Notícies en temps de guerra: com Rússia i Ucraïna utilitzen la televisió com a arma

Ucraïna:

En les seves primeres tres setmanes, la guerra ha forçat una transformació del panorama mediàtic d’Ucraïna. Aquest diumenge, el president Volodímir Zelenski va firmar un decret que obliga a agrupar tots els canals nacionals en una única plataforma sota la llei marcial, amb la qual cosa Kíiv s’assegura una «política informativa unificada». Abans d’adoptar aquesta mesura, set grans canals ja havien aparcat les seves diferències –fins i tot longeves enemistats entre els seus propietaris—per unir-se en un canal únic que emet de manera incessant durant les 24 hores del dia, repartint-se la cobertura en franges de sis hores.

La televisió és la principal font informativa per als ciutadans d’Ucraïna. Els grans canals estan en mans d’oligarques directament vinculats a la primera línia política ucraïnesa. El que compta amb més audiència, 1+1, és propietat del magnat multimilionari Íhor Kolomoiski, a qui l’administració Biden ha prohibit entrar als Estats Units per la seva «participació en importants actes de corrupció».

L’emissió d’aquest canal únic és només en ucraïnès; el rus, llengua de part del país, ha desaparegut. Aquesta decisió no és una anomalia, sinó una norma. Des que el 2014 Rússia va ocupar i es va annexionar Crimea il·legalment, Kíiv ha imposat quotes per reduir la presència del rus a la televisió i ha silenciat diferents canals prorussos. El febrer del 2021, Zelenski va prohibir, entre d’altres, l’emissió de 112, NewsOne i ZIK, acusats de propaganda favorable al Kremlin. Aquests canals, ja inoperatius, pertanyen a l’oligarca Víktor Medvedtxuk, «amic pròxim» de Vladímir Putin –segons les seves pròpies paraules– i expresident del partit prorús ‘Plataforma d’Oposició per la Vida’, prohibit aquest diumenge per Zelenski.

A la regió del Donbass, els separatistes prorussos prohibeixen des de fa anys l’emissió dels mitjans afins a Kíiv, fent que la fragmentació del país no sigui només física, sinó també mental.

Rússia

«No a la guerra, no creen la propaganda, aquí els menteixen». El 15 de març passat aquestes paraules van fer la volta al món quan Marina Ovsiànnikova, l’editora del canal estatal Channel 1, va interrompre en directe el telenotícies més vist del país amb un cartell de protesta. «M’avergonyeixo d’haver explicat mentides des de la pantalla del televisor (...) d’haver permès que els russos es convertissin en zombis», explicava en un vídeo publicat poc abans de la seva detenció.

Aquesta imatge il·lustra la normalitzada censura informativa en la qual Rússia viu sumida des de fa més d’una dècada. La majoria dels grans mitjans de comunicació són propietat del Kremlin o segueixen la seva línia editorial. Els periodistes que s’han oposat a Putin han patit sancions, judicis i fins i tot han sigut assassinats. Anna Politkóvskaia, tirotejada el 2006 després d’informar dels crims de guerra russos a Txetxènia, és la imatge més crua d’aquesta repressió.

El equipo de la televisión rusa Rain dimite en directo con el mensaje 'no a la guerra' tras la censura anunciada por el Kremlin a quienes 'desinformen' sobre la guerra. Les pueden caer hasta 3 años de prisión. pic.twitter.com/EKzCV0BCLS

— Miquel Ramos (@Miquel_R) 5 de marzo de 2022

Aquesta censura s’ha accentuat després de la invasió d’Ucraïna. Moscou ha passat una llei draconiana que pena amb fins a 15 anys de presó la difusió de «notícies falses», concepte flexible en el qual encaixar tot allò que molesta, com parlar de «guerra», «invasió» o «atac», paraules prohibides a Rússia. Això ha acabat per forçar el tancament de mitjans nacionals independents, l’èxode de la premsa internacional i la imposició d’una veritat única.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Aquest dogma propagandístic és el que repeteixen lletra per lletra les grans cadenes. Durant dècades han silenciat les protestes contra el règim de Putin, ordenades a no nomenar opositors com Aleksei Navalni. Ara s’oculten les imatges d’edificis ucraïnesos destruïts i de civils morts, es ven que les tropes russes són rebudes amb plors d’alegria i flors i que la guerra és una «operació militar especial» –terme imposat pel Kremlin—per alliberar el poble ucraïnès d’un govern de nazis. Des de l’inici de la invasió, la graella televisiva russa ha apartat les sèries i programes d’entreteniment per martellejar constantment amb notícies i debats polítics sobre Ucraïna.

Per esquivar la censura informativa de Moscou, un nombre creixent de russos està utilitzant VPN, xarxes privades amb què poden accedir a xarxes socials com Facebook o Instagram –bloquejades oficialment des d’aquest dilluns— i connectar-se a les webs de mitjans crítics prohibits pel Kremlin. No obstant, la majoria d’aquests són joves i pròxims a l’estil de vida occidental, mentre que la principal font per als majors de 35 anys és la televisió, que amplifica la versió oficial a audiències milionàries. Aquesta diferència en l’accés a diferents informacions estaria ampliant una bretxa generacional i ideològica entre ciutadans cada vegada més desconnectats entre si.