys amistós i que es presenta com el ‘xèrif’, observa amb sospita els estrangers. «¿No estarà retransmetent aquestes imatges per satèl·lit, veritat?», interroga, arrufant les celles i repetint dues vegades la pregunta.

Notícies relacionades

¿Per què Rússia vol envair Ucraïna? El conflicte en 5 claus

La Xina no és la bala de plata russa contra les sancions

No són els únics que els esdeveniments de l’última setmana han fet que la vida d’abans sigui irreconeixible. Andrei, que fa pocs dies era inspector d’impostos i vivia amb la família, és un un altre dels que s’han allistat. Des d’aleshores passa els dies dormint en un hotel, despertant-se a les sis del matí i fent torns de fins a 14 hores als ‘checkpoints’. Allà la seva tasca és controlar que la resta faci bé la seva feina. A les nits amenitza el neguit amb l’alcohol que aconsegueix al poble i xerrant amb les noies amb qui es creua.

Conflicte psicològic

El que més afligit el té és el conflicte psicològic que la guerra li està provocant. «¿Quin és el problema? Volen matar-me a mi, a la meva família, als meus amics, i ens volen desposseir d’una part important del meu país», explica. «Però també és cert que això és molt dur per a mi. El meu pare va néixer a Rússia; la meva mare, a Bielorússia. I conec molta gent a Rússia, gent bona. És [el president rus, Vladímir] Putin qui vol la guerra», afegeix. «Que trist, ¿veritat?».