Oskar riu de nou: la nova vida a Barcelona d’un nen refugiat ucraïnès

Abans de convertir-se en refugiada de guerra, Olesia Vinnik era una organitzadora d’esdeveniments a Dniéper, un poble al nord de Kíiv molt pròxim a la frontera amb Bielorússia. «Érem una família jove, amb un nadó petit... la meva vida era perfecta, tenia felicitat total», recorda aquesta mare de 35 anys amb l’ajuda d’una traductora voluntària de la Creu Roja. «Ara només busco tranquil·litat. Estem molt espantats, les coses més importants les hem perdut: la família, la casa, la feina... la nostra vida és allà», prossegueix.

Ho explica després d’un viatge de set dies des de l’est d’Europa fins a la costa mediterrània. «Ja no recordo quan va ser l’última vegada que em vaig poder dutxar», se sincera la mare. Fins que no ha arribat a Barcelona no ha pogut canviar-se de roba. Estava tacada. «Gairebé no dormo, avui s’ha passat tota la nit vomitat a l’autobús», prossegueix. «És que sense el meu marit, i estant jo sola, només em preocupa que ell estigui bé, que no li falti de res. Si vaig sortir d’Ucraïna va ser perquè no vull que la seva vida s’aturi, vull que es continuï desenvolupant», afirma.

Atenció emocional

Atenció emocionalEls voluntaris de la Creu Roja li han donat un cafè i un plàtan. Al seu costat, una mare alleta un nounat. Darrere d’ella, una altra dona dona glopets de suc a una nena paralítica que, amb una cadira de rodes, amb prou feines pot moure els ulls. Són a l’auditori de la Creu Roja, on habitualment es fan conferències i rodes de premsa, excepcionalment convertit en refugi. També va passar el 2018, quan desenes de migrants subsaharians feien nit al local. «Per aquí han passat més de 1.000 persones, però a Catalunya ja són més de 4.300 els refugiats que hem atès», explica Enric Morist, coordinador de la Creu Roja a Catalunya. «La majoria són mares amb fills que arriben molt tocades emocionalment, baixen plorant, amb ansietat... i l’espai de joc per als nens és vital. Quan els nens riuen, les mares es tranquil·litzen», descriu.

L’arribada de refugiats és constant. «Acaba de venir una família que no té ni roba», avisa Katerina Hontxarova, una ucraïnesa assentada a Catalunya que s’ha ofert de voluntària com a traductora. Treballa en una aerolínia russa, fa mesos que està en erto i la seva empresa ja li ha comunicat que el mes que ve estarà acomiadada. «Vaig veure un anunci que la Creu Roja necessitava voluntaris i vaig decidir anar on em necessitaven», explica. «Quan parlo amb ells, se’m posen els pèls de punta. Però intento no sobrepassar-me, si no, no aguantaria», diu Hontxarova.

En hotels o pensions

Notícies relacionades

Josep Borrell: «Rússia vol convertir Ucraïna en la Síria d’Europa»

Ucraïna demana a la UE que reconegui Putin com a criminal de guerra

Molts dels refugiats que han passat pels espais d’acollida de la Creu Roja, especialment en els inicis de l’èxode, han acabat en cases de familiars, amics o coneguts. Però Olesia no coneix ningú. «Vam venir aquí perquè a Varsòvia estàvem dormint en un recinte de congressos on feia un fred terrible, els nens ploraven... vam veure un bus cap a Barcelona i vam pujar-hi», explica. Com ella, 2.800 refugiats estan allotjats en hotels o pensions de Catalunya. Una xifra que creix de forma exponencial. Si fa tres setmanes només el 10% de refugiats necessitava aquest servei, ara són el 50%. «Tenim un acord amb el Ministeri de Migracions i no hi haurà problemes per ampliar aquestes places», tranquil·litza Morist.

No obstant, l’ONG no vol que aquestes famílies es quedin eternament en aquests hotels. «En algun moment hauran de començar la seva nova vida, integrar-se en la societat», adverteix. Una decisió, la d’assentar-se a Catalunya, que Olesia no vol prendre. «Quan acabi la guerra tornaré al meu país, jo aquí no hi tinc res i allà ho tinc tot». Té l’esperança de tornar a abraçar el seu marit en un mes. «No m’imagino cap altra vida que no sigui a Ucraïna».