Russos i ucraïnesos residents a Turquia: una relació enverinada

«El meu fill està ara lluitant en l’Exèrcit, a prop de Lugansk, i no podem tenir contacte amb ell. Cada dia entrem a la web del Ministeri de Defensa ucraïnès, i allà surten tots els noms dels combatents. Si són vius, surt un ‘+’. És molt dur... En els primers dies jo volia anar cap allà, però després em vaig adonar que aquí també puc ajudar, i puc fer-ho més. Soc massa gran per agafar un fusell, però aquí puc ajudar», es repeteix el Iuri, un ciutadà ucraïnès de Khàrkiv que des de fa diversos anys viu a la ciutat d’Antalya, al sud de Turquia.

Quan va començar la invasió russa, el Iuri i la seva família van començar a recollir ajuda humanitària per enviar-la a Ucraïna. En dues setmanes, diu el pare de família, han aconseguit enviar més de 17 tones, recopilades entre tots els ucraïnesos que habiten a la zona. No en són pocs. 

El Iuri, la seva família i els amics que els ajuden aquests dies tenen una feina frenètica. El que estan emmagatzemant se n’anirà en direcció al seu Khàrkiv natal. Encara queda molta feina per fer.

Junts i enfrontats

Junts i enfrontatsAntalya, a Turquia, és famosa per molts motius: pel seu centre i port històric, un dels més atractius del país; per les seves enormes i llarguíssimes platges, que s’estenen per tota la costa de la província entre penya-segats dispersos; per la seva calor inhumana a l’estiu i el seu fred temperat a l’hivern, i també pels 28.000 russos i 10.000 ucraïnesos que hi viuen tot l’any. Antalya és la regió més eslava de Turquia. Allà, el rus no és lingua franca, però gairebé.

Fins a l’inici de la guerra, russos i ucraïnesos ho compartien tot: parelles, famílies, grups d’amics, blocs de vivendes, barris, cultura, passat i fins i tot l’idioma. Ara la situació ha canviat. «La comunicació entre nosaltres ja no és com era abans. Òbviament amb algunes persones hi continuem parlant. Alguns ens pregunten com estem i ens diuen que ho senten, però ja no és com abans», diu l’Olena, una jove ucraïnesa que viu a Antalya.

«Jo no he deixat de parlar amb les meves amigues russes, però una amiga que viu aquí des de fa més temps que jo va deixar de parlar amb amics de quatre o cinc anys perquè li deien que tot això de la propaganda no és culpa seva. Això em destrossa, perquè em costa veure la gent russa que diu que el que passa no és el seu problema i que no hi pot fer res. Intento evitar el contacte amb ells», diu l’Olena. 

Tensió i problemes

Tensió i problemesFins ara, la tensió no s’ha disparat a Antalya, tot i que sí que hi ha hagut alguns incidents aïllats. De fet, els russos de la ciutat, segons expliquen ells mateixos, han optat per tenir un perfil baix per no cridar l’atenció.

«Tinc molta por pel futur de la meva filla, perquè el que està passant és com el feixisme. Els alemanys encara senten comentaris sobre el nazisme i han passat molts anys des de la Segona Guerra Mundial. Crec que estem en la mateixa situació», diu l’Olga, una russa que es va mudar a la ciutat fa tres anys.

Notícies relacionades

Parir sota les bombes a Ucraïna

Rússia i Ucraïna debaten un pla sobre la neutralitat de Kíiv per posar fi a la guerra

«No m’avergonyeix ser russa. És el meu país, la meva gent. Però sí que m’avergonyeix el meu president, el meu Govern. I sento por pel futur, perquè no sé què acabarà passant. No tinc paraules per descriure-ho», continua l’Olga, que assegura que entén els ucraïnesos: «Ara mateix em sembla molt normal que molts dels nostres veïns puguin odiar tot Rússia. Per això sempre els dic a les meves amigues ucraïneses que moltes gràcies per continuar sent les meves amigues, malgrat tot. Perquè no tots els russos acceptem el que està passant».

No obstant, la relació sembla trencada. El Iuri, mentre prepara les caixes amb menjar, medecines i protecció militar per enviar-les a Ucraïna, diu que trigarà anys a poder perdonar els seus veïns. El Dmitró, amic seu, ho nega amb el cap. Ell va molt més lluny. «Ja no em refiaré mai més dels russos, tot i que estiguin en contra de la guerra. Molts diuen que estan en contra del que passa, però que no hi poden fer res. I a mi què». Ell només es refiarà, diu, dels russos que hagin passat per la presó per haver alçat la veu. Per a ell, seran els únics salvables.