Els errors de l’OTAN que van donar munició a Putin per envair Ucraïna

És impossible retrocedir en el temps. Res justifica la indiscriminada ofensiva que està destruint un país i sepultant milers de persones innocents. Però moltes veus autoritzades han advertit durant anys que l’expansió de l’OTAN cap a les fronteres russes, amb la integració en el seu organigrama de 14 països excomunistes, acabaria conduint a una nova guerra a Europa. Un procés que va començar precisament quan més ponts estenia Rússia cap als seus veïns europeus en el seu afany per integrar-se a l’economia globalitzada després d’abraçar el capitalisme en la seva versió més ortodoxa. 

«És un error tràgic», va escriure el 1998 George Kennan, l’arquitecte de la política de contenció cap a Moscou que va imperar durant la guerra freda. Poc abans, el Senat nord-americà havia avalat la inclusió a l’Aliança Atlàntica de Polònia, Hongria i la República Txeca, els primers tres països de l’antic Pacte de Varsòvia que es van integrar a l’OTAN. «Crec que els russos hi reaccionaran adversament i afectarà les seves polítiques. No hi ha cap motiu per fer-ho. Ningú està amenaçant ningú», va afegir llavors Kennan. Una cosa semblant havia expressat Strobe Talbott, sotssecretari d’Estat amb Bill Clinton. «Molts russos veuen l’OTAN com un vestigi de la guerra freda, inherentment dirigit contra el seu país. Remarquen que ells van desmantellar la seva aliança militar, el Pacte de Varsòvia, i es pregunten per què occident no fa el mateix». 

Expansió cap a l’est de l’OTAN

L’Aliança va continuar marxant cap a l’est i, com havia vaticinat Kennan, els vents al Kremlin van començar a canviar quan Putin va arribar al poder. L’antic agent del KGB va tornar la nostàlgia per la Gran Rússia al primer pla, assaonada de nacionalisme i un renovat militarisme, mentre presentava l’acostament de l’OTAN a les seves fronteres com una «amenaça existencial» per a Rússia. Fos real o imaginada. «L’OTAN ha posat la primera línia de les seves forces a les nostres fronteres. És una seriosa provocació que redueix el nivell de confiança mútua», va dir durant la Conferència de Seguretat de Munic del 2007. 

Lluny d’escoltar-lo, l’Aliança va fer l’any següent el seu pas en fals més greu, amb unes conseqüències que encara es paguen avui dia. En la cimera de Bucarest l’abril de 2008 va obrir la porta a la integració d’Ucraïna i Geòrgia i «va acordar que aquests països es convertiran en membres de l’OTAN», segons es llegia en el comunicat oficial. Gairebé immediatament, les advertències russes van donar pas a les armes. Aquell mes d’agost Putin va envair Geòrgia per recolzar les autoproclamades repúbliques d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, que van quedar des d’aleshores com dos territoris tap entre Tblissi i la frontera russa. 

Un fanal amb greus conseqüències

Potser el més lamentable de tot és que el pronunciament de Bucarest va ser un fanal, com ha reconegut l’exsecretari general de l’OTAN Javier Solana. «Es va cometre un error en aquella cimera al caure en la temptació de parlar d’una manera que semblava que Ucraïna i Geòrgia entrarien en l’Aliança Atlàntica», va dir recentment en una entrevista a El Periódico de España. Aquell procés d’adhesió, gairebé sempre llarg i complex, no va anar enlloc. Primer, perquè l’expresident ucraïnès, el prorús Víktor Ianukóvitx, el va frenar en sec el 2010. I segon, perquè l’OTAN mai va tenir massa interès per revifar-lo, conscient dels riscos que implicava i de l’extrema dificultat que hauria suposat obtenir el suport unànime dels 30 socis de l’Aliança, com requereixen els seus estatuts. 

Però aquella mala jugada de pòquer va alimentar la paranoia de Putin o, com a mínim, li va servir de pretext per justificar la seva agenda. «Putin vol destruir l’ordre internacional sorgit després del final de la guerra freda. No està satisfet amb l’arquitectura de seguretat europea i va anar deliberadament a la guerra fins i tot sabent que seria complicada i que tindria greus conseqüències», afirma a aquest diari des de Moscou l’analista del Crisi Group, Oleg Ignatov. Les seves demandes als EUA i a l’OTAN en les setmanes que van precedir l’ofensiva deixen poc lloc als dubtes. Entre altres coses, exigia la retirada de les armes i tropes de l’OTAN estacionades als països excomunistes i un compromís que no hi haurà noves ampliacions cap a l’est, incloses Ucraïna i Geòrgia.

Lògicament, reticent a negociar a punta de pistola, l’Aliança li va donar llargues. A això ho va aprofitar Putin per justificar la invasió, ja que va esgrimir, entre altres motius, que Rússia va intentar durant 30, sense èxit, anys negociar amb l’OTAN un acord sobre la seguretat a Europa mentre l’Aliança es continuava expandint cap a l’est. «La maquinària de guerra es continua movent i, repeteixo, s’està acostant a les nostres fronteres», va dir hores abans de l’inici de la invasió.

La neutralitat d’Ucraïna

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Cuba, el gran èxode

I ara un altre cop s’ha tornat a la casella de sortida. Mentre les tropes del Kremlin arrasen les ciutats ucraïneses, es negocia un alto el foc que té en la neutralitat d’Ucraïna el punt central de les demandes russes. És a dir, el seu adeu per sempre a l’OTAN.  

«El 2014, quan Rússia es va annexionar a Crimea, Ucraïna era formalment un estat neutral i no li va servir de res», recorda Ignatov. «El que Moscou entén per neutralitat és el dret a influir i manipular la política interior i exterior ucraïnesa. Això és el que busca». Però aquesta guerra ha canviat moltes coses. Ara s’han trencat uns vincles que abans existien. I és molt discutible aquesta vegada que Kíiv i els seus aliats acceptin una neutralitat que torni a desembocar en un Estat titella al servei del Kremlin.