La ciutat ucraïnesa de Lviv, desbordada per l’allau de desplaçats

Rere el taulell de la recepció, Halina Melnik, la mànager de l’alberg, els veu arribar arrossegant els equipatges, un rere l’altre, a la recerca d’allotjament. Li fan tots la mateixa pregunta. «¿Té lloc per a aquesta nit?», diu. La resposta tampoc canvia. «Ho sento, no n’hi ha», els respon l’Halina, clavant immediatament després els seus ulls negres a terra o al sostre. «Només puc ajudar indicant-li on són els refugis més pròxims, perquè tots els hotels de la ciutat són plens», es justifica, mentre llisca precipitadament els dits sobre la pantalla del telèfon on té la informació.

«De veritat, ho sento molt, voldria ajudar-los, però no hi podem fer més. Ahir a la nit no vam tenir més remei que col·locar uns matalassos a terra per evitar que, amb el fred que fa, una família es quedés a la intempèrie», explica, i afegeix que, per la gran quantitat de desplaçats que han arribat en aquests dies a Lviv, de vegades també falla la cobertura telefònica. «I és que tampoc hi ha apartaments lliures, i els que ho estan, tenen uns preus molt alts», confessa, a l’explicar que en els seus 11 anys d’experiència laboral mai havia vist una cosa semblant. «En temps normals, aquesta és una època de temporada baixa a Lviv», observa. Una recerca ràpida per les pàgines de reserves i diverses trucades confirmen la realitat.

Créixer al ritme de la guerra

La pressió sobre la ciutat de Lviv, l’última gran ciutat ucraïnesa abans de la frontera amb Polònia, ha crescut al ritme de la guerra. Cada matí i cada tarda, desenes de centenars persones descendeixen aquí dels trens i autobusos que procedeixen de les localitats més castigades pel conflicte bèl·lic iniciat pel president rus, Vladímir Putin. Alguns, en els últims dies, hi arriben gràcies al fet que han pogut abandonar la guerra durant les volàtils treves establertes per a les primeres evacuacions de civils –des del districte de Kíev, i la martiritzada Sumi, entre altres ciutats– mitjançant els corredors humanitaris pactats entre Ucraïna i Rússia. D’altres, els que ja fa hores o dies que són a la ciutat, esperen seguir amb el seu viatge cap a la Unió Europea.

És una marea enorme d’éssers humans que recorren els abans calmats carrers d’aquesta ciutat de 700.000 residents, apinyant-se als autobusos urbans, enfilant-se per les ara embussades vies del centre de Lviv. Els protagonistes d’una crisi humanitària que creix cada dia, i ja ha provocat que en dues setmanes fugissin de casa seva més de dos milions d’ucraïnesos, la meitat dels desplaçats per les guerres que van sorgir per l’enfonsament de Iugoslàvia als noranta.

Els locals han modificat la seva vida –almenys de moment– per atendre’ls. Al cor de la ciutat s’hi ha obert un centre d’acolliment per entregar-los un passi temporal de desplaçats interns. En teatres, escoles i oficines públiques s’han improvisat refugis que serveixen de sostre on protegir-se. Una tragèdia que té el seu epicentre precisament a l’estació de trens de Lviv, on els desplaçats s’amunteguen a les andanes, als túnels subterranis i a la plaça que hi ha enfront, on la Creu Roja i altres organitzacions els atenen en tendes de campanya blaves i tenyides pel diluït fum que procedeix de fustes cremades en bidons.

Notícies relacionades

Odessa es fortifica a l’espera de l’assalt amfibi de Rússia

¿Per què Rússia vol envair Ucraïna? El conflicte en 5 claus

Allà s’estén aquest formiguer en forma de files interminables de cares cansades, de nadons amb febre que ploren, joves que han escapat amb els seus germans, dones que viatgen sense els marits, i operadors humanitaris que s’afanyen per atendre tota aquesta marea de desventurats. Els seus relats són escenes de terror. «Ens en vam anar fa tres dies, després que les bombes destrossessin casa meva, a Bila Tserkva [centre]», explica la Viktoria, una mestra de 51 anys, que viatja amb les seves germanes i els seus nebots, l’Angelica, de 19 anys, i l’Ígor, d’un any. «Durant dies ens vam quedar sense electricitat i sense menjar, fins que finalment ens van donar la notícia que havien arribat a un acord per fer un corredor», explica l’Andy, un universitari nigerià que a Ucraïna estudiava Economia gràcies a un programa d’intercanvi. «Volem anar a la frontera amb Romania», diu Artem, de 27 anys i originari de Dnipró.

Però, fins i tot enmig del caos, ningú crida a l’estació de Lviv. El bullici només el trenca, a estones, algun voluntari que comunica amb un altaveu les últimes informacions sobre algun viatge, o per indicar on es pot menjar i beure. Beguda i menjar són gratuïts per als afectats. No podria ser de cap altra manera. L’olor de cafè ja no surt de la cafeteria del costat de l’estació. Està tancada i no atén ningú, ni els locals ni els nouvinguts. Al costat, altres escenes són eloqüents. Un grup de voluntaris que fa una cadena humana en una escala per transportar caixes amb ajuda humanitària, i uns soldats, poc més que adolescents, que es fan fotografies amb la nòvia abans de convertir-se en els únics passatgers que, des d’aquí, van en direcció contrària.