Refugiats de «primera i de segona» a Polònia

«Propaganda». Aquesta paraula, gairebé universal, és la més repetida pels polonesos quan se’ls suggereix que el seu país ha sigut selectiu a l’hora d’acollir refugiats. Perquè, si bé és cert que ara estan sent exemplars rebent els ucraïnesos que fugen de la guerra, Polònia ha estat en el punt de mira mundial durant les altres recents crisis migratòries.

No van acollir sirians, ni iraquians ni afganesos durant els successius conflictes bèl·lics en aquests territoris. Ara, no obstant, s’ha convertit en el país principal d’acollida dels refugiats ucraïnesos. De l’1,5 milions de desplaçats per la invasió de Rússia, gairebé 900.000 han fugit a Polònia, segons l’última dada oferta diumenge per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats.

El que està passant visibilitza, segons els experts, la «doble vara de mesurar» del Govern de Polònia, que és el país que més ferri s’ha mostrat en les seves polítiques antiimmigratòries en l’última dècada de tots els que formen l’anomenat Grup de Visegrad (Polònia, Hongria, Eslovàquia i República Txeca).

Així, mentre l’Executiu polonès de l’ultraconservador Andrzej Duda construeix un mur de cinc metres d’alt al nord del país, a la frontera amb Bielorússia, per evitar l’entrada de refugiats sirians, iraquians i afganesos, l’obertura de fronteres a l’est és total per als ucraïnesos que fugen de la guerra.

A la defensiva

La situació de la política migratòria del país és una pregunta recurrent entre els mitjans de comunicació que cobreixen l’actualitat fronterera de la invasió d’Ucraïna. Els polonesos contesten a la defensiva. Algun arrufa les celles. Un altre estén el braç mostrant la quantitat de compatriotes que hi ha a la frontera esperant ucraïnesos que fugen. La majoria, gairebé com un mantra, repeteixen la paraula: «Propaganda».

D’altres destaquen que no és qüestió de raça o confessió: «Aquí han entrat persones negres aquests dies. Diuen els mitjans que els tornen a la frontera, però no és veritat. Hi ha fotos i vídeos a les xarxes, busca’ls», sentencia un polonès, visiblement molest, que no vol donar el seu nom, a la frontera nord amb Ucraïna.

«Som el país que més ucraïnesos està acollint», es justifica per la seva banda el Tadeusz, un informàtic de Lublin que s’emporta a casa amb la furgoneta dues dones adultes i dues criatures de menys de 10 anys procedents del país veí. ¿Per què no sirians o afganesos?: «Estan molt lluny. Els haurien d’acollir als països que són a prop, ¿no creus?», remata des de la frontera de Dorohusk, el pas fronterer més al nord entre Ucraïna i Polònia.

Doble vara de mesurar

Per l’expert en Migracions Gonzalo Fanjul, no obstant, el que la guerra a Ucraïna està visibilitzant és la «doble vara de mesurar» en la política de refugiats de Polònia i Hongria, on s’evidencia «la discriminació depenent del país de procedència».

«Es parla que en alguns punts de la frontera s’estan fent fins i tot dues cues, una per a ucraïnesos i una altra per a estudiants africans, afganesos o asiàtics», assenyala el director de recerca de la Fundación porCausa. «El que passa mostra que hi ha refugiats de primera i de segona, uns que sí que estan subjectes a la protecció internacional i d’altres que no», afirma.

L’últim exemple d’aquest fet, diu, es va viure a mitjans de l’any passat, quan es va desencadenar una greu crisi migratòria entre Bielorússia i Polònia, amb milers d’immigrants afganesos amuntegats a la frontera del primer país esperant creuar al segon.

Això es produïa després que el maig del 2021 la Unió Europea sancionés Bielorússia per forçar l’aterratge a Minsk, la capital del país, d’un avió de Ryanair en què viatjava Roman Protassévitx, un periodista crític del règim del president, Aleksandr Lukaixenko.

El que és el principal aliat de Vladímir Putin en aquesta invasió d’Ucraïna –permetent el pas de les forces russes pel seu país, per exemple– va respondre aixecant la mà en el control de la immigració.

Més seguretat a la frontera

Com a resposta, per fer front a la probable entrada massiva d’immigrants, el Govern polonès va reforçar la seguretat a la frontera i va aprovar aixecar un mur amb un cost que ascendeix a 360 milions d’euros i que va començar a construir-se a finals del 2021.

«Polònia ha fet un obstruccionisme obert i declarat a l’asil de la població que es desplaça des de l’Iraq, l’Afganistan o Síria, i que arribava per la ruta dels Balcans», recorda Fanjul. Una cosa que no ha passat en aquest cas amb els seus veïns ucraïnesos.

Per Alicia G. Rodríguez-Marín, experta en Migracions d’El Orden Mundial, mitjà d’anàlisi internacional, Polònia, que sempre s’ha mostrat contrària dins de la UE a repartir per quotes el nombre de refugiats, té una política diferent en aquest procés perquè «hi ha certa retòrica que considera els refugiats ucraïnesos part de l’entitat europea», malgrat que el seu país no forma part dels 27 de la Unió [aquest dilluns, Brussel·les va fer el primer pas perquè Moldàvia, Geòrgia i Ucraïna en siguin estats membres, però pot tardar a fer-se efectiu una dècada].

A més, precisa l’experta, es dona la circumstància que és un país «estrictament veí». «Quan no són europeus i no obeeixen a aquesta entitat blanca i cristiana, la política és una altra», afirma l’experta en Migracions.

Migracions laborals

Ruth Ferrero, professora de Ciència Política a la Universitat Complutense de Madrid i investigadora de l’Institut d’Estudis Internacionals, es mostra en aquesta mateixa línia i situa com a clau l’«origen concret» dels refugiats, i com aquesta guerra afecta directament Europa, on pot «escalar el conflicte». Cal tenir en compte, a més, que els ucraïnesos «són la força de treball fonamental» per a Polònia o la República Txeca. «Mai han tancat la porta a migracions laborals». De fet, al país polonès ja viuen prop de dos milions d’ucraïnesos. Per això és tan comú a les fronteres veure com les persones que arriben a les estacions de tren són recollides per familiars que ja viuen al país veí.

Segons la professora, hi ha, a més, un aspecte cultural, una cosa així com que els ucraïnesos «són els nostres estrangers». «És pel fet que són eslaus, cristians, i no suposen una amenaça per a la identitat nacional», detalla la professora, que deixa clar que en aquests països del Visegrad «no hi ha immigrafòbia, sinó islamofòbia».

De fet, els immigrants de països àrabs amb prou feines representen en l’actualitat un 1% de la població d’un país governat pel partit ultraconservador Llei i Justícia (PiS). «És un partit amb una naturalesa política que és contrària a la immigració, a qui culpa de molts problemes», afegeix Rodríguez-Marín.

Enfortir la Frontex

La guerra a Ucraïna pot obrir, no obstant, d’acord amb els experts, un altre escenari en el Nou Pacte de Migració i Asil que els membres de la Unió Europea debaten des del setembre del 2020. En l’actualitat, hi ha un «acord unànime» en què s’enforteixin totes les mesures d’«impermeabilització» de les fronteres exteriors.

«Això significa enfortir la Frontex, una cosa en què Polònia i Hongria tenen un gran interès», precisa Fanjul sobre un aspecte del pacte que suscita unanimitat, no com d’altres. Per exemple, al si de la UE, hi ha països, com Espanya o Itàlia, que exigeixen més solidaritat, mentre els Quatre de Visegrad s’hi oposen i demanen més control, i hi ha un tercer grup, en què hi hauria Alemanya, entre d’altres, que advoca per mantenir l’statu quo.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

«El que pot canviar la invasió d’Ucraïna és que els països que estan exposats a aquest moviment migratori canviïn d’opinió i es tornin més solidaris. Polònia i Hongria poden reconsiderar renegociar el Pacte de Dublín si arriben a rebre aquests quatre milions de refugiats ucraïnesos que calcula l’ONU que poden arribar-hi», afirma l’expert de Porcausa, que es mostra preocupat per la rumorologia que comença a instal·lar-se a Brussel·les que situa que els visats que es concedeixin als ucraïnesos «permetran la lliure mobilitat pel territori Schengen».

«¿En quina mesura la UE podria sostenir aquesta diferenciació obscena entre refugiats pel color de pell o la seva religió?», es pregunta.